dimarts, 15 de desembre de 2015

La bombolla


Té les galtes enceses pel desig, encara, i nota la seva olor a cada plec d’aire que respira. Ja s’ha fet de dia, i hi ha tanta boira que amb prou feines endevina el paisatge que l’acompanyarà fins al metro. 
De camí a casa, el món li és invisible: ni cotxes, ni fanals, ni gossos que arrosseguen humans per voreres grises. Només sent aquesta flaire, aquesta olor inconfusible que sembla que l’embolcalli en una bombolla fràgil que es resisteix a fer desaparèixer. Camina a poc a poc per conservar-la, perquè no exploti, per no perdre-la, pop!, com totes les coses boniques que sabem efímeres (o irrepetibles). Vol refugiar-s'hi una estona més, retenir-la tremolosa però intacta tants segons com sigui possible... I abans que peti, recordar (un per un) els petons que s'han fet quan la ciutat dormia i avions intermitents creuaven el planeta.


dimecres, 9 de desembre de 2015

Dignificar la criança


Tenir fills és meravellós. Intens. Salvatge. Emocionant. I de tan bonic, fins i tot inexplicable. Però ―i sé que no queda bé dir-ho massa― també és molt cansat i a estones el grau d’esgotament físic i emocional al qual s’arriba supera tot el que havíem previst o esperat.

Des que sóc mare he redescobert les meves àvies, que se’m presenten ara com una mena de superheroïnes amb poders màgics. Les tardes que el sol es pon aviat i les hores passen arrossegant-ne, quan em noto cansada de portar la meva filla a coll, de fer-li farinetes, d’empaitar-la amunt i avall, de donar-li el berenar, de jugar-hi, de banyar-la, de canviar-la, de tornar-hi a jugar, d’endreçar-li les joguines, de posar-li el pijama, de fer-li el sopar, de cantar-li, d’adormir-la i de vetllar-la, m’adono de l’empresa titànica d’aquestes dues dones ―que van ser capaces de criar vuit fills l’una, i tres filles l’altra―en una època en què eren elles soles les que havien de fer-se càrrec de tot el que passava a casa.

Quan les nostres àvies feien de mares, la seva no era considerada una feina equiparable a la de l'espòs/mascle: era una tasca que es donava per suposada, que ni tan sols es plantejava. Una tasca que, per cert, no tenia horaris, es feia de franc i que no es podia ni comparar amb la feina important de l’home, que era qui normalment guanyava un salari i qui, a més, manava.

Diran que ha plogut molt des d’aleshores, que ara la criança és cada vegada més compartida i les relacions més igualitàries, però la situació no és gens idíl·lica: falten hores per totes bandes i, segurament, una de les claus de tot plegat és que es continua menyspreant ―com ja passava en temps de les àvies― tot el que té relació amb l’atenció i la cura dels altres.


Avui, la cura de persones (grans o petites) segueix sent una feina devaluada, de poc estatus i que, de fet, s’invisibilitza de manera descarada. La tasca de pujar les filles i els fills, que és majúscula, segueix considerant-se quelcom domèstic i desvinculat de l’esfera pública, i això a la pràctica es tradueix en ajuts i permisos ridículs en el millor dels casos, i en llocs de treball gens flexibles on la conciliació familiar és, com a poc, impossible.

El poc valor que encara s’atorga a la criança es revela, també, en ciutats i pobles poc amables amb els infants i la població que se'n fan càrrec, on sovint cal fer mans i mànigues per intentar fer vida més enllà del sorral del barri. Moure’s en transport públic amb un cotxet per Catalunya pot arribar a ser una odissea; la majoria d’establiments on la gent fa vida social, tràmits o encàrrecs (administració, aeroports, museus, restaurants, bars, teatres) no estan pensats per anar-hi amb criatures, i com aquests exemples, molts altres.

Reivindicar un món més apte i preparat per al dia a dia amb infants és, d’alguna manera, avançar cap a una dignificació de les tasques de cura. Perquè tota aquesta feina invisible, la que no es veu, la que s’ignora, la que s’obstaculitza, és la que fa possible la resta: els grans discursos, les grans reunions, els grans projectes. Perquè el treball reproductor és una contribució directa a la societat, que no pot espolsar-se’n les puces. Perquè cal posar en valor una tasca que és imprescindible i que durant massa anys ha estat menystinguda. I també, perquè no dir-ho, per una mena de justícia històrica envers les nostres àvies: a les meves, encara ara, quan els pregunto a què es dedicaven em diuen que, durant els anys de criança, elles “no treballaven”.


