dilluns, 3 de novembre de 2014

Abraça'm


Hi ha preguntes massa tòpiques, gastades i que ens avorreixen. Què som, què volem, què hi fem, en aquest món? Són interrogants tan eterns com desesperants que acceptem com a companys inevitables d’un viatge que, a estones, se’ns en va de les mans. Però de vegades la barca trontolla i la vela espetega, rabiosa. De què coi va, aquesta història?

Si fóssim al mar cercaríem un far o desitjaríem que un vaixell nou de trinca aparegués, tot d’una, i ens tragués del forat. Però la desesperança ens atrapa a casa, a la feina, al bar... i enlloc de localitzar una bombeta entre les boires ens aferrem a l’smartphone o la tauleta tàctil i deixem que la seva llum ens il·lumini el rostre.

Les pantalles ens fascinen d’una manera rara (mig obsessiva, mig salvatge) que ens fa passar hores actualitzant bústies d’entrada, penjant tuits i repartint icones grogues entre els nostres contactes. Però què hi busquem, a dins dels plasmes? El sentit d’una existència que ens resulta indesxifrable... o deixar de pensar en el pas d’una vida que se’ns escapa, vés a saber. El cert és que contemplem les pantalles com si fossin boles de vidre màgiques o pitonisses de fira llegint-nos les cartes... i que un bon dia, enmig de la voràgine, ens descobrim sols com a mussols i amb les retines clavades en un trosset de plàstic.

Per sort, Internet sap com apaivagar aquest sentiment de soledat tan lamentable: a través d’una aplicació per a mòbils es diu Cuddlr i és per a iOS― ens ofereix abraçades siguem on siguem i sempre que ens calgui. La pàgina és ideal per a addictes als plasmes i ens connecta amb gent disposada a abraçar-nos que és a la vora d'allà on som nosaltres (el geolocalitzador del telèfon ens n'indica la distància exacta). 

Sense pensar-ho, triem un perfil i acudim a la cita famèlics de pell humana (ja n’estem farts de l’escalfor electrònica de les pantalles!). Acordem veure’ns en un ascensor o al replà de l’escala, o als vestidors de roba d'aquells magatzems comercials de més de deu plantes... I quan a la fi som davant la persona virtualment seleccionada unim els tòraxs també les ànimes― i recolzem els caps en les respectives espatlles.

     ― Abraça’m!

Les galtes es toquen, les mans es palpen i ens olorem cabells i coll, tot a la vegada i fins a marejar-nos. La barca s’esmicola i no hi ha fars ni pescadors que ens salvin. 

     ― Abraça’m més estona, no te’n vagis...

A la butxaca, el mòbil vibra: tenim nous missatges.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris