diumenge, 27 d’abril de 2014

Espies espiats


Dins d’una pantalla tàctil de pocs centímetres de superfície trobem, escrites i documentades, les històries de milers de persones que, segon a segon, estampen tot allò que fan i pensen a les xarxes socials. Que si m’he menjat un gelat i després he sortit al balcó a fumar un cigarro; que si sóc en una reunió i penso que el cafè amb llet és la mar de bo. De manera voluntària i gairebé obsessiva, alguns usuaris de la xarxa destapen les seves (?) vides i les exposen, ben mones, a l’aparador online

No és cap novetat, i ja hi estem avesats. El discurs de la pèrdua de la privacitat està tan potinejat que ja ni ens sorprèn ni ens esvera. Com a molt, potser ens inquieta una mica, de tant en tant, quan els diaris diuen que hi ha multinacionals massa xafarderes i que les nostres dades es venen i es compren a preu de caviar. Però ens és igual, no ens molesta. El que hagi de ser serà, tu! I mentrestant, puc anunciar al món que aquest matí m’he adormit i que, amb la son, no trobava els mitjons de ratlles que em va regalar la meva amiga de Finlàndia, on vaig viatjar fa dos estius abans de passar un mes voltant per Islàndia i fer-me una foto amb un ós polar. 

Però, a banda de la nostra pròpia vulnerabilitat amb el màrqueting més bàrbar, l’ús de les xarxes té, a més, efectes insòlits en les nostres relacions. El voyeurisme i l’avorriment, que - siguem francs- tots experimentem en algun moment o un altre, ens porten a practicar una mena d’espionatge socialment acceptat, en què mirem què passa a les cases dels altres. Coneixem tothom sense conèixer ningú. I això, és clar, genera situacions que són rares. Com quan a la feina pugem en ascensor amb una companya amb qui no xerrem massa, però de qui sabem perfectament què ha fet durant el cap de setmana perquè ho ha narrat amb entusiasme i detall al seu mur virtual. O quan baixem del metro i topem amb un antic col·lega de la facultat, que hem vist que s’ha casat en un poblet de la costa i que de viatge de noces ha volat fins al sud de Tailàndia, on s’ha fotografiat els peus al davant del mar. 

Les xarxes ens connecten amb gent amb qui, d’una altra manera, poc contacte tindríem. Quan acceptem una amistat al Facebook, per exemple, donem permís perquè se’ns miri, però també per mirar. Som espies espiats que a la vida real actuem com a desconeguts amb persones de qui sabem molt més del que sembla. Una altra veritat incòmoda, ja hi som. I, sovint, un punt de morbositat camuflada en el dubte de saber si l’altre sap que tu saps el que saps que ell sap. Per això dilluns, a l’ascensor, amb la companya de feina que ha passat el diumenge al Pont Vell de Besalú amb la germana d’Olot i tres nebots russos, preferim fer-nos els ornis, fingir interès i preguntar-li pel cap de setmana.

  - A Besalú, dius? Devies veure el pont romànic... és impressionant!



[Article publicat a Núvol el 24 de maig de 2014]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris