dimarts, 27 de maig de 2014

Moments secrets


Diuen que el Whatsapp desfà parelles i espatlla amistats. Això passa, expliquen, quan les víctimes es fan addictes al rellotget del xat que revela si l’usuari està o no està connectat (Amb qui xerraves a la matinada?). S’han fet estudis i resulta que sí, que l’invent genera tensions i malentesos perquè acaba sent una eina de vigilància. El fenomen és interessant i la gent en parla, n’hi ha que fins i tot busquen la manera de desactivar el rellotget dels nassos. I és que no cal explicar-ho tot, a la vida: tenim el dret de no compartir tot allò que fem o ens passa.

A la bossa o a la butxaca, el mòbil sempre vibra, ple d'alarmes. Ens diem tantes coses! Ara sóc aquí, ara he anat allà... Comunicant-nos ens sentim menys sols, això és evident, i més a prop de la imatge que volem ensenyar al món de nosaltres. Fins aquí tot és correcte, cap novetat. El primer grinyol apareix desagradable― quan deixem d’entendre els moments com el que són, estones pròpies, i passem a veure’ls com a material subjecte d’enviament.

Enmig d’un vendaval de selfies i cròniques casolanes, la nostra intimitat està tan grapejada que sovint oblidem que ens pertany i que, si ho volem, podem abaixar les persianes. Els pensaments ja no són individuals i la sensació de saber-nos amos del nostre present comença a ser estranya. Cada vegada més ens percebem des de fora i construïm un relat de la pròpia història, com si tot el que fem no tingués raó de ser si no podem esbombar-ho a una massa de destinataris condensats en la distància. Es veu que les persones experimentem un cert plaer en això de mostrar-nos, que som exhibicionistes per naturalesa i que busquem desesperadament agradar als altres. De tant mostrar-nos, però, hem perdut aquell univers personal que ens pertanyia i on, fins fa ben poc, ningú més no entrava. 

Qui sap, però, si d’aquí a no gaire la realitat tornarà a prendre sentit per ella sola. Si això passa contemplarem les postes de sol amb més calma, sense l’estrès d’haver de fotografiar-les; ens perdrem per carrers i places sense retransmetre què ens agrada o què ens cansa, i anirem a concerts on el públic mirarà els músics a la cara i no a través de pantalletes tàctils. I un bon matí, conduint cap a la feina o dinant al bar de sota casa, se’ns escaparà un somriure còmplice quan recordem fugaçment un instant que ha estat només nostre (de ningú més!) i ens n'adonem, de cop i volta, fins a quin punt enyoràvem tenir secrets. 

3 comentaris:

  1. M'agrada el teu punt de vista Berta, tant de bo s'acabi aquesta bogeria algun dia! és molt trist sentir tanta dependència a les xarxes socials! una abraçada!! :-*

    ResponElimina
  2. Dóna gust llegir textos tan ben escrits! gràcies!!!!

    ResponElimina
  3. Ei! Moltes gràcies per aquests comentaris, em fan il·lusió hehe Una abraçada a les dues! Petons

    ResponElimina

Comentaris