dijous, 21 de setembre de 2017

Vos tenés la bala... Yo la palabra


A casa ens despertem sentint la sintonia de les notícies de les vuit de Catalunya Ràdio. Sonen a casa la veïna. Ja és l’endemà. Ai, què més passarà. La perplexitat no és fàcil de treure i l’estat d’alerta segueix activat. Ahir va ser un dia d’emocions i de molts nervis, d’impotència, de frustració, però també d’una alegria estranya i contagiosa: els carrers eren nostres, com també ho eren les places i la decisió ferma de no cedir davant d’un atac tan roí.

A la televisió, el president i líder d’un dels partits espanyols més descaradament corruptes, es colpejava el pit com un goril·la estarrufat després d’estomacar l’adversari. “No sigan adelante, están a tiempo de evitar males mayores”, repetia, el senyor. I ho deia ell com ho podien dir els altres, com ja ho han dit els altres, de fet. I els carrers plens de gent, i les institucions plenes de Guardia Civil, i registres simultanis a domicilis propers i a impremtes del costat de casa. Enmig de la bogeria, silencis massa dolorosos. Però que no ho veuen, a fora? Que ningú no mourà un dit? Als ports hi arriben vaixells per encabir-hi més guàrdies civils.

Però els silencis, també són aquí dins. A algunes, ens costa d’entendre que hi hagi gent contrària al referèndum: la idea de no poder estar d’acord a consultar un poble sobre què vol ser o quin futur vol tenir, senzillament, no ens sembla assimilable. Entenem, això sí, que es vulgui votar amb un NO a la independència. Fins aquí d’acord, molt bé. Però és que des d'ahir l’escenari ja és un altre i no es tracta de voler un Sí o un No com a guanyador de l’1O, sinó d’alçar-se en defensa de la llibertat i la dignitat d’un poble.

I no s’hi val, ara no, de mirar cap a una altra banda. Ni d’omplir-se la boca amb el discurs d’és-que-jo-sóc-ciutadà-del-món. Perquè si ho som de debò, de ciutadanes i ciutadans del món, s’entén que ho som (o desitjaríem ser-ho) d’un món just i sense mordaces. D’un món on tinguem el dret a dir què volem ser sense que ens tapin la boca ni ens ensenyin les armes. I tampoc s’hi val a dir que la nostra és una societat amb moltes altres injustícies i greuges pitjors, com si les injustícies seguissin jerarquies i hi hagués causes més nobles que d’altres (això les feministes ja ens ho coneixem massa).



Ho podem combatre tot, perquè tot és allà mateix. I per més que el “Procés” ens hagi esgotat — i fins i tot decebut—  en molts moments, per més que hi haguem vist clarobscurs notables, per més que a estones gairebé hàgim perdut la fe en la possibilitat d’un canvi de debò, ara ja hem passat aquesta pàgina. I n’encetem una de nova on, encara que intentin impedir-nos-ho, hi escriurem la nostra història.

La crida és clara: sortim als carrers i, qui no pugui, que cerqui altres vies de col·laborar en la defensa d’un futur lliure (el nostre) i la lluita contra les urpes brutes d’una dictadura que, per desgràcia, recordem massa bé. Fem soroll a les xarxes, pengem cartells, busquem suports, escrivim articles, denunciem la repressió i, sobretot, no perdem la calma.

Avui és tan sols l’endemà, però és també el principi d’un món que ens farem nostre i on ningú no ens impedirà decidir què volem ser ni ens esgarraparà l'esperança. Perquè —tinguem-ho clar— callar només serveix per enfortir qui vol silenci... I perquè, com deia Berta Cáceres, “Vos tenés la bala... Yo la palabra. La bala muere al detonarse... La palabra vive al replicarse”.



#Votarem

divendres, 1 de setembre de 2017

A l'ermita, una guitarra


Als peus dels Pirineus, en un poble que cada dia trobes més bonic, hi ha una ermita on aneu sovint. El camí fins a ella t’agrada, hi ha estones de baixada, de pujada, de fressa de riu, de paisatges immensos que (mai) no et cansen.

Un divendres d’agost a la tarda, hi pugeu. És a punt de ploure: al damunt dels vostres caps, un cel negríssim i un vent amb ganes de rauxa. No ho teníeu previst, d’arribar-hi, però una veïna us explica que aquest vespre hi fan “una mena d’espectacle”. Les vacances són bones, sobretot, perquè ens fan lliures d’horaris, perquè les coses passen, sense més.

