dilluns, 16 de juny de 2014

Recança


El forn és tan ple que s’espera a fora, a la vorera, remenant el mòbil sota un balcó amb plantes seques, roba estesa i un molinet de plàstic que giravolta. Revisa els últims missatges i aviat s'adona que no n’hi ha cap que li interessi, que tots són palla, fullaraca, xerrameca. Té el cap enterbolit per la son, encara, i per una sensació estranya de penediment, o de recança.

La nit abans, quan l’havia vista, s’havien quedat palplantats, drets, sense saber què dir-se, encallats en un diàleg tan encarcarat que semblava de mentida. Ell no es concentrava  ―no podia! i com passa de vegades, el present avançava en dos plans paral·lels i simultanis: en un hi havia la conversa que mantenien, la real, la de les paraules tímides; en l’altre, en canvi, s’hi ocultaven els pensaments callats i les veritats no dites, tot allò que imaginaven però que, a la pràctica, no existia. 

A dins la fleca ja només hi ha dues senyores, que són germanes, o amigues, i volen que els emboliquin un braç de gitano i els tallin un rodó de pa perquè tenen un dinar i no volen presentar-s'hi amb les mans buides, diuen. Mira les pastes amuntegades a les safates, rere el mostrador de vidre, demana un croissant  (aquest no, l’altre, el de més avall) i en aquell precís instant, com si fos màgia, la realitat es desfà en dos presents que s’intercalen: d’una manera certa, però del tot inexplicable, el temps retrocedeix fins al moment de la trobada, torna a ser de nit i ella apareix a la cantonada... Està tan guapa! 

Un euro amb vuitanta, si us plau.

La veu apàtica de la fornera trenca el miracle. Abatut, paga el croissant i sent en una fiblada insuportablela nostàlgia, miserable, de les coses que no passen.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris