Sexisme entre núvols

Ara que l’estiu just s’acomiada és un bon moment per fixar la mirada en els aeroports i els avions per on aquests mesos ha desfilat tanta gent. Si ho fem, ens n’adonarem que a les aerolínies comercials les discriminacions i desigualtats per raons de gènere hi són presents i, per desgràcia, massa constants.

El sexisme aeri té moltes cares i s’escola per tots els racons d’un sector capaç de transformar-se de dalt a baix arran del fenomen low cost, però impassible davant la permanència de patrons masclistes. En la immensa majoria dels vols els pilots són homes i són ells, per tant, els que ostenten la màxima jerarquia entre el personal. Les dones, en canvi, solen fer d’auxiliars de cabina (abans hostesses de vol), una figura que malgrat ja no ser exclusivament femenina - ha incorporat homes de mica en mica - encara està molt lluny d’una igualtat real i definitiva.

Al món de l’aviació les dones segueixen sent víctimes d’un sexisme poca-solta que les fa anar amb faldilla (hi ha companyies que els han prohibit els pantalons), maquillades i enfilades sobre un parell de talons. Fa ben poc, al Japó, una empresa va anunciar a tort i a dret que havia escurçat els vestits de les tripulants i, quan se la va acusar de sexista, va al·legar que només intentava atreure passatgers que exigien “nivells de confort més alts” (com si fer ensenyar les cuixes a les seves empleades fos el mateix que oferir butaques reclinables o sandvitxos més sans).

Una altra de les discriminacions més escandaloses és la de la companyia Ryanair, que des de fa vuit anys publica calendaris amb fotografies eròtiques de les seves auxiliars de vol. Als calendaris només hi ha noies (mai nois), i apareixen mig despullades sobre la sorra de platges paradisíaques en postures que (a banda d’incòmodes) reprodueixen tots els clixés de la pornografia i la sexualitat més retrògrada. Tot i haver estat condemnada per aquesta campanya recentment, l’aerolínia encara inclou imatges de “Las Chicas Ryanair 2014” a les revistes que edita cada mes.

Si fem un cop d’ull a les cúpules directives de les principals línies aèries del país, la desigualtat torna a ser estrident: els presidents sempre són homes i la presència de dones és gairebé inexistent. Les empreses perpetuen així uns rols de gènere que situen l’home al poder i la dona en categories més baixes, sempre lligades a l’aspecte físic i a actituds tradicionalment ‘femenines’, com la complaença o el servilisme. Tot plegat és un bon cocktail molotov que contribueix, encara més, als atacs masclistes i les faltes de respecte per part de companys i clients: en un vol de no fa gaire, per exemple, un passatger es va encaparrar a fotografiar el cul d’una treballadora que servia cafès davant seu. Humiliada, la noia no va rebre cap suport i, per si no fos prou tortura, va haver d’aguantar els somriures burletes d’altres seients.

Més enllà de les tarifes econòmiques i els mil i un destins on podem arribar a canvi d’uns quants euros, cal prendre consciència d’un status quo establert des de fa dècades i instaurat també entre els núvols. Queda molt cel per recórrer, encara, i detectar els greuges que s’amaguen a milers de metres d’alçada és un primer pas cap a futurs vols més igualitaris on, per començar, les dones puguin fer la seva feina amb roba còmoda i sense pintallavis si així ho volen.

[Article publicat a Dones Digital el 23 d'octubre de 2014]