dijous, 1 de gener de 2015

Comèdia tràgica


Seuen l’un al davant de l’altra, en una taula de bar rodona, de marbre, que té una pota que balla i la fa inestable. Al bar, poca gent, un parell d’homes a la barra, i tres dones més en una altra taula. 

Avui fa just una setmana d’aquella enganxada, al sofà de casa. No estaven bé, van concloure, allò ja no s’aguantava. La rutina els asfixiava, havien conegut algú altre o estaven farts de lluitar per una felicitat que mai no arribava. Tant és, ara. El cas és que la relació s’havia escolat, de mica en mica, per vés a saber quins forats i que ja no hi era, que no existia. Que s’havia acabat.

El cafè crema i tots dos el remenen a copets de cullera. No saben què dir-se ni com mirar-se.

Com estàs?
Anar fent... I tu?
Igual.

Havien trencat sense rancors, sense drames... De mutu acord, que en diuen. Ella se n’anava de casa, ell s’hi quedava. I ara, al bar aquest on han quedat, representa que ja no són parella ni companys ni amants, ni res equiparable. Són ell i ella, en una tauleta de marbre, intentant sobreposar-se a la nova condició de persones adultes que han decidit començar una nova vida, separades però amigues. 

Com ha anat la setmana?

La situació és tan cordial que aniquila qualsevol possibilitat de comunicació sincera. No hi ha manera de parlar de tu a tu, de reconèixer-se en l’altre. Serà sempre així, a partir d’ara?

Bé, com totes les altres... 

I mentre dialoguen com màquines, com veus amables de GPS o d’ascensors que pugen plantes, s’adonen que la situació els supera i els entristeix a la vegada. Però què els passa? Se’ls en refot la feina, la família i totes les bestieses d’aquesta conversa que no avança. Les paraules, de vegades, són pur simulacre. 

Què faràs avui? Jo dinaré a casa.

Les tasses es buiden, els minuts passen, i continuen xerrant de futileses etèries que, en el fons, són excuses per interpretar-se. Segueixen fil per randa el guió que algú ha dissenyat per a escenes com aquesta (estones lamentables en què ignorem l’ànima i parlem des d’un altre estat de la consciència).

Em compraré un entrepà, em sembla, i aniré a voltar. 

No són parella, d'acord, això ja ho saben i s’ho repeteixen a cada segon que passa. Ja no dormen junts, ja no es truquen, ja no comparteixen la vida, els cossos ni la casa... Però què han de fer, amb això altre, amb aquesta mena de massa emocional subterrània que els enllaça i que batega, incívica i salvatge? 

És hora d’anar-se’n. Recullen abrics, paguen i surten. Un petó a cada galta, i un silenci desgradable. 

Que vagi bé la setmana, doncs. 

I abans que ella s’allunyi vorera amunt, entre gent que passeja abrigada, ell decideix saltar-se les regles d’aquesta comèdia tràgica. 

Espera. Puc abraçar-te?


4 comentaris:

  1. M'agradaria pensar que el final és més obert del que sembla. En tot cas, i pensant en allò de "primer a cedir, primer que guanya", en aquestes ocasions el guany és mutu... per efímer que sigui, o per avant-sala que sigui d'una cloenda.

    Salut!

    ResponElimina
  2. M'ha agradat molt. Ric en recursos visuals que dibuixen perfectament l'estat anímic i al final, els sentiments s'imposen al fracàs de la relació, sense importar qui, doncs resulta irrelevant. Final elegant i sensible, que deixa un bon regust d'afecte i d'intel·ligència emocional.

    ResponElimina
  3. Berta, sempre m'emociones, però avui més que mai. Demà seuré en una taula d'aquestes. Ai.

    ResponElimina
  4. Moltíssimes gràcies pels comentaris, reconforten i animen a seguir escrivint! Espero poder actualitzar el blog ben aviat...

    PD: Molta sort a "la taula", Maya ;-)

    ResponElimina

Comentaris