dimarts, 11 d’abril de 2017

Ningú et cuidarà com una mare



Poques setmanes després que Barcelona hagi acollit la fira Bebés & Mamás, per les xarxes i en algun mitjà hi hem vist córrer un anunci de la plataforma virtual Mom2Mom amb l’eslògan “Quién mejor que una madre para cuidar de tu hijo”. La plataforma consisteix en una aplicació mòbil per posar en contacte mares que s’ofereixen a fer cangurs  perquè, tal com es pot llegir si entres al web, “Sólo una madre puede cuidar a un hijo como tú”. 

En una societat que ignora les cures i on moltíssimes dones segueixen assumint pràcticament soles aquestes tasques d’una manera gratuïta i gens reconeguda, missatges com aquests (hem esmentat dos casos recents, però en trobaríem molts més) no fan més que reforçar la idea que això de la criança és cosa nostra i que som nosaltres, les dones, qui tenim la responsabilitat d’assumir aquesta feina, perquè ens pertoca. 

Si bé les dones hem entrat ja fa temps al món laboral remunerat que a l’època de les nostres àvies era reservat als homes, no es pot dir que els homes (tampoc els joves) hagin entrat en l’àmbit domèstic amb la mateixa força. Un dels moments en què aquest desigual repartiment del treball domèstic es fa més evident és, justament, quan una parella (heterosexual) decideix tenir criatures: encara avui, i és molt fàcil de veure, són les dones en gran part qui s’ocupen de la major part de la feina relacionada amb l’atenció i cura del nen o nena. 

Des de fa molts anys, i encara ara, es considera que la dona ve programada de fàbrica per cuidar els altres, per entregar-s’hi i per estar al servei de les persones que estima fent tots els sacrificis que calgui. Com si la seva capacitat cuidadora fos un fet inqüestionable, natural i automàtic. Aquesta creença, tan arrelada i tan còmoda per a molts, fa que en moltes cases on la dona treballa a fora de la mateixa manera que ho fa l’home, sigui igualment ella l’encarregada de vestir la canalla, d’alimentar-la, de banyar-la, de canviar-la, d’adormir-la. Fa, en definitiva, que es vegi com a normal que sigui la dona qui carregui amb la immensa part d’aquests treballs sense que ni tan sols ningú es plantegi per què li toca a ella (i no a ell).

Les estadístiques diuen que entre la població que té infants menors de 10 anys, les dones dediquen a Catalunya 5 hores i 30 minuts al dia a les feines domèstiques i familiars, mentre que els homes hi dediquen 2 hores i 45 minuts. Alhora, està comprovat que ells disposen de més temps per al lleure i “les seves coses”, mentre que en el cas d’elles el temps lliure propi és o inexistent o molt més escàs. De fet, és habitual que quan una noia que és mare està gaudint d’una activitat de lleure tota sola se li pregunti amb qui ha deixat els fills o filles, mentre que això no passa en el cas dels pares (en aquests casos, es pressuposa que és la parella-mare qui se n’està fent càrrec). 

Fins i tot en parelles més igualitàries i amb un repartiment més equitatiu, acostuma a ser ella qui planifica les feines a fer: és qui pensa quines disfresses cal portar per Canaval a l’escola, és qui demana hora a la pediatra, és qui compra roba nova quan es fa petita, és qui forma part del grup de WhatsApp de la classe i qui pensa què cal posar a la llista de la nevera. Són feines, totes aquestes, que no es veuen però que hi són, i que comporten una dedicació i una energia impossibles de mesurar per inacabables. 



Aquesta doble jornada que fan moltes dones sense que consti massa enlloc es tradueix, és clar, en menys disponibilitat per a altres activitats socials o per a l’autocura i el benestar personal. Es tradueix, a la pràctica, en una vida més atrafegada, on la criança sembla ser responsabilitat, sobretot, de qui és mare (amb el sentiment de culpa que suposa sovint l'intent de desmarcar-se d'aquest engranatge). En aquest sentit, són moltes les dones que se senten malament si no s'ocupen personalment de tot el que té a veure amb les seves criatures, i alhora, són comuns els comentaris de mofa o de sorpresa que reben alguns pares que exerceixen una paternitat activa i compromesa (que no és més que una paternitat responsable, de fet).

Repetir i escampar missatges com “Quién mejor que una madre para cuidar de tu hijo” o organitzar fires de puericultura per a mares i nadons (deixant els pares al marge) contribueix a enfortir aquest panorama que esgota tantes dones i que fa que molts homes (no tots, ja ho sabem, però encara massa) visquin còmodament escarxofats sobre uns privilegis que ningú no els qüestiona i que ells no tenen cap interès a abandonar. 

