divendres, 13 d’abril de 2018

Dones, silencis i Alcalá-Meco


És impossible no pensar en els presos i les preses polítiques si circules pel tram de la C17 que uneix la Garriga amb Vic. A banda i banda de l’autovia hi voleien una quantitat incomptable (em sembla infinita) de llaços grocs: n’hi ha a les tanques, a les baranes, als arbres... Moguts pel vent i per la velocitat dels cotxes, són un recordatori tossut de la injustícia que viuen totes les persones que darrerament han estat empresonades tan lluny d’aquests paisatges, ara esquitxats de groc, d’una primavera que tot just esclata. Mentre els dies passen i els ametllers floreixen, l’actualitat política del país segueix entre tenebres. I ens esforcem per pensar en qui no hi és, perquè ha hagut de marxar. En qui encara hi és, però aviat haurà d’anar a declarar. En qui no hi és, perquè ja l’han empresonat.

Entre l’allau de notícies agres, als mitjans es parla dels presos polítics, però no tant de les preses. A les tertúlies s’esmenten Estremera i Soto del Real, però no tant Alcalá-Meco. I un cop més, ens n’adonem que de les dones que són a la presó ens n’arriba menys informació. La mateixa Dolors Bassa, quan el passat mes de novembre va sortir de la presó on torna a estar tancada, va lamentar que tant a ella com a la també consellera Meritxell Borràs se’ls hagués fet molt menys cas que als altres empresonats. En una entrevista, les dues polítiques fins i tot van expressar la tristesa que sentien quan als mitjans s’explicaven les condicions de les cel·les dels homes però no de les seves, que tenien unes característiques encara pitjors.

Si s’investiga una mica sobre el tema, aviat es descobreix que la d’Alcalá-Meco és una de les presons més antigues i amb les instal·lacions més precàries de la Comunitat de Madrid i que, com a presó de dones, compta amb menys recursos i serveis que les altres. En un article recent al diari Ara, l’especialista Elisabet Almeda alertava d’un abús de medicalització en les internes i recordava episodis de denúncies d’abusos sexuals comesos per funcionaris d’aquest centre.

Diversos col·lectius de dones van convocar fa una setmana un acte de reconeixement a Carme Forcadell i Dolors Bassa, empresonades a Alacá-Meco, però també a la resta de dones que han marxat a l’exili o que han estat encausades. “Us tenim presents. Us diem ben fort i clar que mai sereu invisibilitzades. (...) Cap dona restarà en l’oblit i cap revolució quedarà en segon terme”, afirmava el manifest que va llegir-se a la plaça de la Vila de Gràcia. I és que les experiències de les dones tendeixen a ser esborrades del mapa.

En aquests temps de repressió, les dones corren (com sempre) més riscos, es trobin en la situació que es trobin. Ho constatem en les polítiques empresonades, en les que han estat citades a declarar, en les que han emprès el camí de l’exili. Però també en totes aquelles dones que l’1 d’octubre van denunciar agressions sexuals per part dels policies i els guàrdies civils que van carregar contra la població. O en la fotoperiodista que ha denunciat que un agent dels Mossos d’Esquadra va colpejar-li el pit quan ella fotografiava les concentracions del 23 de març, degudament acreditada i poc després d’haver superat un càncer de mama.

Per tot plegat, quan aquest diumenge sortim a manifestar-nos per la llibertat dels presos i les preses recordem, si us plau, les dues dones que des de fa massa nits dormen a Alcalá-Meco. I totes les que s’han hagut d’exiliar. I les que han patit agressions diverses. Fem-los saber que no estan soles, que a elles tampoc les hem oblidat... I capgirem d’una vegada el relat que margina les dones i les difumina de la versió oficial. “El silenci és el que permet que la gent pateixi sense remei, el que permet que les hipocresies i les mentides creixin i floreixin i que els crims siguin impunes. Si les nostres veus són aspectes essencials de la humanitat, que se’ns converteixi en persones sense veu és deshumanitzar-nos o excloure’ns de la nostra humanitat. I la història del silenci és central en la història de les dones”, escriu l’activista Rebecca Solnit —si encara no l’heu llegida, feu-ho— al seu darrer llibre La mare de totes les preguntes (Angle Editorial, 2018). La reflexió és d’allò més trista, però molt bona.


*Just després d'escriure aquest article, la Guàrdia Civil  detenia Tamara Carrasco, del CDR de Viladecans. Des d'aquí, una forta abraçada i tot el suport!


[Article publicat al diari EL 9 NOU el 13 d'abril del 2018]

dijous, 22 de març de 2018

Oxitocina a la ràdio pública



Des de fa unes setmanes, i encara que no se n’hagi parlat gaire, tenim una bona notícia radiofònica. Bé, radiofònica i social, de fet. Resulta que Catalunya Ràdio ha estrenat un programa, de nom Oxitocina, dedicat a qüestions relacionades amb les maternitats, les paternitats i la criança en general. El condueixen Mireia Izard i Montse Barcon i s’emet cada divendres a les sis de la tarda al dial digital de l’emissora.

L’espai, de poc més de mitja hora de durada, es presenta com “un programa que explica moltes de les coses que ningú va dir a mares i pares abans de convertir-se en mares i pares i que explica allò que ningú no els va ensenyar quan van sortir de l'hospital”.  I la veritat és que, per ara, ho fa molt bé.

A partir d’entrevistes i tertúlies amb persones expertes en suport a la criança, pediatria, psicologia i molts altres camps, a Oxitocina s’hi tracten des dels drets legals que té una dona embarassada fins a les rebequeries típiques dels dos anys, la diversitat familiar, el puerperi o les primeres nits a casa després del part. A més de donar consells i assessorar la gent que està criant, el programa també facilita una agenda d’activitats babyfriendly, recomana sèries, proposa llocs especialment adequats per moure’s amb criatures i recrea escenes típiques del dia a dia amb infants.

