dijous, 27 de setembre de 2018

Paula Bonet i la gosadia d'anomenar-nos


Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión (Literatura Random House), de Paula Bonet, és un llibre preciós. Llibre-objecte, de fet. O llibre-joia, com va dir la periodista Agnès Marquès a la presentació de fa uns dies, a Barcelona. És un llibre que parla des de les entranyes de la mort d’una filla que no va arribar a néixer, i del dolor i del dol i d’un (brutal) sentiment de pèrdua. Però també és un llibre que parla d’ovaris, de regles, de sang, de nàusees, de pits que s’inflen i que fan mal. És un testimoni que desafia la por i la culpa amb què la història ha tenyit els avortaments espontanis fins a reduir-los a una mena d’anècdota misteriosa (i fosca, molt fosca) que no s’esmenta, que no es comenta... Com si així, no dient-ne res, s’esfumés per sempre.

Bonet narra l’experiència dels seus dos embarassos i els seus dos avortaments amb un to cru, a voltes salvatge, fent pinzellades literàries en un dietari prenyat de silencis i records. I el publica acompanyat d’un animalari il·lustrat sobre la família dels rosegadors: un conte que va crear per a la seva filla, a qui deia ratona, o ratolina.

A l’acte de presentació la pintora admetia que més que comentar la pèrdua dels seus embarassos tenia ganes de fer altres coses, però que si havia decidit parir aquest llibre era per compromís social, sobretot amb les dones. I és que cadascuna de les poques paraules del seu diari traspua feminisme i, per tant, voluntat de justícia. “Som unes desconegudes per a nosaltres mateixes”, diu l’autora, i té raó. La desinformació i els tabús ancestrals encara pesen sobre els avortaments, sí, però també sobre la menopausa, la menstruació, el part, el postpart, els orgasmes, la masturbació, l’endometriosi, la fertilitat... Fa poc, una imatge sobre l’anatomia del cos femení causava sorpresa a les xarxes, perquè a l’escola només n’havíem vist el model masculí i resulta que al tors, les humanes, en lloc de músculs plans i de color rosa hi tenim una mena de cercles blancs que semblen pètals de flor. Portem tota la vida emmirallant-nos en un prototip-enganyifa. I ni ho sabíem, la majoria.


Enmig d’un dol que no ha acabat i que no sap si acabarà, Bonet ha fet una esquerda en aquest motlle prefabricat amb què sortim encotillades de sèrie. Perquè no només ha obert el debat i ha situat els avortaments al ventre del discurs públic, sinó que ens ha convidat a construir una nova realitat on siguem nosaltres, i mai més les altres. On trobem paraules per explicar tot el que ens passa. On ens atrevim a anomenar-nos.

Roedores. Cuerpo de embarazada sin embrión reivindica el dret a poder viure un dol que no és permès i a compartir una experiència que no és pas rara ni marginal, sinó femenina i, per tant, universal. Però a més d’haver aixecat la catifa als avortaments espontanis, l’autora també ha posat llum sobre les maternitats (plural ampli) i sobre la seva invisibilitat en la literatura i les arts. On són les dones que reflexionen sobre el desig o el no-desig de ser mares? On són les dones que expliquen com és la cerca d’un embaràs? On són les que confessen què senten, quan estan embarassades? On són les que perden el nadó que esperaven? On són les que revelen com és el seu postpart o la seva criança? On són, en definitiva, les veus que parlen de la maternitat? Són veus que costen de trobar, perquè han estat o bé difuminades o bé arraconades, que a la pràctica vol dir que no ens han arribat. Potser és hora de recuperar-les... O, com fa Bonet, d’acompanyar-les amb una obra que vessa coratge (i dissidència) per cadascuna de les seves pàgines.

Moltes gràcies, Paula, per tanta veritat.


[Article publicat a La Llança el 21 de setembre de 2018]

dimarts, 18 de setembre de 2018

La veu de l’experiència o dels de sempre?



Fa un mes, la fotografia d’un fòrum sobre la lactància materna on hi parlaven set conferenciants homes i cap dona va donar la volta a les xarxes socials. De conferències on no s’hi conviden dones n’hi ha moltes, però aquesta, que es feia a Ciutat de Mèxic en el marc de la Setmana Mundial de la Lactància Materna, tenia la particularitat de tractar sobre un aspecte propi del cos de les femelles i era, per tant, una mostra paradigmàtica de fins a quin punt s’arriben a menystenir (i a silenciar) els sabers femenins davant dels masculins. O dit d’una altra manera, de com sempre es dóna més protagonisme als homes que a les dones, fins i tot quan elles poden aportar més coneixements i experiència sobre un tema.

Qui pensi que Mèxic queda molt lluny, i que aquí tot són flors i violes, només cal que faci un cop d’ull a la feina de col·lectius com On Són Les Dones, que denuncia  públicament que a les seccions d’opinió dels mitjans tan sols hi apareix, de mitjana, una dona per cada quatre homes. Alhora, també és interessant fixar-se en com ens comuniquem, homes i dones, en espais de diàleg (tertúlies, reunions, assemblees... o fins i tot en converses de Twitter). En qui acostuma a xerrar més estona. En qui interromp, trepitja o alliçona, i a qui ho fa. En qui fa servir un to de veu més agressiu o en qui, en canvi, s’expressa amb un to més respectuós i suau.

Tot plegat no és cap ximpleria, sinó que va molt més enllà i és revelador de com ens hem socialitzat i de com hem construït l’autoritat. Perquè, quins són els processos que ens han portat a no escoltar les dones, a no percebre allò que diuen o pensen com a quelcom important? Com hem après a menystenir la seva veu?

A La veu i el poder de les dones (Arcàdia, 2017) la intel·lectual britànica Mary Beard aprofundeix en la relació “culturalment incòmoda” que hi ha entre la veu de les dones i l’esfera pública. Si ens remuntem als inicis de la història d’Occident trobem una separació radical entre dones i poder i, a més, descobrim que la capacitat de parlar en públic i l’oratòria eren habilitats i pràctiques exclusives que definien la masculinitat com a gènere.  


Tenim assumit que una veu que diu coses serioses, una veu de l’experiència, ha de ser una veu greu, profunda: una veu d’home (d’una determinat “model” d’home, de fet). No és pas casual que polítiques com Margaret Tatcher, seguint els consells dels seus assessors, fessin classes per corregir el seu so agut. “Al llarg de tota la literatura clàssica trobem que s’insisteix en l’autoritat de la veu greu i masculina”, explica l’escriptora, que també presenta exemples de com la nostra tradició literària s’ha burlat (i es burla encara) dels tons aguts i nasals de moltes veus femenines i ridiculitza el fet que una dona gosi prendre la paraula davant d’un auditori.

El problema rau, segons Beard, en l’estructura de poder existent, que ha estat codificada com a masculina i en la qual les dones (o qualsevol persona que no encaixi en el patró de masculinitat hegemònica) sempre ens sentirem forasteres, perquè simplement no se’ns hi ha contemplat. És per això que moltes altres polítiques o dones amb “amb poder” han optat, també, per anar vestides amb vestits jaqueta, portar els cabells molt curts o gesticular d’una determinada manera. Es tracta, només, de petites estratègies (totalment comprensibles) per intentar no desentonar i aconseguir que se les prengui seriosament, ni que sigui a canvi de passar desapercebudes i no cridar l’atenció.

La veu i el poder de les dones ens anima a replantejar-nos un tauler trampós: i és que només capbussant-nos en els fonaments de la nostra història —i per tant també en els de la nostra oratòria— podrem construir unes noves regles del joc. “Cal redefinir el poder, no pas les dones”, sentencia Beard en aquest llibre il·luminador. Doncs això.


[Article publicat a EL 9 NOU el 16 de setembre de 2018]

divendres, 14 de setembre de 2018

Trair-se



En una de les delicioses pàgines d’Una cambra pròpia, Virgina Woolf explica que fins l’any 1918 havia treballat en algunes de les poques feines que li eren permeses com a dona: havia fet petits encàrrecs per a diaris, on parlava de bodes o d’exposicions que no li interessaven; llegit històries a senyores grans; fet flors artificials o ensenyat l’alfabet en escoles d’infants. D’aquella època en recorda, sobretot, la sensació d’estar fent una tasca que no tenia cap ganes de fer, que no trobava gens estimulant i a la qual no volia invertir la seves estones ni la seva energia ni el seu talent. Woolf diu que sentia com s’anava pansint, de mica en mica, i que tenia la sensació, horrorosa!, que també se li pansia l’ànima, durant aquell temps.

Tot i que de les seves vivències ja en fa un segle, els sentiments que descriu són, diria, el pa de cada dia de moltíssima gent. Dedicar-nos professionalment al que ens agrada no és gens fàcil, no cal que ens enganyem. Ni tampoc cal que caiem al parany preferit d’aquest sistema on tot es compra i es ven: aquest que ens fa creure que si no aconseguim guanyar un sou fent el que voldríem és perquè no ens hi hem esforçat prou i perquè ens calen dosis d’aquesta moda (hipòcrita) de l’emprenedoria. Tot i això, suposo que el camí més savi (un cop hem assumit que en aquesta societat ens cal tenir un jornal per poder menjar i dormir i tal) és el que ens apropa, tant com pot, a un projecte de vida que ens connecta amb allò que som i volem ser, encara que això impliqui fer malabarismes, massa vegades.

Perquè per més que tu i jo, que nosaltres i vosaltres, que ella i ell, que tots i totes, vaja, siguem diferents, segur que tenim el desig comú d’intentar que tot plegat valgui la pena, com canta Txarango en una cançó que s’enganxa amb una insistència sospitosament estranya. I perquè la valgui, ens cal una vida que tingui sentit. O, més ben dit: que en tingui per a nosaltres. Que sigui una raó de ser, un perquè que ens convenci i que retrobem un cop i un altre, com una essència irrenunciable. La nostra essència, potser.

Hi ha dies, que la boira ho amara tot. Dies que no tenim temps per pensar-nos, ni per cuidar-nos ni per ser. Dies que, com li passava a Woolf, sentim que se’ns apaga l’ànima, que la llumeta es fon. Potser ens passa a la feina, això. Però potser també en relacions que no funcionen o en rutines encarcarades que ens avorreixen fins a marejar-nos. Potser ens passa, de fet, cada cop que sense ni saber-ho renunciem a allò que ens agradaria ser.

Al llibre-revelació del meu estiu, Permagel (Club Editor, 2017), l’escriptora Eva Baltasar escriu: “Als vint-i-tres creus que ja és tard per a tot. No és fins als quaranta que t’adones que encara ets a temps, si no de tot, almenys de tot el que importa. Al capdavall, t’has passat més d’una dècada dedicada a aprendre què importa”. Suposo que deu anar per aquí, la cosa. I que del que es tracta és, en definitiva, d’intentar no trair-se de cap de les mil i una maneres possibles. Perquè quan l’ànima es fa petita la vida es torna més grisa i molt menys bonica. Però quan ens atrevim a seguir-la, la llum esclata —disseminada en partícules gairebé imperceptibles— en tot allò que fem i diem, que és, ara ja sí, allò en què creiem.