diumenge, 14 de setembre de 2014

Que comenci l'espectacle!


Quin misteri això de les paraules de moda, i quina creu cada vegada que n’apareix una de nova. És com si, tot d’una, es fes córrer la consigna de reproduir-les a tota hora sota una promesa irrebutjable: pel simple fet de ser pronunciades, les paraules catapultaran els seus usuaris fins a la primera línia del reconeixement social i l’èxit comunitari. Passa, però, que l’ús d’aquestes expressions acaba no sent tan fàcil, perquè a la dificultat d’intentar d’encabir-les en un diàleg de manera natural i no forçada s’hi afegeix el risc d’introduir-les en una frase totalment descontextualitzada.... I aquí és on esclata el drama. Quan això succeeix oh, desgràcia!― l’enganyifa queda al descobert i es fa patent que, malgrat ser capaç de vocalitzar-les, l’individu en qüestió no sap de què parla.

A banda d’aquests casos poc afortunats, també és cert que de vegades les paraules de moda són estratègicament col·locades allà on toca, en discursos on fan efecte i hi queden la mar de bé (com les garlandes penjades a la plaça quan hi ha festes o aquestes llumetes de colors que ara es posen a tants llocs). Un dels seus objectius, de fet, és justament el de fer patxoca i transformar els seus usuaris en persones que saben de què parlen, o encara més: en persones que saben què s’hi cou, al món. Les expressions funcionen, a la pràctica, com una mena d’accessori cool i responen a una manera de fer més preocupada per les aparences que pel contingut (una mica com les façanes d’aquests centres comercials que simulen ser petits poblets mediterranis però que, en realitat, no són més que naus industrials prefabricades plenes de roba i capses amuntegades). 

La clau, diuen, és deixar-les caure sense que es noti massa, com si es participés en una competició de lèxic imaginària. Cal parlar, doncs, de projectes transversals on es tracen fulls de ruta per crear sinèrgies i gestionar eficaçment apostes estratègiques. Afegir, si es pot, que s’ha fet bona feina i que el networking (els termes en anglès sempre són recomanables) és el pal de paller d’una dinàmica pluridisciplinar, on hi tenen encaix els pensaments divergents més agosarats. Per acabar, també és bo esmentar, encara que sigui de passada, algun detall relacionat amb la innovació, l’emprenedoria i la proactivitat, que és essencial per a reinventar-se i cercar oportunitats.

Si bé els amants d'aquests vocables s’encaparren a repetir-los cada dos per tres, el seu abús és, per a molts, un senyal d’alerta o desconfiança (en el pitjor dels casos, fins i tot d’esgarrifança!). Tot i així, però, no deixa de ser inquietant pensar en  l’origen d’aquestes paraules màgiques. On es couen? Qui les fa córrer per passadissos i despatxos? Què és el que fa que un mot concret esdevingui emblema, símbol i bandera d’aquells que remenen les cireres o dels que, sense tenir poder encara, s’esforcen per modelar el seu discurs segons la tendència que impera? 

Potser, per fer-ho més fàcil, els promotors del lèxic de moda podrien tenir el detall d’avisar-nos, tot just uns mesos abans d’inicar el curs, de les paraules que ens tocarà empassar-nos. Una bona idea seria, per exemple, que desenes d’avionetes vermelles (hèlices sorolloses, finestretes rodones, pilots somrients) sobrevolessin les platges arrossegant pancartes ben grosses on, amb lletra clara, s’hi llegissin les paraules que estan a punt d’irrompre. Aquest gest considerat permetria un aterratge a la rutina més suau (més amable) i ens evitaria sorpreses innecessàries. Així, quan a les primeres reunions de feina o en converses insolents sentíssim els mots del diable, enlloc de malhumorar-nos (que pesat, l’espectacle!) sospiraríem alleujats com mai i la parafernàlia ens remetria, per primera vegada en molts anys, al nostre estiu de migdiades plàcides, a tocar del mar, on somiàvem una vida tan lliure que no era de veritat.   

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris