diumenge, 1 de juliol de 2018

Un passeig diferent


Avui faré una excepció i, en aquest meu blog on sempre hi penjo escrits, penjaré un vídeo que em fa il·lusió compartir. És l'entrevista que m'han fet a VOTV arran de la Beca d'Estudis Feministes Nativitat Yarza 2018, que just m'acaben de concedir.

Hi parlo del projecte que m'han premiat i i de la recerca que tot just ara començaré, en què estudiaré el fenomen del ciberfeminisme a Catalunya. Perquè avui més que mai, crec en el poder de les xarxes com a aliades dels moviments socials i, en concret, del moviment feminista. També del català.

Durant la conversa també explico com va néixer aquest blog i què és el que intento fer amb tots els articles que hi publico.

Bé, res, que aquí us la deixo!



dijous, 14 de juny de 2018

Periodisme decent en temps d'incertesa



A Granollers hi tenim una fàbrica on s’hi couen coses boniques i potents alhora i que, a més, funciona a tota màquina encara que de les seves xemeneies ja no en surti fum. El que en surt, en canvi, és coneixement, cultura i reflexions diverses. Roca Umbert Fàbrica de les Arts ha estat aquests dies la seu del Mercat Audiovisual de Catalunya (MAC), un punt de trobada que ja és un clàssic per a moltes de les persones que ens dediquem a la comunicació.

En una de les taules rodones més interessants del programa, la directora del diari cooperatiu Jornada, Laia Altarriba, la degana del Col·legi de Periodistes Neus Bonet i la documentalista de TV3 Neus Mercadé, moderades per Empar Moliner, es preguntaven si era possible un periodisme decent en  temps d’incertesa. La conclusió va ser que sí, que és possible, però que és complicat, també. Per un periodisme compromès, deia Altarriba, hem de tenir clar que els mitjans tenen la capacitat de decidir on posen el focus i on no, i que hi ha realitats (deliberadament) ignorades que com a periodistes podem situar a l’agenda pública. Les ponents també recordaven que les batalles pel relat no són cap ximpleria, per tot allò que el llenguatge crea realitats i els mitjans construeixen imaginaris i tenen, per tant, una responsabilitat social (molt gran). Perquè no és el mateix parlar de presos i preses polítiques que de polítics i polítiques preses, com tampoc no ho és escriure fuga en lloc d’exili.

Però per un periodisme decent, apuntava Bonet, calen també unes condicions dignes per exercir-lo. En una enquesta recent entre prop de 300 periodistes, un 71% afirmaven trobar-se en una situació de precarietat, amb salaris ridículs, horaris impossibles, pressions salvatges i col·laboracions que ni tan sols es paguen. “Hem de fer que ser periodista sigui compatible amb la vida, perquè els i les periodistes tenim el mal costum de voler menjar i conciliar”, afirmaven les convidades.

Enmig d’aquest panorama, la programació del MAC seguia amb una altra taula rodona de temàtica oportuna i inquietant a la vegada: les fake news. Hi participaven el fotoperiodista Jordi Borràs i especialistes en comunicació com Míriam Hatibi, Miquel Pellicer, Marc Argemí i Josep M. Ganyet. Aquí el missatge era unànime: ens cal esperit crític per saber discernir entre allò que és propaganda i allò que és informació. Les fake news no són a les xarxes per casualitat, sinó que tenen una funció concreta. “Són, també, una arma política. I a la Catalunya del Procés això ha quedat molt clar”, alertava Borràs. El fenomen pescaclics, el periodisme a cop de tuit, els límits de la llibertat d’expressió o el preu que paguem per fer servir certes plataformes van ser també matèria de debat.
                                                                                        
La gràcia de jornades com aquestes rau en l’intercanvi de perspectives i en allò de fer l’esforç de prémer el botó de pausa, encara que sigui només per una estona, per intentar (re)pensar-nos. Com ens informem, nosaltres? Com comuniquem? De quines eines disposem? Ens autocensurem? Vaig sortir de la fàbrica amb un garbuix d’idees al cap i no massa optimista, però amb la sensació que aquell matí al MAC havia valgut la pena. Quina sort poder gaudir de xerrades com aquestes al costat de casa, i que necessari que és això d’aparcar la inèrcia de tant en tant per activar la consciència! Tant de bo sabéssim fer-ho en tots els àmbits de la nostra existència.


[Article publicat al diari EL 9 NOU l'11 de juny del 2018]

dimarts, 22 de maig de 2018

Moltes gràcies!


Això és una incursió ràpida (i tardana) per donar-vos les gràcies. Perquè si no fóssiu ara mateix a l'altre costat de la pantalla, llegint les lletres que teclejo amb la punta dels dits, aquest blog no seria el que és i potser, fins i tot, mireu què us dic, jo tampoc ja no seria la mateixa, a aquestes alçades. 

Fa uns dies vaig rebre el 43è Premi Vila de Martorell al millor blog literari, i la notícia em va fer molt contenta. No m'ho imaginava pas quan vaig obrir aquesta pàgina, que una bona primavera un jurat decidiria premiar-me i que acabaria pujant dalt d'un escenari amb molta llum i molta gent aplaudint-me i fotografiant-me. I us prometo que si mai m'ho haguessin predit m'hauria costat molt de creure. Però tampoc m'imaginava que hi penjaria tants escrits ni que el blog tindria les visites que té avui.


La vida és una broma va néixer una primavera de fa quatre anys, quan la meva filla gran tenia pocs mesos i sempre era amb mi. D'aquella època en recordo, sobretot, la llum de primera hora de la tarda, al menjador de casa. Ella dormia al bressol i jo escrivia a la taula de fusta. I així durant molts migdies, i moltes tardes, i moltes nits.

Al principi d'aquesta aventura, la sensació era una mica com allò dels missatges llançats al mar dins d'ampolles de vidre: no sabia si mai ningú els trobaria ni si serien capaços de provocar res a qui els llegís. Em sembla que no tenia massa clar què volia escriure, en realitat, però sentia ganes d'expressar-me d'una manera lliure o, com a mínim, d'intentar atrevir-m'hi.

Mica en mica, el projecte (que volia que fos personal, periodístic, literari i feminista) va anar creixent i des d'aleshores crec que només m'ha regalat sorpreses bones. O boníssimes.

I amb el temps he descobert, a més, que dins d'aquest mar estrany que són les xarxes hi ha persones que de tant en tant destapeu les ampolles que hi llanço en forma d'articles o d'històries. A totes vosaltres, moltes gràcies, de debò. És una sort i un plaer saber-vos a l'altra banda d'aquest ordinador.


PD. Escriure et fa feliç, em va comentar just ahir una companya, en un missatge, abans d'anar a dormir. I és ben bé així.