dimarts, 23 de desembre de 2014

Donut selfies (i altres banalitats)


Ho sospitàvem, ho vèiem… però fèiem els ulls grossos i ningú no ho deia. Sort que la companyia de missatgeria Line ha agafat el toro per les banyes i ha llançat la notícia: som addictes a les selfies, afirma. Un estudi apunta que el 59% de la població de l’Estat espanyol hi està enganxada i que Barcelona és, de fet, la ciutat on més se’n fan.

Però el tema no queda aquí. Aquestes dades, que s’han passejat per uns quants mitjans, han coincidit en temps i espai amb l’esclat d’una nova tendència banal: la donut selfie. Perquè resulta que ara, el que de veritat és guai, és gravar-se la cara amb el mòbil, fent un recorregut d’esquerra a dreta al voltant del cap. Amb aquesta tècnica, a més de mostrar el rostre (com a les selfies “tradicionals”), ensenyem a qui ens mira què hi ha al nostre voltant a través d’un vídeo de 180 graus que ens ressegueix la cara d’un cantó a l’altre i, que per ser francs, mareja bastant.

Per més absurda que sembli, la donut selfie ha tingut èxit i en poques setmanes ha inundat les xarxes socials (el YouTube n’està plagat). N’hi ha que l’entenen com una evolució lògica de la selfie fotogràfica, mentre altres no van tan enllà i asseguren que és tan sols una gracieta més dins l’univers narcisista d’una societat obsessionada per aparentar. També hi ha veus que relacionen el rebombori de les selfies audiovisuals amb una campanya orquestrada per Apple amb l’objectiu de promocionar uns auriculars. I vés a saber, potser és veritat.

El que més intriga, però, és per què això de les selfies ens atrapa d’una manera tan irrefrenable i què ens empeny a fotografiar-nos i fer ganyotes a la càmera fins i tot quan estem sols al sofà. Misteris de la xarxa, o de la vida (potser ja són indissociables). Ara són les donut, i fa uns mesos triomfaven les selfies de cares recent llevades, de fans amb famosos, de friquis amb gats i gossos, de persones que es fotografien en llocs perillosos i de parelles que es feien fotos al llit, encara suades, després d’una sessió de sexe que les havia deixat (representa) extasiades.

Tornem a la donut selfie, però. La seva inventora es diu Karen Chen, viu a Califòrnia i ha difós diversos tutorials on explica com fer els vídeos per a aquesta nova modalitat: entre d’altres consells ―tots plens d’obvietats― la jove ens recomana que flexionem el braç. Una cosa queda clara: ja no n'hi ha prou a somriure a càmera, torçar la barbeta i prémer els llavis per inflar-los de carn... Cal que ens enregistrem el crani d'una orella a l'altra (recordem-nos de flexionar els braços!) i mostrem un paisatge envejable a qui sigui que ens miri des del YouTube, el Facebook o l'Instagram. 

Els temps canvien, i les selfies també ho fan. 




[Article publicat a Núvol el 23 de desembre de 2014]

divendres, 5 de desembre de 2014

Dame una razón

{Aquesta història està inspirada en fets reals. Per a la seva lectura es recomana escoltar la cançó d'aquest vídeo}



Plou tant, que entres al pàrquing. La goma de les rodes grinyola mentre aparques i fas el que pots per esquivar la columna escrostonada que amenaça el xassís del cotxe. Entres a l’ascensor, en surts i, com una autòmat, arreplegues un carret metàl·lic amb la moneda que toca.

Si els prestatges no hi fossin, la nau seria una gran capsa buida, però la multitud de productes i coloraines la converteixen en una superfície esquizofrènicament atapeïda. De les neveres dels iogurts en pengen garlandes vermelles i a tot el recinte hi ha boles de plata que brillen al costat de les ofertes.  És Nadal!!!semblen xisclar, agònics, tots els articles alhora.

A la peixateria, unes quantes safates d’orades, sardines i llobarros de piscifactoria sota una pancarta groga: Gambot, a 10 euros; Llagostins, a 12. En un racó del taulell, inundat de glaç, un llamàntol moribund enlaira les potes (té les pinces embenades amb un cordill de plàstic que no les hi deixa moure).

Sona una cançó que no coneixes. L’escoltes, sense voler-ho, i enmig d’un entorn tan deplorable la seva lletra enganxosa et sembla gairebé poètica.

Dame alguna razón, 
yo te daré la mía 
para ponernos de acuerdo 

y empezar... una nueva vida.

Mentre la música inunda els passadissos, els carretons avancen erràtics, sense esma, per la ruta marquetiniana que algú ha dissenyat des d’una oficina. Ara pasta, ara pa, ara sucs de pinya i infusions que fan aprimar. Gires l’última cantonada, ja gairebé acabes! Al teu davant, piles i piles de carn envasada.

Dame alguna ilusión, 
yo te daré mis sueños 
para ponernos de acuerdo 

y disfrutar... de los buenos tiempos.

La tornada de la cançó es repeteix una vegada rere l’altra, dolorosament i fins a esquinçar-te l’ànima. Sobrepasses un palet ple a vessar de torrons de xocolata de marca blanca: són barats, tothom n’agafa.

           ― Bona tarda És la caixera, que menja xiclet i no et mira  Li interessa comprar el nostre calendari d’advent per als nens i nenes de la casa?

El seu to és mecànic (es nota que ha pronunciat la mateixa frase massa vegades), i també ho és el somriure que força mentre espera que li diguis si vols o no vols el calendari. Te l'ensenya: té la forma d’una casa amb moltes finestres i hi apareix el Pare Noel, amb el trineu, els cérvols, la neu i uns arbres. Un treballador del supermercat s’apropa a la noia per acomiadar-se'n.

― Tu no plegues, encara?
― Ja m’agradaria... Avui no paro fins a l’hora de tancar― diu ella, amb una ganyota amarga.

Segueixes contemplant l'article i trobes amable que, com a mínim, t’obsequiï amb una xocolatina diària just en aquestes dates. Te’l quedes, potser amb ell l’arribada del Nadal se’t fa més suportable. 

La cançó que t’entretenia s’ha acabat i ara, a dins la nau, ressona publicitat pels megàfons. Baixes al pàrquing, endreces compra i carro, i de camí cap al cotxe taral·leges la melodia sense adonar-te'n.