dimarts, 23 de desembre de 2014

Donut selfies (i altres banalitats)


Ho sospitàvem, ho vèiem… però fèiem els ulls grossos i ningú no ho deia. Sort que la companyia de missatgeria Line ha agafat el toro per les banyes i ha llançat la notícia: som addictes a les selfies, afirma. Un estudi apunta que el 59% de la població de l’Estat espanyol hi està enganxada i que Barcelona és, de fet, la ciutat on més se’n fan.

Però el tema no queda aquí. Aquestes dades, que s’han passejat per uns quants mitjans, han coincidit en temps i espai amb l’esclat d’una nova tendència banal: la donut selfie. Perquè resulta que ara, el que de veritat és guai, és gravar-se la cara amb el mòbil, fent un recorregut d’esquerra a dreta al voltant del cap. Amb aquesta tècnica, a més de mostrar el rostre (com a les selfies “tradicionals”), ensenyem a qui ens mira què hi ha al nostre voltant a través d’un vídeo de 180 graus que ens ressegueix la cara d’un cantó a l’altre i, que per ser francs, mareja bastant.

Per més absurda que sembli, la donut selfie ha tingut èxit i en poques setmanes ha inundat les xarxes socials (el YouTube n’està plagat). N’hi ha que l’entenen com una evolució lògica de la selfie fotogràfica, mentre altres no van tan enllà i asseguren que és tan sols una gracieta més dins l’univers narcisista d’una societat obsessionada per aparentar. També hi ha veus que relacionen el rebombori de les selfies audiovisuals amb una campanya orquestrada per Apple amb l’objectiu de promocionar uns auriculars. I vés a saber, potser és veritat.

El que més intriga, però, és per què això de les selfies ens atrapa d’una manera tan irrefrenable i què ens empeny a fotografiar-nos i fer ganyotes a la càmera fins i tot quan estem sols al sofà. Misteris de la xarxa, o de la vida (potser ja són indissociables). Ara són les donut, i fa uns mesos triomfaven les selfies de cares recent llevades, de fans amb famosos, de friquis amb gats i gossos, de persones que es fotografien en llocs perillosos i de parelles que es feien fotos al llit, encara suades, després d’una sessió de sexe que les havia deixat (representa) extasiades.

Tornem a la donut selfie, però. La seva inventora es diu Karen Chen, viu a Califòrnia i ha difós diversos tutorials on explica com fer els vídeos per a aquesta nova modalitat: entre d’altres consells ―tots plens d’obvietats― la jove ens recomana que flexionem el braç. Una cosa queda clara: ja no n'hi ha prou a somriure a càmera, torçar la barbeta i prémer els llavis per inflar-los de carn... Cal que ens enregistrem el crani d'una orella a l'altra (recordem-nos de flexionar els braços!) i mostrem un paisatge envejable a qui sigui que ens miri des del YouTube, el Facebook o l'Instagram. 

Els temps canvien, i les selfies també ho fan. 




[Article publicat a Núvol el 23 de desembre de 2014]

divendres, 5 de desembre de 2014

Dame una razón

{Aquesta història està inspirada en fets reals. Per a la seva lectura es recomana escoltar la cançó d'aquest vídeo}



Plou tant, que entres al pàrquing. La goma de les rodes grinyola mentre aparques i fas el que pots per esquivar la columna escrostonada que amenaça el xassís del cotxe. Entres a l’ascensor, en surts i, com una autòmat, arreplegues un carret metàl·lic amb la moneda que toca.

Si els prestatges no hi fossin, la nau seria una gran capsa buida, però la multitud de productes i coloraines la converteixen en una superfície esquizofrènicament atapeïda. De les neveres dels iogurts en pengen garlandes vermelles i a tot el recinte hi ha boles de plata que brillen al costat de les ofertes.  És Nadal!!!semblen xisclar, agònics, tots els articles alhora.

A la peixateria, unes quantes safates d’orades, sardines i llobarros de piscifactoria sota una pancarta groga: Gambot, a 10 euros; Llagostins, a 12. En un racó del taulell, inundat de glaç, un llamàntol moribund enlaira les potes (té les pinces embenades amb un cordill de plàstic que no les hi deixa moure).

Sona una cançó que no coneixes. L’escoltes, sense voler-ho, i enmig d’un entorn tan deplorable la seva lletra enganxosa et sembla gairebé poètica.

Dame alguna razón, 
yo te daré la mía 
para ponernos de acuerdo 

y empezar... una nueva vida.

Mentre la música inunda els passadissos, els carretons avancen erràtics, sense esma, per la ruta marquetiniana que algú ha dissenyat des d’una oficina. Ara pasta, ara pa, ara sucs de pinya i infusions que fan aprimar. Gires l’última cantonada, ja gairebé acabes! Al teu davant, piles i piles de carn envasada.

Dame alguna ilusión, 
yo te daré mis sueños 
para ponernos de acuerdo 

y disfrutar... de los buenos tiempos.

La tornada de la cançó es repeteix una vegada rere l’altra, dolorosament i fins a esquinçar-te l’ànima. Sobrepasses un palet ple a vessar de torrons de xocolata de marca blanca: són barats, tothom n’agafa.

           ― Bona tarda És la caixera, que menja xiclet i no et mira  Li interessa comprar el nostre calendari d’advent per als nens i nenes de la casa?

El seu to és mecànic (es nota que ha pronunciat la mateixa frase massa vegades), i també ho és el somriure que força mentre espera que li diguis si vols o no vols el calendari. Te l'ensenya: té la forma d’una casa amb moltes finestres i hi apareix el Pare Noel, amb el trineu, els cérvols, la neu i uns arbres. Un treballador del supermercat s’apropa a la noia per acomiadar-se'n.

― Tu no plegues, encara?
― Ja m’agradaria... Avui no paro fins a l’hora de tancar― diu ella, amb una ganyota amarga.

Segueixes contemplant l'article i trobes amable que, com a mínim, t’obsequiï amb una xocolatina diària just en aquestes dates. Te’l quedes, potser amb ell l’arribada del Nadal se’t fa més suportable. 

La cançó que t’entretenia s’ha acabat i ara, a dins la nau, ressona publicitat pels megàfons. Baixes al pàrquing, endreces compra i carro, i de camí cap al cotxe taral·leges la melodia sense adonar-te'n.




dimarts, 25 de novembre de 2014

De princeses i pirates


Sota el pretext de revolucionar el concepte d’entreteniment infantil, la cadena espanyola Princelandia ha aterrat a Catalunya i ha obert dos spas educacionals: uns locals que, a la pràctica, són centres de bellesa per a nenes de 4 a 12 anys.

Els establiments ―n’ hi ha a Granollers i Sabadell― estan farcits de sofàs de vellut i tocadors platejats, i entre els seus serveis destaquen les desfilades que les nenes fan davant d’amigues i familiars (“Sigues princesa per un dia!”, anuncia l’eslògan comercial). En aquestes sessions, les participants compten amb monitores que les pentinen, les maquillen i els pinten les ungles mentre elles esperen pacientment ―i dins d’un barnús de color fúcsia― poder lluir les corones, el tutús i els farbalans amb què s’han engalanat.

Per sort, la inauguració de Princelandia a Catalunya no ha passat desapercebuda i són moltes les veus que s’han alçat per denunciar que es tracta d’una iniciativa sexista i generadora de desigualats.  Davant les protestes, representants de la marca afirmen que els seus spas no són només per a nenes i que també disposen de disfresses de pirates per als nens que hi van. En altres paraules: diuen que no cal veure masclisme on només hi ha lleure per a infants.

Passa, però, que els seus locals funcionen com a autèntiques escoles de rols de gènere, on les nenes aprenen que perseguir la bellesa és una fita, i que el valor que se’ls dóna a elles, com a persones, va de la mà de la seva aparença física. L’educació revolucionària que representa Princelandia tracta les nenes (les dones) com a objectes que han de fer goig sense protestar, i els transmet valors com l’obediència, el silenci o la passivitat.

És cert que el fenomen Princelandia és només una gota més dins un oceà que mareja, però no per això cal deixar d’exigir responsabilitats i sumar esforços per posar fi a projectes que fomenten la discriminació i el  masclisme més descarat. I ja ho sabem que n’hi ha altres, de problemes i de causes... Però tot plegat no és excusa per no conscienciar-nos de què significa tenir espais com Princelandia a les nostres ciutats. 



[Article publicat a  la revista Dones el 25 de novembre de 2014]

dissabte, 8 de novembre de 2014

El contraatac de WhatsApp


Just quan havíem après a configurar el WhatsApp perquè ocultés les hores de les connexions al xat, l’aplicació ha contraatacat per deixar clar que és ella qui decideix l’abast de la nostra intimitat: des de fa un parell de dies uns senyals de color blau revelen als contactes si hem llegit (o no) els missatges que ens envien. Moltes gràcies per la cortesia, responsables del WhatsApp, és tot un detall... Però de veritat que no calia.

En aquesta nova cultura de la comunicació instantània, hem après que les respostes han de ser ràpides i que, quan no ho són, és que alguna cosa passa. Així, quan a través del Whats optem per una resposta tardana (perquè no podem donar-la abans, perquè ens fa mandra o perquè ens dóna la gana) sempre acabem justificant el perquè del nostre retard. Són les regles d’un joc que hem acceptat sense remugar gens ni mica: la comunicació ha de ser veloç i si no ens emmotllem al seu ritme boig quedem, directament, com a impresentables. Així de fàcil, i així d’ingrat.

Amb la confirmació de lectura la situació se’ns complica s’entreveuen maldecaps! i ja no hi ha marge per als “segur que té el mòbil apagat”, “no deu tenir cobertura” o “això és que no té bateria”. Potser, però, el més raonable seria capgirar les normes de conducta relacionades amb l’ús d’aquesta app i aprendre a desprendre’ns de la urgència amb què ens martiritza.

Així, per exemple, enlloc d’entendre una resposta que no arriba com una mostra de desinterès o de passotisme, podríem intentar veure-la com el gest d’algú que ens aprecia i que, precisament per això, no ens vol escriure a corre-cuita. La mateixa immediatesa que ens fa viure amorrats a les pantalles, ens empeny a comunicar-nos a temps real i a tota màquina... Però, ben mirat, quin dret tenim a irrompre en el dia a dia d’algú altre i exigir-li una resposta gairebé automàtica? La reflexió està servida!

Aquesta setmana Internet bull amb consells per esquivar la nova eina de vigilància: es recomana activar el mode avió del mòbil i no obrir les converses del xat, entre d’altres trucs de pa sucat amb oli i martingales similars. Mentrestant, amants i addictes del WhatsApp constatem, amb certa melangia, que l’excusa del “Perdona, és que no havia vist el teu missatge” ha passat a millor vida.

dilluns, 3 de novembre de 2014

Abraça'm


Hi ha preguntes massa tòpiques, gastades i que ens avorreixen. Què som, què volem, què hi fem, en aquest món? Són interrogants tan eterns com desesperants que acceptem com a companys inevitables d’un viatge que, a estones, se’ns en va de les mans. Però de vegades la barca trontolla i la vela espetega, rabiosa. De què coi va, aquesta història?

Si fóssim al mar cercaríem un far o desitjaríem que un vaixell nou de trinca aparegués, tot d’una, i ens tragués del forat. Però la desesperança ens atrapa a casa, a la feina, al bar... i enlloc de localitzar una bombeta entre les boires ens aferrem a l’smartphone o la tauleta tàctil i deixem que la seva llum ens il·lumini el rostre.

Les pantalles ens fascinen d’una manera rara (mig obsessiva, mig salvatge) que ens fa passar hores actualitzant bústies d’entrada, penjant tuits i repartint icones grogues entre els nostres contactes. Però què hi busquem, a dins dels plasmes? El sentit d’una existència que ens resulta indesxifrable... o deixar de pensar en el pas d’una vida que se’ns escapa, vés a saber. El cert és que contemplem les pantalles com si fossin boles de vidre màgiques o pitonisses de fira llegint-nos les cartes... i que un bon dia, enmig de la voràgine, ens descobrim sols com a mussols i amb les retines clavades en un trosset de plàstic.

Per sort, Internet sap com apaivagar aquest sentiment de soledat tan lamentable: a través d’una aplicació per a mòbils es diu Cuddlr i és per a iOS― ens ofereix abraçades siguem on siguem i sempre que ens calgui. La pàgina és ideal per a addictes als plasmes i ens connecta amb gent disposada a abraçar-nos que és a la vora d'allà on som nosaltres (el geolocalitzador del telèfon ens n'indica la distància exacta). 

Sense pensar-ho, triem un perfil i acudim a la cita famèlics de pell humana (ja n’estem farts de l’escalfor electrònica de les pantalles!). Acordem veure’ns en un ascensor o al replà de l’escala, o als vestidors de roba d'aquells magatzems comercials de més de deu plantes... I quan a la fi som davant la persona virtualment seleccionada unim els tòraxs també les ànimes― i recolzem els caps en les respectives espatlles.

     ― Abraça’m!

Les galtes es toquen, les mans es palpen i ens olorem cabells i coll, tot a la vegada i fins a marejar-nos. La barca s’esmicola i no hi ha fars ni pescadors que ens salvin. 

     ― Abraça’m més estona, no te’n vagis...

A la butxaca, el mòbil vibra: tenim nous missatges.


dijous, 23 d’octubre de 2014

Sexisme entre núvols


Ara que l’estiu just s’acomiada és un bon moment per fixar la mirada en els aeroports i els avions per on aquests mesos ha desfilat tanta gent. Si ho fem, ens n’adonarem que a les aerolínies comercials les discriminacions i desigualtats per raons de gènere hi són presents i, per desgràcia, massa constants.

El sexisme aeri té moltes cares i s’escola per tots els racons d’un sector capaç de transformar-se de dalt a baix arran del fenomen low cost, però impassible davant la permanència de patrons masclistes. En la immensa majoria dels vols els pilots són homes i són ells, per tant, els que ostenten la màxima jerarquia entre el personal. Les dones, en canvi, solen fer d’auxiliars de cabina (abans hostesses de vol), una figura que malgrat ja no ser exclusivament femenina - ha incorporat homes de mica en mica - encara està molt lluny d’una igualtat real i definitiva.

Al món de l’aviació les dones segueixen sent víctimes d’un sexisme poca-solta que les fa anar amb faldilla (hi ha companyies que els han prohibit els pantalons), maquillades i enfilades sobre un parell de talons. Fa ben poc, al Japó, una empresa va anunciar a tort i a dret que havia escurçat els vestits de les tripulants i, quan se la va acusar de sexista, va al·legar que només intentava atreure passatgers que exigien “nivells de confort més alts” (com si fer ensenyar les cuixes a les seves empleades fos el mateix que oferir butaques reclinables o sandvitxos més sans).

Una altra de les discriminacions més escandaloses és la de la companyia Ryanair, que des de fa vuit anys publica calendaris amb fotografies eròtiques de les seves auxiliars de vol. Als calendaris només hi ha noies (mai nois), i apareixen mig despullades sobre la sorra de platges paradisíaques en postures que (a banda d’incòmodes) reprodueixen tots els clixés de la pornografia i la sexualitat més retrògrada. Tot i haver estat condemnada per aquesta campanya recentment, l’aerolínia encara inclou imatges de “Las Chicas Ryanair 2014” a les revistes que edita cada mes.

Si fem un cop d’ull a les cúpules directives de les principals línies aèries del país, la desigualtat torna a ser estrident: els presidents sempre són homes i la presència de dones és gairebé inexistent. Les empreses perpetuen així uns rols de gènere que situen l’home al poder i la dona en categories més baixes, sempre lligades a l’aspecte físic i a actituds tradicionalment ‘femenines’, com la complaença o el servilisme. Tot plegat és un bon cocktail molotov que contribueix, encara més, als atacs masclistes i les faltes de respecte per part de companys i clients: en un vol de no fa gaire, per exemple, un passatger es va encaparrar a fotografiar el cul d’una treballadora que servia cafès davant seu. Humiliada, la noia no va rebre cap suport i, per si no fos prou tortura, va haver d’aguantar els somriures burletes d’altres seients.

Més enllà de les tarifes econòmiques i els mil i un destins on podem arribar a canvi d’uns quants euros, cal prendre consciència d’un status quo establert des de fa dècades i instaurat també entre els núvols. Queda molt cel per recórrer, encara, i detectar els greuges que s’amaguen a milers de metres d’alçada és un primer pas cap a futurs vols més igualitaris on, per començar, les dones puguin fer la seva feina amb roba còmoda i sense pintallavis si així ho volen.

[Article publicat a Dones Digital el 23 d'octubre de 2014]

diumenge, 14 de setembre de 2014

Que comenci l'espectacle!


Quin misteri això de les paraules de moda, i quina creu cada vegada que n’apareix una de nova. És com si, tot d’una, es fes córrer la consigna de reproduir-les a tota hora sota una promesa irrebutjable: pel simple fet de ser pronunciades, les paraules catapultaran els seus usuaris fins a la primera línia del reconeixement social i l’èxit comunitari. Passa, però, que l’ús d’aquestes expressions acaba no sent tan fàcil, perquè a la dificultat d’intentar d’encabir-les en un diàleg de manera natural i no forçada s’hi afegeix el risc d’introduir-les en una frase totalment descontextualitzada.... I aquí és on esclata el drama. Quan això succeeix oh, desgràcia!― l’enganyifa queda al descobert i es fa patent que, malgrat ser capaç de vocalitzar-les, l’individu en qüestió no sap de què parla.

A banda d’aquests casos poc afortunats, també és cert que de vegades les paraules de moda són estratègicament col·locades allà on toca, en discursos on fan efecte i hi queden la mar de bé (com les garlandes penjades a la plaça quan hi ha festes o aquestes llumetes de colors que ara es posen a tants llocs). Un dels seus objectius, de fet, és justament el de fer patxoca i transformar els seus usuaris en persones que saben de què parlen, o encara més: en persones que saben què s’hi cou, al món. Les expressions funcionen, a la pràctica, com una mena d’accessori cool i responen a una manera de fer més preocupada per les aparences que pel contingut (una mica com les façanes d’aquests centres comercials que simulen ser petits poblets mediterranis però que, en realitat, no són més que naus industrials prefabricades plenes de roba i capses amuntegades). 

La clau, diuen, és deixar-les caure sense que es noti massa, com si es participés en una competició de lèxic imaginària. Cal parlar, doncs, de projectes transversals on es tracen fulls de ruta per crear sinèrgies i gestionar eficaçment apostes estratègiques. Afegir, si es pot, que s’ha fet bona feina i que el networking (els termes en anglès sempre són recomanables) és el pal de paller d’una dinàmica pluridisciplinar, on hi tenen encaix els pensaments divergents més agosarats. Per acabar, també és bo esmentar, encara que sigui de passada, algun detall relacionat amb la innovació, l’emprenedoria i la proactivitat, que és essencial per a reinventar-se i cercar oportunitats.

Si bé els amants d'aquests vocables s’encaparren a repetir-los cada dos per tres, el seu abús és, per a molts, un senyal d’alerta o desconfiança (en el pitjor dels casos, fins i tot d’esgarrifança!). Tot i així, però, no deixa de ser inquietant pensar en  l’origen d’aquestes paraules màgiques. On es couen? Qui les fa córrer per passadissos i despatxos? Què és el que fa que un mot concret esdevingui emblema, símbol i bandera d’aquells que remenen les cireres o dels que, sense tenir poder encara, s’esforcen per modelar el seu discurs segons la tendència que impera? 

Potser, per fer-ho més fàcil, els promotors del lèxic de moda podrien tenir el detall d’avisar-nos, tot just uns mesos abans d’inicar el curs, de les paraules que ens tocarà empassar-nos. Una bona idea seria, per exemple, que desenes d’avionetes vermelles (hèlices sorolloses, finestretes rodones, pilots somrients) sobrevolessin les platges arrossegant pancartes ben grosses on, amb lletra clara, s’hi llegissin les paraules que estan a punt d’irrompre. Aquest gest considerat permetria un aterratge a la rutina més suau (més amable) i ens evitaria sorpreses innecessàries. Així, quan a les primeres reunions de feina o en converses insolents sentíssim els mots del diable, enlloc de malhumorar-nos (que pesat, l’espectacle!) sospiraríem alleujats com mai i la parafernàlia ens remetria, per primera vegada en molts anys, al nostre estiu de migdiades plàcides, a tocar del mar, on somiàvem una vida tan lliure que no era de veritat.   

dilluns, 16 de juny de 2014

Recança


El forn és tan ple que s’espera a fora, a la vorera, remenant el mòbil sota un balcó amb plantes seques, roba estesa i un molinet de plàstic que giravolta. Revisa els últims missatges i aviat s'adona que no n’hi ha cap que li interessi, que tots són palla, fullaraca, xerrameca. Té el cap enterbolit per la son, encara, i per una sensació estranya de penediment, o de recança.

