diumenge, 2 de desembre de 2018

Excuses


Una truita de patates al mig de la taula. I pa amb tomàquet. I formatge. I cervesa. Tres cadires, i música de ràdio. Teniu més ganes de xerrar que de menjar, potser, però ho fareu tot a la vegada. Que estrany, trobar-vos un dimecres al vespre així, desafiant els guions més rutinaris de les setmanes fredes. Que podeu, avui? Sí. Sí. Sí. I sí, quedeu.

No heu de parlar de res en concret, de fet, i segurament aquesta és la gràcia, que podeu dir el que vulgueu. En el fons del fons del fons de la vostra cita hi planen (juganeres) les ganes de riure. Perquè riure és viure, també. I rieu.

La conversa neix sola, com sempre, i aviat us embolcalla i us fa estar còmodes. Si ara us ho preguntessin, no recordaríeu massa de què anava, la cosa. Només podríeu dir que va ser bonica, i lleugera i profunda alhora. I que us va fer sentir a la vora. 

I quin gust notar que l’estona compartida és tot un ritual d’amistat neta, com un regal que us feu! Que bé estimar-vos des de la complicitat, el respecte (vital!) i la cura. Que bé tenir-vos, vaja. I que bé ser-vos una mica cau, també.  

De postres hi ha torró de xocolata i a la ràdio hi posen una cantant desconeguda. La seva veu sona com en un segon pla de l'escena, entre rialles i dringars de gots i plats i anècdotes. Et sembla maca, la lletra. I és just aleshores quan penses que no vols que s’acabin, encara, ni la xocolata, ni la vetllada, ni la cançó. Que són tres excuses (boníssimes) per celebrar-vos. I que en vols més. Que potser en voldràs sempre més, de tot això.

I mentre la música s'enlaira cap als terrats banyats de lluna, amb la llengua desfàs la xocolata deliciosa tan a poc a poc com pots.



dijous, 27 de setembre de 2018

Paula Bonet i la gosadia d'anomenar-nos


Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión (Literatura Random House), de Paula Bonet, és un llibre preciós. Llibre-objecte, de fet. O llibre-joia, com va dir la periodista Agnès Marquès a la presentació de fa uns dies, a Barcelona. És un llibre que parla des de les entranyes de la mort d’una filla que no va arribar a néixer, i del dolor i del dol i d’un (brutal) sentiment de pèrdua. Però també és un llibre que parla d’ovaris, de regles, de sang, de nàusees, de pits que s’inflen i que fan mal. És un testimoni que desafia la por i la culpa amb què la història ha tenyit els avortaments espontanis fins a reduir-los a una mena d’anècdota misteriosa (i fosca, molt fosca) que no s’esmenta, que no es comenta... Com si així, no dient-ne res, s’esfumés per sempre.

Bonet narra l’experiència dels seus dos embarassos i els seus dos avortaments amb un to cru, a voltes salvatge, fent pinzellades literàries en un dietari prenyat de silencis i records. I el publica acompanyat d’un animalari il·lustrat sobre la família dels rosegadors: un conte que va crear per a la seva filla, a qui deia ratona, o ratolina.

A l’acte de presentació la pintora admetia que més que comentar la pèrdua dels seus embarassos tenia ganes de fer altres coses, però que si havia decidit parir aquest llibre era per compromís social, sobretot amb les dones. I és que cadascuna de les poques paraules del seu diari traspua feminisme i, per tant, voluntat de justícia. “Som unes desconegudes per a nosaltres mateixes”, diu l’autora, i té raó. La desinformació i els tabús ancestrals encara pesen sobre els avortaments, sí, però també sobre la menopausa, la menstruació, el part, el postpart, els orgasmes, la masturbació, l’endometriosi, la fertilitat... Fa poc, una imatge sobre l’anatomia del cos femení causava sorpresa a les xarxes, perquè a l’escola només n’havíem vist el model masculí i resulta que al tors, les humanes, en lloc de músculs plans i de color rosa hi tenim una mena de cercles blancs que semblen pètals de flor. Portem tota la vida emmirallant-nos en un prototip-enganyifa. I ni ho sabíem, la majoria.


Enmig d’un dol que no ha acabat i que no sap si acabarà, Bonet ha fet una esquerda en aquest motlle prefabricat amb què sortim encotillades de sèrie. Perquè no només ha obert el debat i ha situat els avortaments al ventre del discurs públic, sinó que ens ha convidat a construir una nova realitat on siguem nosaltres, i mai més les altres. On trobem paraules per explicar tot el que ens passa. On ens atrevim a anomenar-nos.

Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión reivindica el dret a poder viure un dol que no és permès i a compartir una experiència que no és pas rara ni marginal, sinó femenina i, per tant, universal. Però a més d’haver aixecat la catifa als avortaments espontanis, l’autora també ha posat llum sobre les maternitats (plural ampli) i sobre la seva invisibilitat en la literatura i les arts. On són les dones que reflexionen sobre el desig o el no-desig de ser mares? On són les dones que expliquen com és la cerca d’un embaràs? On són les que confessen què senten, quan estan embarassades? On són les que perden el nadó que esperaven? On són les que revelen com és el seu postpart o la seva criança? On són, en definitiva, les veus que parlen de la maternitat? Són veus que costen de trobar, perquè han estat o bé difuminades o bé arraconades, que a la pràctica vol dir que no ens han arribat. Potser és hora de recuperar-les... O, com fa Bonet, d’acompanyar-les amb una obra que vessa coratge (i dissidència) per cadascuna de les seves pàgines.

Moltes gràcies, Paula, per tanta veritat.


[Article publicat a La Llança el 21 de setembre de 2018]

dimarts, 18 de setembre de 2018

La veu de l’experiència o dels de sempre?



Fa un mes, la fotografia d’un fòrum sobre la lactància materna on hi parlaven set conferenciants homes i cap dona va donar la volta a les xarxes socials. De conferències on no s’hi conviden dones n’hi ha moltes, però aquesta, que es feia a Ciutat de Mèxic en el marc de la Setmana Mundial de la Lactància Materna, tenia la particularitat de tractar sobre un aspecte propi del cos de les femelles i era, per tant, una mostra paradigmàtica de fins a quin punt s’arriben a menystenir (i a silenciar) els sabers femenins davant dels masculins. O dit d’una altra manera, de com sempre es dóna més protagonisme als homes que a les dones, fins i tot quan elles poden aportar més coneixements i experiència sobre un tema.

Qui pensi que Mèxic queda molt lluny, i que aquí tot són flors i violes, només cal que faci un cop d’ull a la feina de col·lectius com On Són Les Dones, que denuncia  públicament que a les seccions d’opinió dels mitjans tan sols hi apareix, de mitjana, una dona per cada quatre homes. Alhora, també és interessant fixar-se en com ens comuniquem, homes i dones, en espais de diàleg (tertúlies, reunions, assemblees... o fins i tot en converses de Twitter). En qui acostuma a xerrar més estona. En qui interromp, trepitja o alliçona, i a qui ho fa. En qui fa servir un to de veu més agressiu o en qui, en canvi, s’expressa amb un to més respectuós i suau.

Tot plegat no és cap ximpleria, sinó que va molt més enllà i és revelador de com ens hem socialitzat i de com hem construït l’autoritat. Perquè, quins són els processos que ens han portat a no escoltar les dones, a no percebre allò que diuen o pensen com a quelcom important? Com hem après a menystenir la seva veu?

A La veu i el poder de les dones (Arcàdia, 2017) la intel·lectual britànica Mary Beard aprofundeix en la relació “culturalment incòmoda” que hi ha entre la veu de les dones i l’esfera pública. Si ens remuntem als inicis de la història d’Occident trobem una separació radical entre dones i poder i, a més, descobrim que la capacitat de parlar en públic i l’oratòria eren habilitats i pràctiques exclusives que definien la masculinitat com a gènere.  


Tenim assumit que una veu que diu coses serioses, una veu de l’experiència, ha de ser una veu greu, profunda: una veu d’home (d’una determinat “model” d’home, de fet). No és pas casual que polítiques com Margaret Tatcher, seguint els consells dels seus assessors, fessin classes per corregir el seu so agut. “Al llarg de tota la literatura clàssica trobem que s’insisteix en l’autoritat de la veu greu i masculina”, explica l’escriptora, que també presenta exemples de com la nostra tradició literària s’ha burlat (i es burla encara) dels tons aguts i nasals de moltes veus femenines i ridiculitza el fet que una dona gosi prendre la paraula davant d’un auditori.

El problema rau, segons Beard, en l’estructura de poder existent, que ha estat codificada com a masculina i en la qual les dones (o qualsevol persona que no encaixi en el patró de masculinitat hegemònica) sempre ens sentirem forasteres, perquè simplement no se’ns hi ha contemplat. És per això que moltes altres polítiques o dones amb “amb poder” han optat, també, per anar vestides amb vestits jaqueta, portar els cabells molt curts o gesticular d’una determinada manera. Es tracta, només, de petites estratègies (totalment comprensibles) per intentar no desentonar i aconseguir que se les prengui seriosament, ni que sigui a canvi de passar desapercebudes i no cridar l’atenció.

La veu i el poder de les dones ens anima a replantejar-nos un tauler trampós: i és que només capbussant-nos en els fonaments de la nostra història —i per tant també en els de la nostra oratòria— podrem construir unes noves regles del joc. “Cal redefinir el poder, no pas les dones”, sentencia Beard en aquest llibre il·luminador. Doncs això.


[Article publicat a EL 9 NOU el 16 de setembre de 2018]