Pàgines

dimarts, 27 de maig de 2014

Moments secrets


Diuen que el Whatsapp desfà parelles i espatlla amistats. Això passa, expliquen, quan les víctimes es fan addictes al rellotget del xat que revela si l’usuari està o no està connectat (Amb qui xerraves a la matinada?). S’han fet estudis i resulta que sí, que l’invent genera tensions i malentesos perquè acaba sent una eina de vigilància. El fenomen és interessant i la gent en parla, n’hi ha que fins i tot busquen la manera de desactivar el rellotget dels nassos. I és que no cal explicar-ho tot, a la vida: tenim el dret de no compartir tot allò que fem o ens passa.

A la bossa o a la butxaca, el mòbil sempre vibra, ple d'alarmes. Ens diem tantes coses! Ara sóc aquí, ara he anat allà... Comunicant-nos ens sentim menys sols, això és evident, i més a prop de la imatge que volem ensenyar al món de nosaltres. Fins aquí tot és correcte, cap novetat. El primer grinyol apareix desagradable― quan deixem d’entendre els moments com el que són, estones pròpies, i passem a veure’ls com a material subjecte d’enviament.

Enmig d’un vendaval de selfies i cròniques casolanes, la nostra intimitat està tan grapejada que sovint oblidem que ens pertany i que, si ho volem, podem abaixar les persianes. Els pensaments ja no són individuals i la sensació de saber-nos amos del nostre present comença a ser estranya. Cada vegada més ens percebem des de fora i construïm un relat de la pròpia història, com si tot el que fem no tingués raó de ser si no podem esbombar-ho a una massa de destinataris condensats en la distància. Es veu que les persones experimentem un cert plaer en això de mostrar-nos, que som exhibicionistes per naturalesa i que busquem desesperadament agradar als altres. De tant mostrar-nos, però, hem perdut aquell univers personal que ens pertanyia i on, fins fa ben poc, ningú més no entrava. 

Qui sap, però, si d’aquí a no gaire la realitat tornarà a prendre sentit per ella sola. Si això passa contemplarem les postes de sol amb més calma, sense l’estrès d’haver de fotografiar-les; ens perdrem per carrers i places sense retransmetre què ens agrada o què ens cansa, i anirem a concerts on el públic mirarà els músics a la cara i no a través de pantalletes tàctils. I un bon matí, conduint cap a la feina o dinant al bar de sota casa, se’ns escaparà un somriure còmplice quan recordem fugaçment un instant que ha estat només nostre (de ningú més!) i ens n'adonem, de cop i volta, fins a quin punt enyoràvem tenir secrets. 

dijous, 1 de maig de 2014

Un dia a la sabana



Hi ha una colònia de gats que, en matins assolellats com el d'avui, ronden mandrosos per tots els racons del solar. És casa seva, es podria dir. Les males herbes cada dia són més altes, i els animals hi freguen el llom i s’hi estiren: petita sabana enmig del ciment calent d’aquest barri.

Al mig del terreny hi ha una pomera i, a pocs metres, un plafó de mides gegants que les empreses lloguen per poder-s’hi anunciar. ¡Aproveche la oportunidad! La parcel·la està envoltada de torres d’habitatges: caus sense ànima que s'escampen, com gàbies, a banda i banda.

Abandonat en l’oblit urbà, el solar resisteix, desdenyós, la rutina aspra de cada dia. Al matí, molt d’hora, un home de cabells grisos s’escola per la tanca rovellada, s’agenolla i arrenca un espàrrec. En fa un bon manat i després de la collita se’n va, vorera enllà.
                         
La tarda avança i, de tant en tant, els gats miolen. En un dels pisos a la vora, una dona surt al balcó, alça els braços i badalla. A sota seu, entre l’enrenou dels cotxes, s’enfilen les veus apagades de dues noies que xerren a mig camí de la fruiteria ecològica i el basar xino de l'entrada. A la bossa hi duen les carmanyoles, encara olioses, del dinar que s'han empassat al migdia amb la mirada clavada al celobert de l’oficina. 

Mica en mica la carretera es buida. Cau la nit i els televisors pampalluguegen neguitosos dins dels blocs de pisos. Al solar, mentrestant, els gats romancegen, panxacontents, sota un cel que ningú mira.