diumenge, 3 de desembre de 2017

Escarxofar-se en la queixa


Ser conscients dels problemes del món està molt bé i és, sobretot, necessari. Com també ho és assenyalar-los i lamentar-los. Però no n’hi ha prou, amb això: per canviar realment les coses cal passar a l’acció. Aquest és una de les moltes veritats que l’activista i escriptora Rebecca Solnit dispara des del seu llibre Esperança dins la foscor, recentment publicat per Angle Editorial i traduït per Bel Olid.

Per a Solnit hi ha un perfil de progre molt estès dins les esquerres que en lloc d’afavorir el canvi n’acaba sent un fre. Es tracta d’aquelles persones que viuen escarxofades en la queixa i que es dediquen, bàsicament, a profetitzar desgràcies. Són gent a qui encanta tenir el que ella anomena ‹‹La conversa››, que no és més que “un bombardeig de queixes mútues sobre com de fatal va tot”. Ser testimoni o participar de ‹‹La conversa››, té efectes paralitzadors i condueix a la desesperança, a la sensació que el vaixell s’enfonsa i que ja tot està perdut, que el desastre és imminent i ja és massa tard per evitar-lo.

Aquesta figura derrotista es preocupa més de tenir raó i reafirmar el propi discurs que de capgirar la situació, i encomana desolació i pessimisme. Posa, a la pràctica, pals a les rodes a qualsevol oportunitat de transformació i és una postura d’allò més còmoda per a aquells que mai no estan disposats a moure un dit i que han trobat, en aquest rol, l’excusa perfecta per jutjar-ho tot des del sofà de casa o des dels privilegis de la seva posició.

Davant d’aquesta actitud, que ens porta directament a l’abisme, l’autora defensa l’esperança com a motor d’acció i ens recorda el nostre poder transformador. Perquè quedar-se de braços plegats no serveix de res. I aferrar-se a la decepció és, a més de poc útil, una drecera directa a la depressió profunda. El que ens cal, diu, és reivindicar l’esperança com a finestra oberta a la possibilitat d’un canvi: “L’esperança és una aposta. És una aposta pel futur, pels teus desitjos, per la possibilitat que el cor obert i la incertesa valguin més que la grisor i la seguretat. L’esperança és perillosa, i alhora és el contrari de la por, perquè viure és arriscar”.

I és que l’esperança genera acció, i sovint també alegria, perquè actuar segons els nostres ideals ens fa sentir bé i ens fa creure que tenim alguna mena de paper en aquest món on ens ha tocat viure: que no en som tan sols públic espectador, sinó que tenim la capacitat de construir escenaris més dignes (o com a mínim, de provar-ho). Per convèncer-nos de la nostra força, tant personal com col·lectiva, només hem de mirar enrere i repassar totes les revolucions i totes les victòries assolides al llarg de la història (les grans, però sobretot les petites, que sovint passen desapercebudes i que hem d’aprendre a celebrar perquè són motiu d’inspiració i lluita).

L’esperança i l’alegria són, doncs, un bon antídot contra els discursos immobilistes i desmoralitzadors, i un raig de llum per a l’activisme. Solnit ho explica amb una lucidesa deliciosa: “L’alegria no traeix l’activisme, sinó que l’alimenta. I quan t’encares amb una política que aspira a fer-te sentir temorós, alienat i aïllat, l’alegria és una bona manera de començar la insurrecció”. I encara: “L’alegria és una força revolucionària en si mateixa contra la malenconia i l’avorriment i l’aïllament de la vida diària”.

El missatge és clar: deixem-nos estar de laments i lliçonetes, i atrevim-nos a mirar l’horitzó com un lloc que ens pertany i amb un somriure. No té cap sentit desentendre’ns-en i deixar-nos arrossegar a la deriva: podem arriscar-nos i (intentar) agafar el timó. Si ho fem no només esdevindrem la resistència a la resignació i al conformisme, sinó que contribuirem a crear una societat que probablement no serà perfecta, però que —de ben segur— serà molt millor que aquesta.

Dins la foscor hi ha esperança, sí. I molta! Que s’escriguin llibres com aquest n’és un exemple (meravellós).