Una de les millors seccions del programa la trobem al seu inici, on una persona més o menys coneguda confessa, sense tabús i amb franquesa, què ha suposat per a ella el fet de convertir-se en mare o pare. Com ha canviat la seva vida des que va néixer la criatura. Què és el que més li ha costat. Què és el que més li agrada. Com recorda els primers instants... I és d’aquesta manera aparentment tan simple, obrint el micròfon per donar veu a les vivències que sovint queden amagades sota el vel de l’àmbit domèstic, que s’aconsegueixen traslladar a l’esfera pública un munt d’experiències personals relacionades amb la criança per compartir-les, reconèixer-les i, en definitiva, donar-los el valor social que es mereixen.

Amb un estil desenfadat, i com qui no vol la cosa, Oxitocina posa el focus sobre el treball reproductor i les tasques de cura, una feina que segueix sent devaluada i menystinguda i que encara ara arrossega l’etiqueta d’afer privat (o directament d’afer de dones i per tant de poquíssima importància en l’imaginari de molts). Més enllà dels continguts que s’hi presenten, que podem trobar més o menys encertats segons el tractament que reben, el que realment il·lusiona és aquesta aposta per col·locar la criança i l’univers que l’envolta a la graella de la ràdio pública.

I és que si els mitjans poden parlar de política, d’esports, de cultura, d’economia... és perquè hi ha un munt de persones (la majora d’elles dones) duent a terme cada dia i durant els 365 dies de l’any aquesta tasca invisible que consisteix a tenir cura de la vida, en el sentit literal de l’expressió. Que bé que ho sabem, que aquesta feina no es fa sola, sinó gràcies a la dedicació (ignorada) d’una part importantíssima de la població.

Amb programes com Oxitocina allò de “posar la vida al centre”, tan repetit en certs discursos de moda, es tradueix en una acció concreta. I es contribueix, alhora, a fer entendre la criança com una responsabilitat col·lectiva, i no pas individual. Perquè allò que no s’anomena és com si no existís, que va dir Steiner... I per reconèixer aquests treballs cal donar-los la visibilitat que la societat els nega (malgrat que en són una part essencial), tot espolsant-ne els silencis, les solituds i els aïllaments que carreguen. Per tot plegat, l’enhorabona a l’equip de persones que cada setmana preparen una nova dosi d’aquesta Oxitocina que tant ens cal. A totes elles, moltes gràcies i fins divendres!



divendres, 16 de març de 2018

Homes que envien coses per Whatsapp



Ara que hem conegut els missatges masclistes que corrien pel mòbil d’un diputat —que, per cert, deuen ser els mateixos que circulen pels de molts altres polítics, empresaris, periodistes, congressistes o directors de pel·lícules— potser és un bon moment per parlar de l’ús que moltíssims homes fan del Whatsapp com a eina per burlar-se de les dones.

Fa uns dies, coincidint amb el 8M, deambulaven per la xarxa un munt d’acudits masclistes que, a mode de rabieta, pretenien ridiculitzar el moviment feminista i situar la dona dins la casella d’ésser submís i sense capacitat d’agència. Són les “bromes” que ja no queda bé fer als bars, per sexistes, però que a través de l’anonimat, el coratge i la pretesa informalitat que ens brinden les tecnologies més d’un s’atreveix a enviar, sobretot en grups de Whatsapp integrats exclusivament per homes (heterosexuals). En aquests grups també hi són habituals les fotografies i els vídeos pornogràfics en què apareixen noies maltractades, humiliades o vexades per homes que les tracten com a objectes sexuals.

Aquestes formes virtuals de violència i masclisme estan d’allò més normalitzades i sota la màscara de “l’humor” s’han convertit en quotidianes: els continguts s’envien i s’obren a molts dispositius a qualsevol hora i sota qualsevol pretext. I la seva alta càrrega misògina, de fet, es fa servir com a eina socialitzadora dins les dinàmiques dels xats, com a excusa “graciosa” per trencar el gel, iniciar una conversa o preguntar quins plans hi ha.

Una figura clau d’aquest fenomen és la d’aquells usuaris que actuen com a principals emissors d’aquests missatges entre els seus contactes. Segons s’ha vist, es tracta d’homes que necessiten reivindicar-se com a mascles alfa i sentir-se admirats pels altres, que tenen una baixa autoestima i creuen que a través d’aquesta pràctica reafirmen la seva virilitat. Però aquests personatges no són els únics que hi intervenen: també ho fan aquells que quan disposen de les imatges s’afanyen a comentar-les, aplaudir-les i reenviar-les.

Ara que tants homes han demanat quin havia de ser el seu paper a la vaga del 8M, que tants homes han assistit a la manifestació, que tants homes han declarat  el seu compromís amb la igualtat... seria bo preguntar-los què fan quan a les seves pantalles hi arriben continguts misògins. Per a tots aquells que pregunten com poden sumar-se a la causa feminista sembla de sentit comú proposar-los que siguin capaços de prendre partit, en això de combatre el masclisme, i demostrin el seu rebuig cada vegada que els caigui a les mans un missatge d’aquestes característiques. Que siguin prou valents per explicar als seus camarades que propagar aquesta mena d’artilleria no és ni guai ni modern ni progre, sinó masclista. Que s’adonin que callar els fa còmplices de la maquinària que perpetua i legitima les violències contra les dones. Que assumeixin la seva part de responsabilitat en aquesta lluita. Contribuiran, aleshores sí, a construir una societat més justa, més igualitària i, per descomptat, menys hipòcrita.