dimarts, 25 de novembre de 2014

De princeses i pirates


Sota el pretext de revolucionar el concepte d’entreteniment infantil, la cadena espanyola Princelandia ha aterrat a Catalunya i ha obert dos spas educacionals: uns locals que, a la pràctica, són centres de bellesa per a nenes de 4 a 12 anys.

Els establiments ―n’ hi ha a Granollers i Sabadell― estan farcits de sofàs de vellut i tocadors platejats, i entre els seus serveis destaquen les desfilades que les nenes fan davant d’amigues i familiars (“Sigues princesa per un dia!”, anuncia l’eslògan comercial). En aquestes sessions, les participants compten amb monitores que les pentinen, les maquillen i els pinten les ungles mentre elles esperen pacientment ―i dins d’un barnús de color fúcsia― poder lluir les corones, el tutús i els farbalans amb què s’han engalanat.

Per sort, la inauguració de Princelandia a Catalunya no ha passat desapercebuda i són moltes les veus que s’han alçat per denunciar que es tracta d’una iniciativa sexista i generadora de desigualats.  Davant les protestes, representants de la marca afirmen que els seus spas no són només per a nenes i que també disposen de disfresses de pirates per als nens que hi van. En altres paraules: diuen que no cal veure masclisme on només hi ha lleure per a infants.

Passa, però, que els seus locals funcionen com a autèntiques escoles de rols de gènere, on les nenes aprenen que perseguir la bellesa és una fita, i que el valor que se’ls dóna a elles, com a persones, va de la mà de la seva aparença física. L’educació revolucionària que representa Princelandia tracta les nenes (les dones) com a objectes que han de fer goig sense protestar, i els transmet valors com l’obediència, el silenci o la passivitat.

És cert que el fenomen Princelandia és només una gota més dins un oceà que mareja, però no per això cal deixar d’exigir responsabilitats i sumar esforços per posar fi a projectes que fomenten la discriminació i el  masclisme més descarat. I ja ho sabem que n’hi ha altres, de problemes i de causes... Però tot plegat no és excusa per no conscienciar-nos de què significa tenir espais com Princelandia a les nostres ciutats. 



[Article publicat a  la revista Dones el 25 de novembre de 2014]

dissabte, 8 de novembre de 2014

El contraatac de WhatsApp


Just quan havíem après a configurar el WhatsApp perquè ocultés les hores de les connexions al xat, l’aplicació ha contraatacat per deixar clar que és ella qui decideix l’abast de la nostra intimitat: des de fa un parell de dies uns senyals de color blau revelen als contactes si hem llegit (o no) els missatges que ens envien. Moltes gràcies per la cortesia, responsables del WhatsApp, és tot un detall... Però de veritat que no calia.

En aquesta nova cultura de la comunicació instantània, hem après que les respostes han de ser ràpides i que, quan no ho són, és que alguna cosa passa. Així, quan a través del Whats optem per una resposta tardana (perquè no podem donar-la abans, perquè ens fa mandra o perquè ens dóna la gana) sempre acabem justificant el perquè del nostre retard. Són les regles d’un joc que hem acceptat sense remugar gens ni mica: la comunicació ha de ser veloç i si no ens emmotllem al seu ritme boig quedem, directament, com a impresentables. Així de fàcil, i així d’ingrat.

Amb la confirmació de lectura la situació se’ns complica s’entreveuen maldecaps! i ja no hi ha marge per als “segur que té el mòbil apagat”, “no deu tenir cobertura” o “això és que no té bateria”. Potser, però, el més raonable seria capgirar les normes de conducta relacionades amb l’ús d’aquesta app i aprendre a desprendre’ns de la urgència amb què ens martiritza.

Així, per exemple, enlloc d’entendre una resposta que no arriba com una mostra de desinterès o de passotisme, podríem intentar veure-la com el gest d’algú que ens aprecia i que, precisament per això, no ens vol escriure a corre-cuita. La mateixa immediatesa que ens fa viure amorrats a les pantalles, ens empeny a comunicar-nos a temps real i a tota màquina... Però, ben mirat, quin dret tenim a irrompre en el dia a dia d’algú altre i exigir-li una resposta gairebé automàtica? La reflexió està servida!

Aquesta setmana Internet bull amb consells per esquivar la nova eina de vigilància: es recomana activar el mode avió del mòbil i no obrir les converses del xat, entre d’altres trucs de pa sucat amb oli i martingales similars. Mentrestant, amants i addictes del WhatsApp constatem, amb certa melangia, que l’excusa del “Perdona, és que no havia vist el teu missatge” ha passat a millor vida.

dilluns, 3 de novembre de 2014

Abraça'm


Hi ha preguntes massa tòpiques, gastades i que ens avorreixen. Què som, què volem, què hi fem, en aquest món? Són interrogants tan eterns com desesperants que acceptem com a companys inevitables d’un viatge que, a estones, se’ns en va de les mans. Però de vegades la barca trontolla i la vela espetega, rabiosa. De què coi va, aquesta història?

Si fóssim al mar cercaríem un far o desitjaríem que un vaixell nou de trinca aparegués, tot d’una, i ens tragués del forat. Però la desesperança ens atrapa a casa, a la feina, al bar... i enlloc de localitzar una bombeta entre les boires ens aferrem a l’smartphone o la tauleta tàctil i deixem que la seva llum ens il·lumini el rostre.

Les pantalles ens fascinen d’una manera rara (mig obsessiva, mig salvatge) que ens fa passar hores actualitzant bústies d’entrada, penjant tuits i repartint icones grogues entre els nostres contactes. Però què hi busquem, a dins dels plasmes? El sentit d’una existència que ens resulta indesxifrable... o deixar de pensar en el pas d’una vida que se’ns escapa, vés a saber. El cert és que contemplem les pantalles com si fossin boles de vidre màgiques o pitonisses de fira llegint-nos les cartes... i que un bon dia, enmig de la voràgine, ens descobrim sols com a mussols i amb les retines clavades en un trosset de plàstic.

Per sort, Internet sap com apaivagar aquest sentiment de soledat tan lamentable: a través d’una aplicació per a mòbils es diu Cuddlr i és per a iOS― ens ofereix abraçades siguem on siguem i sempre que ens calgui. La pàgina és ideal per a addictes als plasmes i ens connecta amb gent disposada a abraçar-nos que és a la vora d'allà on som nosaltres (el geolocalitzador del telèfon ens n'indica la distància exacta). 

Sense pensar-ho, triem un perfil i acudim a la cita famèlics de pell humana (ja n’estem farts de l’escalfor electrònica de les pantalles!). Acordem veure’ns en un ascensor o al replà de l’escala, o als vestidors de roba d'aquells magatzems comercials de més de deu plantes... I quan a la fi som davant la persona virtualment seleccionada unim els tòraxs també les ànimes― i recolzem els caps en les respectives espatlles.

     ― Abraça’m!

Les galtes es toquen, les mans es palpen i ens olorem cabells i coll, tot a la vegada i fins a marejar-nos. La barca s’esmicola i no hi ha fars ni pescadors que ens salvin. 

     ― Abraça’m més estona, no te’n vagis...

A la butxaca, el mòbil vibra: tenim nous missatges.