dilluns, 13 de novembre de 2017

Maternitat, Igualtat i Fraternitat


Quan una dona explica que serà mare, tot són felicitacions. Que bé! Enhorabona! Quina alegria! I si la decisió és volguda el més comú és que tots aquests comentaris acostumin a fer il·lusió. El que crida l’atenció, més tard, però, és l’aïllament amb què moltes dones acaben vivint la seva maternitat un cop ja han tingut la criatura. Com si tota la joia social que les acompanyava durant l’embaràs s’esfumés, tot d’una. Com si de cop, tothom desaparegués. I és que si bé a la nostra societat hi ha una enorme pressió perquè les dones siguem mares, també és cert —i per tant paradoxal— que tot allò que té a veure amb la criança i la maternitat esdevé a l’hora de la veritat una qüestió privada (i no pas pública) que cadascú ha de portar com pot i sense “molestar” gaire. 

Mentre per un cantó la maternitat segueix estant mitificada —i les dones que no volen ser mares s’han de justificar cada dos per tres, com si anessin contra natura—, per l’altre les possibilitats de viure una maternitat digna és per a moltes una mena d’utopia inabastable. I això és justament el que denuncia Patricia Merino al seu llibre Maternidad, Igualdad y Fraternidad (Clave Intelectual, 2017), que va presentar fa pocs dies a l’Espai Contrabandos de Barcelona acompanyada de la periodista Esther Vivas.

L’obra, extensament documentada, reivindica la centralitat social i política del treball reproductor i les tasques de cura. Per fer-ho, radiografia i contraposa a moltes altres la realitat espanyola, on el permís de maternitat és tan sols de 16 setmanes, on no hi ha cap prestació universal per a menors al càrrec, on la inversió en infància és a la cua dels països d’Europa: on, en definitiva, la criança (amb tot el que comporta) senzillament sembla haver estat esborrada del mapa.

L’autora assegura que la reproducció i les cures durant la infància ocupen una posició marginal en l’agenda política actual i lamenta la invisibilització i la devaluació d’aquests treballs, que en canvi són crucials per al funcionament de la societat. “Potser és el moment de començar a elevar les persones que cuiden la vida i no les que acumulen capital i poder”, afirma. I és que és innegable que a casa nostra la criança i l’experiència de la maternitat han quedat arraconades als marges del sistema i supeditades, sempre, a les necessitats del mercat laboral.

Del que es tractaria, en canvi, és de tenir l’opció de gaudir d’una maternitat lliure: és a dir, que qui fos mare pogués decidir com vol viure aquesta experiència, sense models imposats i sobretot amb prou garanties de fer-ho amb dignitat i qualitat de vida. Per avançar cap a societats més justes i sostenibles, explica Merino, calen inversions i polítiques específiques en criança i infància. La tribu a la qual fa referència el conegut proverbi africà (“Cal tota una tribu per educar un infant”) l’hem de poder trobar més enllà de la família, més enllà de les parets dels nostres pisos. Cal que la societat, a través d’un compromís i d’accions polítiques (i econòmiques!) reals, també se’n responsabilitzi.

Maternidad, Igualdad y Fraternidad és un llibre que, per damunt de tot, fa pensar i que dispara interrogants sobre algunes premisses encara poc qüestionades: Qui es beneficia de la gratuïtat de les tasques de cura? Què s’amaga darrere de la seva precària externalització, en mans d’altres dones (sempre més pobres i sovint procedents d’altres països, on hi deixen les seves famílies)? Són desitjables les custòdies compartides, quan són imposades? La paternitat ha de ser equiparable a la maternitat en totes etapes de la vida dels infants? Per què és important visibilitzar allò que és privat i traslladar-ho a l’esfera pública?


Entre les moltes dades que recull el llibre, destaquen, per exemple, les diferències dels usos del temps entre homes i dones: elles, encara que també tinguin llargues jornades laborals fora de casa, dediquen 4 hores i 29 minuts diaris a les responsabilitats domèstiques i familiars, exactament 2 hores al dia més que els homes que en principi també s’ocupen d’aquestes tasques. I encara una altra dada: en les famílies monoparentals, les dones destinen pràcticament la mateixa estona a la llar i a les criatures (4 hores i 38 minuts diaris) que a les cases on conviuen amb un company home.

L’obra, que lamenta que el feminisme sempre passi de puntetes sobre la qüestió de la maternitat i que sovint l’hagi concebut  una “maledicció biològica i patriarcal”, també alerta dels perills de reduir-la a una funció reproductora purament instrumental. Una bona mostra dels riscs de banalitzar la maternitat, adverteix, és l’ús que en fa el capitalisme més ferotge que, com hem vist darrerament, no té cap escrúpol a l’hora de mercantilitzar la capacitat reproductora de les dones sota una cortina d’eufemismes i modernitat.

Maternidad, Igualdad y Fraternidad reivindica el valor social de la criança i la maternitat, i creu que només a través de la seva dignificació aconseguirem una societat més justa i, per tant, millor. Mentrestant, un consell que ens pot ser molt útil: deixem de fer servir la maternitat per dividir, encara més, les dones i allunyem-nos, tant com puguem, dels falsos enfrontaments (curiosament tan de moda) entre les males mares i les mares bones. Que no ens distreguin amb polèmiques buides i malintencionades... El debat pendent és tot un altre, tinguem-ho present.


[Article publicat al diari Núvol el 13 de novembre de 2017]


divendres, 3 de novembre de 2017

Molts (més) motius per seguir lluitant


És un dijous estrany. Al matí sentim dir que Carles Puigdemont convocarà eleccions. A la tarda el veiem comparèixer per desmentir-ho. Vivim una nova jornada de nervis i rumors (ignorem que l’endemà es proclamarà la República), però aquest vespre al Museu de Granollers hi organitzen una taula rodona sobre dones i creació amb motiu de l’exposició d’homenatge a Simone de Beauvoir. Decidim deixar de banda els telenotícies, el Twitter, el Whatsapp... i anar-hi. Busquem una pausa, o un refugi. Un lloc on retrobar-nos amb idees que últimament semblen (així, en general) oblidades.

A la xerrada som quatre gates i algun gat. Seiem en rotllana, a la planta baixa del museu, a un parell de metres per sota del nivell dels carrers, tan plens de tot, des de fa setmanes. Parlen la directora de l’Observatori Cultural de Gènere, M. Àngels Cabré, la historiadora i crítica d’art Pilar Bonet, les artistes Eulàlia Valldosera i Nora Ancarola, i el periodista i poeta Esteve Plantada. Les paraules van i vénen, sàvies i calmades. Repassem les onades del feminisme i la raó de ser d’aquest moviment transformador que avui no coneixeríem si no fos per les aportacions i les lluites de tantes i tantes dones, al llarg de la història, arreu del món.

Enmig d’una temporada massa plena de corbates i americanes (on tot gira al voltant de polítics-homes, tertulians-homes, policies-homes i monsenyors), les ponents recorden com la mirada femenina sempre s’ha arraconat als marges d’allò que s’ha considerat seriós. I com juntament amb la nostra mirada, també s’han escombrat les nostres sensibilitats, experiències i percepcions. Es fixen en el món cultual i artístic, on les exposicions dedicades a dones representen només el 14% de les que es fan a Barcelona, on prop del 80% dels premis literaris de narrativa adulta van a parar en mans d’homes, on a les seccions d’opinió dels mitjans la presència de les dones amb prou feines arriba al 30% del total. I és just aleshores quan a nosaltres se’ns fa impossible no reflexionar, en clau de gènere, sobre alguns dels episodis d’aquesta tardor convulsa.

I pensem, sense anar més lluny, en la brutal repressió policial de l’1-O, quan a més d’estomacar a tort i a dret, la Guardia Civil i la Policia Nacional van agredir sexualment desenes i desenes de dones pel simple fet de ser dones. En com, a més, de pegar-les, van magrejar-les, vexar-les i humiliar-les per demostrar-los el seu poder d’agents de l’ordre, però també de mascles dominadors. I en com poc després el govern espanyol ignorava, també, aquesta violència i fins i tot amenaçava de castigar qui la denunciava obertament, com va fer l’alcaldessa Ada Colau. Pensem en com, a hores d’ara, ja ningú sembla recordar-se’n, de les agressions específiques que van patir les dones per protegir les urnes, de la doble violència a què van exposar-se. Com si el que de debò importés fos tota una altra cosa, com si això fos de més a més. I pensem, també, en els insults i les burles sexistes que reben aquests dies (però també tots els altres) les dones que fan política. I en com entre qui més mana seguim sent una minoria clamorosa, en com costa trobar dones als llocs on es prenen decisions.



En un moment de la xerrada, la historiadora Pilar Bonet explica que Kant es va negar tota la vida a conversar sobre filosofia amb senyores, perquè considerava que amb elles no podia parlar-se de res important. I també cita Schopenhauer, qui va escriure que les “femelles” no estàvem capacitades per raonar. Són idees de fa uns quants segles, és cert, però la realitat ens demostra que n’hi ha molts que —potser no “de teoria”, però sí que a la pràctica— les continuen defensant.

L’acte s’acaba, ha estat íntim, relaxat. Tornem a sortir a la superfície de la ciutat, reconnectem el mòbil i de seguida ens arriba una fotografia: és del plenari que s’ha celebrat al Parlament Europeu per debatre sobre l’assetjament sexual contra les dones. La cambra es veu pràcticament buida perquè la majoria d’eurodiputats no s’hi han presentat, resulta que un tema com aquest (tan de dones!) no l’han trobat ni necessari ni interessant. Simultàniament, a les  xarxes socials milions de dones segueixen fent piulades amb l’etiqueta #MeToo per denunciar que han patit agressions i abusos a mans d’homes de totes les edats, nacionalitats i posicions socials. Un cop més, una mirada escombra l’altra, i de manera flagrant. Amb els pensaments encara revolucionats i el telèfon ja a la butxaca, la certesa esdevé diàfana: tenim molts (més) motius per seguir lluitant.



[Article publicat al diari EL 9 NOU el 3 de novembre de 2017]


dimarts, 17 d’octubre de 2017

Merlí, joves i prostitució


Sentir a dir que Merlí és una sèrie sexista no ens ve de nou. Ja fa temps que hi ha veus que ho denuncien i que assenyalen la mirada masclista i classista d’aquesta producció. Després de dues temporades plenes de tòpics i clixés en aquest sentit, se n’ha estrenat la tercera (i última) i no ens ha calgut esperar massa per veure que els seus guionistes segueixen entossudits a mantenir la mateixa, diguem-ne, perspectiva del món

Al capítol de la setmana passada (que també incloïa escenes d'alta càrrega xenòfoba, com lamentava la periodista Eulàlia Iglesias en aquest article publicat a l'Ara), el professor més admirat de l’institut Àngel Guimerà, en Merlí, tenia un mal dia, se sentia frustrat. Les coses a la feina no li anaven bé i la seva excompanya li donava carbassa. L’home se sentia trist i deprimit, tenia l’ego tocat, i és per això que... pagava uns quants euros a una noia a canvi de tenir-hi sexe i ofegar(-hi) les penes. 

És fàcil d’imaginar que la relació que mantenien aquests dos personatges no era una relació “afectivament” igualitària, sinó més aviat basada en el conegut qui-paga-mana (ell feia ostentació de la cartera tan bon punt ella, de qui no en coneixem ni el nom, arribava). I és fàcil preveure qui devia fer els possibles per complaure l’altre, sense que la reciprocitat dels afectes fos, en absolut, necessària.

Merlí, com a sèrie que veuen cada setmana milers d’adolescents, és un producte televisiu que crea referents i que, a més, es vanta de reflectir molt bé la realitat que es viu a les nostres aules. Com a sèrie líder d’audiència a TV3, contribueix, també, i això és força inqüestionable, a crear un imaginari col·lectiu, una determinada cosmovisió que, en aquest cas, a més, és assimilada per un públic molt jove que segurament disposa de menys eines per a ser crític i és, per tant, més vulnerable

Si en un capítol el professor-que-mola i que es passa el dia fent gala del seu tarannà antisistema acaba pagant una dona per embolicar-s'hi i oblidar-se dels maldecaps que l’angoixen, molts joves entendran que aquesta és una conducta ben normal, fins i tot si s’és molt d’esquerres, a menys que en un altre capítol es reflexioni sobre el tema o que des del sofà de casa comptin amb un punt de vista que els faci pensar una mica més enllà de l’escena.

Ens agradi o no, sèries com Merlí tenen una responsabilitat social com a constructores d’imaginaris i tant poden col·laborar a perpetuar la ideologia dominant (amb les seves múltiples discriminacions per raó de gènere, raça, ètnia, classe social, etc.) com ajudar a capgirar-la. 

Normalitzar el fet de ser home i pagar una dona per mantenir-hi una relació sexual (un tipus de relació sexual molt determinada, de fet) quan es té un mal dia o no s’és correspost és, senzillament, reforçar la idea —ja prou instaurada— que els homes tenen dret a accedir al cos de les dones sempre que els vingui de gust. Més que crear models de sexualitat igualitaris, amb escenes com aquesta es mostren les relacions sexuals com a relacions de poder i es passa per alt que, massa sovint, en aquesta hipotètica compra-venda sexual qui “ven” i qui “compra” no es troben en una posició equiparable.


I tot això, a més, en un context on els i les joves no reben cap mena d’educació sexual ni afectiva (recordem que el ministre Wert la va fulminar dels currículums) i on l’única orientació que se’n brinda als instituts es troba a mercè de cada centre, que com a molt pot decidir (o no) dedicar-hi alguna tutoria o taller. 

Sabem, també, que la pornografia mainstream (tan accessible a través de la tecnologia) s’ha convertit en l’acadèmia sexual per excel·lència de molts joves, malgrat ser brutalment misògina. I que tot això passa en una societat hipersexualitzada, on tot sembla convidar-nos a tenir sexe salvatge en qualsevol moment però seguint, encara ara, les normes del joc més retrògrades, que situen les dones al servei dels homes i on se’ns tracta com a objectes cada dos per tres. Per arrodonir el panorama, les dades ens confirmen que la prostitució (femenina i de baix cost, sovint amb noies sexualment esclavitzades) no para de créixer com a opció d’oci entre els nois joves, que la  conceben com una forma de consum i entreteniment més en les seves llargues nits de festa en grup.

I ja per acabar. No ens ha de semblar pas casual que Merlí sigui una sèrie escrita i dirigida per homes, com ho són, per cert, la immensa majoria de les sèries, les pel·lícules i els espectacles que es produeixen al món. És evident que ens calen noves veus, noves mirades: ens calen dones creadores (directores, guionistes...), o més ben dit, ens cal deixar d’invisibilitzar el seu talent, les seves experiències i els seus punts de vista. I ens cal amb urgència introduir una perspectiva de gènere (també) a les nostres pantalles. Només així podrem combatre el discurs social imperant, que és encara més pervers quan es disfressa de guai


[Article publicat a El Periódico el 24 d'octubre de 2017]