A l’era del davant de l’ermita, quatre cadires i tot de gent asseguda a l'herba. Un parell de rapsodes reciten poemes. Els núvols ja no aguanten més el xàfec i entreu a corre-cuita dins la capella. Seieu als petits bancs de fusta i, just davant l’altar de pedra, hi trobeu un noi jove amb una guitarra. Va descalç, i la imatge dels seus peus nus sobre el terra de seguida t’atrapa. Des d’una senzillíssima cadira de fusta plegable, es presenta. Es diu Izan Rubio i és músic. I així, sense més preàmbuls (no fan cap falta) es posa a tocar la guitarra clàssica.

És aleshores quan dins d’aquest temple romànic, a la falda de la Serra Cavallera, als peus del Taga, tot transcendeix i (d'una manera absolutament inesperada) no pots evitar emocionar-te. No coneixes cap de les peces que interpreta, només et sonen alguns dels compositors que anomena (Granados, Llobet, potser Tàrrrega...), però la delicadesa del seu art t’aclapara.

Perds la noció del temps, del cos, de l’espai... I els acords del guitarrista descalç es transformen, tot d’una, en un mirall (un mirall que no enganya, i que et pessiga l'ànima). És, penses, com si les notes i les veritats callades et bufessin, suaument, les galtes. I sense oposar-hi cap resistència, somrius assaborint la felicitat elèctrica d’uns instants en què, dins de la teva ermita preferida, et retrobes un cop més, una altra vegada!amb la bellesa, cara a cara.


dijous, 8 de juny de 2017

Paraules màgiques


La  meva filla té tres anys i ja sap dir gràcies i si us plau. I no és l’única, clar. La majoria de criatures d’edats tan menudes aprenen aviat a agrair les coses, a demanar-les (enlloc d’exigir-les) i a dir ho sento o perdona quan s’equivoquen. Suposo que són codis bàsics per a la convivència i el respecte entre persones, i que per això els ensenyem i aprenem ja des d’abans d’anar a l’escola.

És curiós, però, descobrir com a mida que ens fem grans i segons en quins entorns, la freqüència amb què es pronuncien aquestes paraules (si us plau, gràcies, em sap greu...) decau fins a extingir-se, de vegades. Com en aquelles feines on se segueix funcionant a través d’organitzacions verticals i jeraquies rígidament antigues (que a voltes resulten molt ridícules) on qui mana es considera exempt de manifestar qualsevol mostra d’agraïment. On qui mana, mana, vaja. O crida. Però no dóna mai les gràcies per la feina feta, ni per la feina molt ben feta. I quan alguna cosa no surt bé, en canvi, esbronca sense problemes i al més pur estil rottweiler.

Hi ha patrons de lideratge passats de moda i rovellats que persisteixen, per més que ens sorprengui, i hi ha gent que entén les responsabilitats professionals com una excusa per imposar-se als altres a base d’ordres i mal caràcter: és la mateixa gent que pensa que si és al capdamunt d'un "organigrama" no cal que es disculpi en cas d’equivocar-se o fer quelcom malament.

Tot i saber que els sisplaus i els perfavors ajuden a fer els encàrrecs més amables, n’hi ha que directament en prescindeixen, com si es tractés de mots poc seriosos per a “caps” respectables. Tot i saber que els felicitats i les enhorabones motiven el personal i l’esperonen, sovint es poden comptar amb els dits de cap mà els cops que es pronuncien a la feina. Les figures autoritàries abunden, encara, a moltes organitzacions i empreses, i adonar-se’n és tan fàcil com preguntar a les nostres amistats com és el seu dia a dia "professional".

La veritat és que davant d’aquest panorama —i dels nivells d’estrès, ansietat i depressió per motius laborals que l’acompanyen— potser seria hora de reivindicar estructures de treball més horitzontals, on ningú es cregués millor que ningú altre. On ens poguéssim tractar de tu a tu, amb humilitat i sense tanta parafernàlia, deixant enrere tot aquest regust de jerarquia sergentiana.

Potser una bona manera de començar a transformar l’escenari, penso ara, seria que des de les mateixes organitzacions “serioses” on ens guanyem els salaris (ja sabem que el treball domèstic no compta com a seriós perquè no interessa) es programessin visites guiades a les aules de parvulari dels nostres nens i nenes: sortides com aquestes ens permetrien reaprendre les famoses paraules màgiques que ens ensenyaven de criatures (si us plau, ho sento, gràcies) i la vida ens seria, n’estic segura, molt més agradable.

Mentrestant, però, sort en tenen algunes institucions i empreses de la competència i la bona fe de la gent que hi treballa: d’aquelles persones que sense rebre mai cap paraula bonica creuen en allò que fan i en el sentit de la seva tasca, i segueixen donant el millor d’elles mateixes a pesar de les males maneres, la manca d'educació o la indiferència.