La nit abans, quan l’havia vista, s’havien quedat palplantats, drets, sense saber què dir-se, encallats en un diàleg tan encarcarat que semblava de mentida. Ell no es concentrava  ―no podia! i com passa de vegades, el present avançava en dos plans paral·lels i simultanis: en un hi havia la conversa que mantenien, la real, la de les paraules tímides; en l’altre, en canvi, s’hi ocultaven els pensaments callats i les veritats no dites, tot allò que imaginaven però que, a la pràctica, no existia. 

A dins la fleca ja només hi ha dues senyores, que són germanes, o amigues, i volen que els emboliquin un braç de gitano i els tallin un rodó de pa perquè tenen un dinar i no volen presentar-s'hi amb les mans buides, diuen. Mira les pastes amuntegades a les safates, rere el mostrador de vidre, demana un croissant  (aquest no, l’altre, el de més avall) i en aquell precís instant, com si fos màgia, la realitat es desfà en dos presents que s’intercalen: d’una manera certa, però del tot inexplicable, el temps retrocedeix fins al moment de la trobada, torna a ser de nit i ella apareix a la cantonada... Està tan guapa! 

Un euro amb vuitanta, si us plau.

La veu apàtica de la fornera trenca el miracle. Abatut, paga el croissant i sent en una fiblada insuportablela nostàlgia, miserable, de les coses que no passen.


dimarts, 27 de maig de 2014

Moments secrets


Diuen que el Whatsapp desfà parelles i espatlla amistats. Això passa, expliquen, quan les víctimes es fan addictes al rellotget del xat que revela si l’usuari està o no està connectat (Amb qui xerraves a la matinada?). S’han fet estudis i resulta que sí, que l’invent genera tensions i malentesos perquè acaba sent una eina de vigilància. El fenomen és interessant i la gent en parla, n’hi ha que fins i tot busquen la manera de desactivar el rellotget dels nassos. I és que no cal explicar-ho tot, a la vida: tenim el dret de no compartir tot allò que fem o ens passa.

A la bossa o a la butxaca, el mòbil sempre vibra, ple d'alarmes. Ens diem tantes coses! Ara sóc aquí, ara he anat allà... Comunicant-nos ens sentim menys sols, això és evident, i més a prop de la imatge que volem ensenyar al món de nosaltres. Fins aquí tot és correcte, cap novetat. El primer grinyol apareix desagradable― quan deixem d’entendre els moments com el que són, estones pròpies, i passem a veure’ls com a material subjecte d’enviament.

Enmig d’un vendaval de selfies i cròniques casolanes, la nostra intimitat està tan grapejada que sovint oblidem que ens pertany i que, si ho volem, podem abaixar les persianes. Els pensaments ja no són individuals i la sensació de saber-nos amos del nostre present comença a ser estranya. Cada vegada més ens percebem des de fora i construïm un relat de la pròpia història, com si tot el que fem no tingués raó de ser si no podem esbombar-ho a una massa de destinataris condensats en la distància. Es veu que les persones experimentem un cert plaer en això de mostrar-nos, que som exhibicionistes per naturalesa i que busquem desesperadament agradar als altres. De tant mostrar-nos, però, hem perdut aquell univers personal que ens pertanyia i on, fins fa ben poc, ningú més no entrava. 

Qui sap, però, si d’aquí a no gaire la realitat tornarà a prendre sentit per ella sola. Si això passa contemplarem les postes de sol amb més calma, sense l’estrès d’haver de fotografiar-les; ens perdrem per carrers i places sense retransmetre què ens agrada o què ens cansa, i anirem a concerts on el públic mirarà els músics a la cara i no a través de pantalletes tàctils. I un bon matí, conduint cap a la feina o dinant al bar de sota casa, se’ns escaparà un somriure còmplice quan recordem fugaçment un instant que ha estat només nostre (de ningú més!) i ens n'adonem, de cop i volta, fins a quin punt enyoràvem tenir secrets. 

dijous, 1 de maig de 2014

Un dia a la sabana



Hi ha una colònia de gats que, en matins assolellats com el d'avui, ronden mandrosos per tots els racons del solar. És casa seva, es podria dir. Les males herbes cada dia són més altes, i els animals hi freguen el llom i s’hi estiren: petita sabana enmig del ciment calent d’aquest barri.

Al mig del terreny hi ha una pomera i, a pocs metres, un plafó de mides gegants que les empreses lloguen per poder-s’hi anunciar. ¡Aproveche la oportunidad! La parcel·la està envoltada de torres d’habitatges: caus sense ànima que s'escampen, com gàbies, a banda i banda.

Abandonat en l’oblit urbà, el solar resisteix, desdenyós, la rutina aspra de cada dia. Al matí, molt d’hora, un home de cabells grisos s’escola per la tanca rovellada, s’agenolla i arrenca un espàrrec. En fa un bon manat i després de la collita se’n va, vorera enllà.
                         
La tarda avança i, de tant en tant, els gats miolen. En un dels pisos a la vora, una dona surt al balcó, alça els braços i badalla. A sota seu, entre l’enrenou dels cotxes, s’enfilen les veus apagades de dues noies que xerren a mig camí de la fruiteria ecològica i el basar xino de l'entrada. A la bossa hi duen les carmanyoles, encara olioses, del dinar que s'han empassat al migdia amb la mirada clavada al celobert de l’oficina. 

Mica en mica la carretera es buida. Cau la nit i els televisors pampalluguegen neguitosos dins dels blocs de pisos. Al solar, mentrestant, els gats romancegen, panxacontents, sota un cel que ningú mira.

diumenge, 27 d’abril de 2014

Espies espiats


Dins d’una pantalla tàctil de pocs centímetres de superfície trobem, escrites i documentades, les històries de milers de persones que, segon a segon, estampen tot allò que fan i pensen a les xarxes socials. Que si m’he menjat un gelat i després he sortit al balcó a fumar un cigarro; que si sóc en una reunió i penso que el cafè amb llet és la mar de bo. De manera voluntària i gairebé obsessiva, alguns usuaris de la xarxa destapen les seves (?) vides i les exposen, ben mones, a l’aparador online

No és cap novetat, i ja hi estem avesats. El discurs de la pèrdua de la privacitat està tan potinejat que ja ni ens sorprèn ni ens esvera. Com a molt, potser ens inquieta una mica, de tant en tant, quan els diaris diuen que hi ha multinacionals massa xafarderes i que les nostres dades es venen i es compren a preu de caviar. Però ens és igual, no ens molesta. El que hagi de ser serà, tu! I mentrestant, puc anunciar al món que aquest matí m’he adormit i que, amb la son, no trobava els mitjons de ratlles que em va regalar la meva amiga de Finlàndia, on vaig viatjar fa dos estius abans de passar un mes voltant per Islàndia i fer-me una foto amb un ós polar. 

Però, a banda de la nostra pròpia vulnerabilitat amb el màrqueting més bàrbar, l’ús de les xarxes té, a més, efectes insòlits en les nostres relacions. El voyeurisme i l’avorriment, que - siguem francs- tots experimentem en algun moment o un altre, ens porten a practicar una mena d’espionatge socialment acceptat, en què mirem què passa a les cases dels altres. Coneixem tothom sense conèixer ningú. I això, és clar, genera situacions que són rares. Com quan a la feina pugem en ascensor amb una companya amb qui no xerrem massa, però de qui sabem perfectament què ha fet durant el cap de setmana perquè ho ha narrat amb entusiasme i detall al seu mur virtual. O quan baixem del metro i topem amb un antic col·lega de la facultat, que hem vist que s’ha casat en un poblet de la costa i que de viatge de noces ha volat fins al sud de Tailàndia, on s’ha fotografiat els peus al davant del mar. 

Les xarxes ens connecten amb gent amb qui, d’una altra manera, poc contacte tindríem. Quan acceptem una amistat al Facebook, per exemple, donem permís perquè se’ns miri, però també per mirar. Som espies espiats que a la vida real actuem com a desconeguts amb persones de qui sabem molt més del que sembla. Una altra veritat incòmoda, ja hi som. I, sovint, un punt de morbositat camuflada en el dubte de saber si l’altre sap que tu saps el que saps que ell sap. Per això dilluns, a l’ascensor, amb la companya de feina que ha passat el diumenge al Pont Vell de Besalú amb la germana d’Olot i tres nebots russos, preferim fer-nos els ornis, fingir interès i preguntar-li pel cap de setmana.

  - A Besalú, dius? Devies veure el pont romànic... és impressionant!



[Article publicat a Núvol el 24 de maig de 2014]