Finalment, difondre el dogma de la dona naturalment cuidadora també és una solució perfecta per a un estat que ja té qui li fa una feina imprescindible sense cobrar ni un euro: una feina que es menysté perquè interessa, però que hauria de ser un dels pilars més visibles de la nostra organització social, econòmica i política. 


dissabte, 8 d’abril de 2017

Coses que passen


No ens cansarem de repetir que cal parlar més de la pressió que pateixen les dones que no volen ser mares. De com se les estigmatitza i com se les obliga, un cop i un altre, a justificar-se, com si allò que fan fos una equivocació que cal corregir perquè és contra natura i (elles no ho saben, però) les abocarà cap a l’abisme existencial més absolut. Alhora, parlarem tant com faci falta del poc suport que reben aquelles dones que tot i voler-ho no poden ser-ho, de mares, i de com sovint se les deixa al marge en una societat on se’ns inculca que per a realitzar-nos hem de quedar-nos embarassades. Finalment, també assenyalarem ―ho farem aquí― què passa amb aquelles dones que quan decideixen ser mares topen amb discriminacions i violències perversament normalitzades, especialment a les seves feines.

Una d’aquestes violències consisteix a collar les dones que estan embarassades perquè no agafin cap baixa allà on treballen. En la cultura empresarial de casa nostra, on els llocs de treball encara s'ajusten al patró d’home amb les responsabilitats domèstiques resoltes, hi regna la idea que una bona empleada no faltarà mai a la feina mentre està embarassada. Si ho fa, segurament és perquè és una comediant o una mandrosa (les possibilitats que necessiti una baixa per mal d’esquena o qualsevol altre malestar més aviat s’ignoren). No cal anar massa enllà per conèixer casos d’empreses que han amenaçat les seves empleades d’acomiadar-les si no treballaven fins al final. Fa poc, una noia explicava que a ella li havien renovat el contracte justament perquè mentre estava embarassada de bessones havia treballat fins al darrer moment i sense faltar cap dia, ni tan sols quan li havien fet proves mèdiques a primera hora i es trobava malament. Després dels sacrificis, deia, el seu cap la va acabar recompensant i li va renovar el contracte temporal: “N’hi ha moltes que per menys del que tens tu es queden a casa. T’ho has ben guanyat”, li havia dit, felicitant-la. El missatge per a la resta de companyes devia quedar clar.

Un altre abús és el que castiga les dones just quan es queden embarassades, bé acomiadant-les de la feina (aprofitant l’avinentesa per no renovar-les, per exemple), bé traslladar-les cap a posicions inferiors dins de l’empresa. I una altra penalització és la que pateixen les mares que, un cop acaben les seves 16 setmanes miserables de permís, tornen a l’empresa i descobreixen que les han canviat de departament, o que els han canviat l’horari, o que les han arraconat dels projectes que lideraven. En ocasions, la discriminació es dóna fins i tot sense embaràs: en una entrevista de feina a una universitat catalana, no fa massa, s’entrevistaven dues persones, un noi i una noia: a l’aspirant a professora li van preguntar si tenia parella i criatures, mentre que al possible professor només li van fer preguntes de caire laboral i acadèmic. (La plaça, evidentment, no va ser per a ella).

Amb tots aquests “obstacles” és fàcil d’imaginar que per a moltes dones la idea de viure una maternitat digna s’assembla força a un miratge. Si a més hi sumem que avui encara és la dona qui assumeix la gran part de les càrregues familiars i el treball domèstic, que cobrem un 26% menys per una mateixa feina i que la nostra presència és ridícula en llocs de poder, no cal ser cap crac per entendre la injustícia que representa tot plegat.

Aquestes discriminacions quotidianes són un petit gran escàndol que tenim mig assumit perquè ja-se-sap-són-coses-que-passen. Però la veritat és que davant d’aquest panorama, no s’hi val a mirar cap a una altra banda. Enlloc de quedar-nos de braços plegats, hauríem de crear aliances, teixir resistències i treballar perquè cap dona es trobi en aquestes situacions, o com a mínim perquè si ho fa compti amb tota una xarxa de suports per alçar la veu sense por per protestar quan calgui.

I hauríem de lluitar, alhora, per una corresponsabilitat real en la criança i el treball domèstic. Pels permisos compartits. Per reconèixer el treball reproductor i donar valor a les tasques de cura. I per fer possible, d’una vegada per totes, que qui vulgui ser mare pugui ser-ho amb dignitat, i que qui no ho sigui pugui viure sense haver de disculpar-se. I ja de pas, aprofitar per exigir al conjunt de la societat que totes les energies que dedica a bombardejar-nos amb el mantra de tota-dona-ha-de-ser-mare les destini a fer-nos l’existència més bonica, més justa, més fàcil. Més lliure, en definitiva, vaja.

[Article publicat al diari Ara el 8 d'abril de 2017]

divendres, 24 de març de 2017

Riures


Ni tan sols quan tot sigui feixuc i gris i res tingui cap sentit deixarem que ens esborrin les ganes de creure que el món pot arribar a ser com ens agradaria veure’l. I entre les guerres d’egos i les empentes, de la gent que no entenem i de la que preferim no entendre, de les agendes i la burocràcia i els correus indexifrables que rebem sense voler rebre, seguirem cercant racons per perdre’ns. I ens buscarem dins les escletxes oblidades per confessar-nos les pors (i les esperances), per fer broma, per celebrar-nos, per pensar-nos en veu alta, per beure cervesa i menjar xocolata. I ens farem pessigolles, si cal. I riurem, i tant. Però que ningú no s’enganyi: els nostres no són riures de resignació o estupidesa. Els nostres, són riures en peu de guerra.