[Article publicat al diari Núvol el 3 de desembre de 2017]




dijous, 30 de novembre de 2017

Plantofades existencials


“Les coses importants són les que no ho semblen”, va escriure Mercè Rodoreda, una de les moltes creadores que el grup Les Kol·lontai (integrat per les cantautores Meritxell Gené, Ivette Nadal, Montse Castellà i Sílvia Comes) va reivindicar el passat 24 de novembre al Teatre de la Garriga en un concert ple de feminisme i poesia. I també era Rodoreda qui deia: “Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials”. I és que escriure i viure són dues activitats semblants en molts aspectes: totes dues impliquen un exercici constant per despullar el soroll i abraçar l’essència.

Enmig de l’eixordament mediàtic, telemàtic i la xerrameca, de tant en tant, potser en el moment que menys ho esperem, la vida ens apareix en tota la seva nuesa, lliure de parafernàlies: neta. I quan això passa, senzillament sentim que passa. Ho sabem. I no ens cal donar-hi massa voltes ni intentar entendre massa res.

Com quan et trobes una persona que fa temps que no veus i et sorprens, tu mateixa, de la il·lusió que et fa tenir-la al davant i poder-hi compartir una estona (que és com dir que de sobte t’adones de fins a quin punt l’enyoraves sense ser-ne ni tan sols conscient). Com quan algú que estimes et comunica una notícia deliciosa i no pots evitar emocionar-te i sentir la (seva) felicitat a flor de pell. Com quan plores. Com quan desitges. Com quan t'enamores. Com quan un instant  (una mirada, un paisatge, una lectura, un pensament) et fascina tan profundament que és capaç de provocar-te un plaer ferotge. 

Hi ha dies que la vida transcorre silenciosa, tímida, per sota les nostres mil i una rutines. N’hi ha d’altres, però, que simplement esclata davant dels nostres nassos i ens destarota. I mai no ens avisa amb anticipació, quan decideix enlluernar-nos. Ho fa, i ja està. I és una de les sensacions més intenses (trobo) que es poden experimentar.

És un tòpic, però també una realitat, dir que la nostra existència ens fuig de les mans. Dir que vivim sota l’anestèsia de l’entreteniment i la sobreinformació. Dir que ens cruspim les setmanes i els mesos i els anys sense dedicar-nos prou temps. Suposo que per això, per aquesta inèrcia que ens porta a viure de pressa i corrents, fent molts cafès amb molta gent, enviant-nos fotografies a l'engròs per tots els grups de Whatsapp alhora i planificant els caps de setmana amb doodles i demés, és fàcil que ens oblidem de (re)trobar-nos, per més que dita així la cosa pugui sonar new age.

Però és que com va escriure Julio Cortázar: “No puede ser que estemos aquí para no poder ser”. Sort en tenim, doncs, d’aquestes plantofades existencials que de tant en tant rebem, ja sigui en forma d’una alegria sobtada o a través d’un disgust que ens remou l’ànima insospitadament. Perquè és aleshores quan sentim amb més força els batecs d’això que hi és sempre però que sovint no veiem. I quanta tendresa, quan, tot d’una, se’ns fan presents!



[Article publicat al diari EL 9 NOU l'1 de desembre de 2017]


dilluns, 13 de novembre de 2017

Maternitat, Igualtat i Fraternitat


Quan una dona explica que serà mare, tot són felicitacions. Que bé! Enhorabona! Quina alegria! I si la decisió és volguda el més comú és que tots aquests comentaris acostumin a fer il·lusió. El que crida l’atenció, més tard, però, és l’aïllament amb què moltes dones acaben vivint la seva maternitat un cop ja han tingut la criatura. Com si tota la joia social que les acompanyava durant l’embaràs s’esfumés, tot d’una. Com si de cop, tothom desaparegués. I és que si bé a la nostra societat hi ha una enorme pressió perquè les dones siguem mares, també és cert —i per tant paradoxal— que tot allò que té a veure amb la criança i la maternitat esdevé a l’hora de la veritat una qüestió privada (i no pas pública) que cadascú ha de portar com pot i sense “molestar” gaire. 

Mentre per un cantó la maternitat segueix estant mitificada —i les dones que no volen ser mares s’han de justificar cada dos per tres, com si anessin contra natura—, per l’altre les possibilitats de viure una maternitat digna és per a moltes una mena d’utopia inabastable. I això és justament el que denuncia Patricia Merino al seu llibre Maternidad, Igualdad y Fraternidad (Clave Intelectual, 2017), que va presentar fa pocs dies a l’Espai Contrabandos de Barcelona acompanyada de la periodista Esther Vivas.

L’obra, extensament documentada, reivindica la centralitat social i política del treball reproductor i les tasques de cura. Per fer-ho, radiografia i contraposa a moltes altres la realitat espanyola, on el permís de maternitat és tan sols de 16 setmanes, on no hi ha cap prestació universal per a menors al càrrec, on la inversió en infància és a la cua dels països d’Europa: on, en definitiva, la criança (amb tot el que comporta) senzillament sembla haver estat esborrada del mapa.

L’autora assegura que la reproducció i les cures durant la infància ocupen una posició marginal en l’agenda política actual i lamenta la invisibilització i la devaluació d’aquests treballs, que en canvi són crucials per al funcionament de la societat. “Potser és el moment de començar a elevar les persones que cuiden la vida i no les que acumulen capital i poder”, afirma. I és que és innegable que a casa nostra la criança i l’experiència de la maternitat han quedat arraconades als marges del sistema i supeditades, sempre, a les necessitats del mercat laboral.

Del que es tractaria, en canvi, és de tenir l’opció de gaudir d’una maternitat lliure: és a dir, que qui fos mare pogués decidir com vol viure aquesta experiència, sense models imposats i sobretot amb prou garanties de fer-ho amb dignitat i qualitat de vida. Per avançar cap a societats més justes i sostenibles, explica Merino, calen inversions i polítiques específiques en criança i infància. La tribu a la qual fa referència el conegut proverbi africà (“Cal tota una tribu per educar un infant”) l’hem de poder trobar més enllà de la família, més enllà de les parets dels nostres pisos. Cal que la societat, a través d’un compromís i d’accions polítiques (i econòmiques!) reals, també se’n responsabilitzi.

Maternidad, Igualdad y Fraternidad és un llibre que, per damunt de tot, fa pensar i que dispara interrogants sobre algunes premisses encara poc qüestionades: Qui es beneficia de la gratuïtat de les tasques de cura? Què s’amaga darrere de la seva precària externalització, en mans d’altres dones (sempre més pobres i sovint procedents d’altres països, on hi deixen les seves famílies)? Són desitjables les custòdies compartides, quan són imposades? La paternitat ha de ser equiparable a la maternitat en totes etapes de la vida dels infants? Per què és important visibilitzar allò que és privat i traslladar-ho a l’esfera pública?


Entre les moltes dades que recull el llibre, destaquen, per exemple, les diferències dels usos del temps entre homes i dones: elles, encara que també tinguin llargues jornades laborals fora de casa, dediquen 4 hores i 29 minuts diaris a les responsabilitats domèstiques i familiars, exactament 2 hores al dia més que els homes que en principi també s’ocupen d’aquestes tasques. I encara una altra dada: en les famílies monoparentals, les dones destinen pràcticament la mateixa estona a la llar i a les criatures (4 hores i 38 minuts diaris) que a les cases on conviuen amb un company home.

L’obra, que lamenta que el feminisme sempre passi de puntetes sobre la qüestió de la maternitat i que sovint l’hagi concebut  una “maledicció biològica i patriarcal”, també alerta dels perills de reduir-la a una funció reproductora purament instrumental. Una bona mostra dels riscs de banalitzar la maternitat, adverteix, és l’ús que en fa el capitalisme més ferotge que, com hem vist darrerament, no té cap escrúpol a l’hora de mercantilitzar la capacitat reproductora de les dones sota una cortina d’eufemismes i modernitat.

Maternidad, Igualdad y Fraternidad reivindica el valor social de la criança i la maternitat, i creu que només a través de la seva dignificació aconseguirem una societat més justa i, per tant, millor. Mentrestant, un consell que ens pot ser molt útil: deixem de fer servir la maternitat per dividir, encara més, les dones i allunyem-nos, tant com puguem, dels falsos enfrontaments (curiosament tan de moda) entre les males mares i les mares bones. Que no ens distreguin amb polèmiques buides i malintencionades... El debat pendent és tot un altre, tinguem-ho present.


[Article publicat al diari Núvol el 13 de novembre de 2017]