[Article publicat al diari Ara el 5 de desembre de 2015] 

dissabte, 5 de desembre de 2015

Estimat Facebook: no em vull operar els pits




Les xarxes socials han revolucionat de dalt a baix la manera de relacionar-nos, de comunicar-nos i d’informar-nos, d’acord. Però, alhora, i per més que a través del seus dissenys atractius ens semblin la cosa més moderna i cool, són transmissores de valors i patrons que discriminen la dona i perpetuen (molt eficaçment, per cert) la desigualtat per raó de gènere.

Ser dona, tenir un perfil a una xarxa social i rondar els 30 anys equival, a la pràctica, a ser víctima d’un bombardeig constant d’anuncis per millorar el teu aspecte físic, que (per més que t’hi esmeris) mai no acabarà d’encaixar amb el model ideal que t’intenten vendre a qualsevol preu. Com a usuària activa de Facebook i Twitter, aquests darrers mesos he rebut anuncis per operar-me els pits, per inflar-me els llavis, per aprimar-me, per reduir les potes de gall, per rentar més bé els plats, per fer-me tests d’embaràs, per tenir un ventre pla i per comprar-me lligacames.  


A les xarxes, el degoteig de missatges per estar guapes, cuidar la casa o reproduir-nos és continu i, segons he pogut compartir amb amigues, es produeix simultàniament als murs i timelines de moltes noies d’edats semblants. Hi pot haver qui digui que no passa res, que és publicitat, que som objecte del màrqueting i que ja ho té això, el capitalisme. Però resulta que els missatges que rebem les dones a través de les “revolucionàries” xarxes socials són un fidel reflex de la pressió estètica que patim, així com de la violència simbòlica que suposa la imposició d’uns cànons de bellesa impossibles i, per tant, cruels. I és que no hi ha millor negoci que el que et fa creure que el teu cos és imperfecte i que et calen productes per refinar-lo i corregir-lo, com explicava la periodista Mònica Planas en aquest article.

La cançoneta és incessant: Has de fer goig. Has de cuidar-te. Has d’aconseguir ser com les models que omplen les pantalles i somriuen al teu davant. I si a això hi sumen que les xarxes censuren directament certes visions de la dona, el drama ja és total: perquè als murs virtuals hi trobem només una sola representació del cos femení que, vés per on, és la que segueix el patró de l’ull masculí. Per comprovar-ho, només cal seguir la censura de fotografies, tant a Facebook com a Instagram, de dones que amamanten, que no es depilen, que ensenyen els mugrons o que menstruen.


Rebre invitacions per operar-nos els pits o comprar-nos unes calces que realcen les natges mentre llegim tuits és una tocada de nassos, però també un senyal d’alerta, un avís. La cascada d’anuncis per corregir el nostre físic condiciona la visió que tenim dels nostres cossos i de nosaltres com a persones i, alhora, alimenta un imaginari col·lectiu en què la dona segueix sent valorada pel seu aspecte, viu per complaure els homes i té un paper passiu.

Que no ens enlluerni el format innovador dels anuncis que ens martiritzen, ni ens impressionin els M’agrada ni els ocellets blaus que piulen... Hem de construir una mirada crítica, capaç de desemmascarar l’estratègia recargolada d’un societat que ens prefereix insegures i acomplexades. Perquè el pitjor que podria passar és que aquesta tempesta de valors perversos es percebés com a normal o, pitjor encara, com a moderna.

[Article publicat al blog de Projecte Ella el 4 de desembre de 2015] 

dimecres, 2 de desembre de 2015

El club antiselfies


Les selfies són ja quelcom quotidià, amb què ens hem acostumat a viure i que rebem a través de totes les xarxes. I és que a Internet ―on ja no ens hi connectem a estones, sinó que hi estem permanentment connectats― la selfie és el pa de cada dia: ens en fem nosaltres, i la resta del nostres contactes també se’n fa.
Però com amb tot, la gràcia (o la desgràcia) de les coses està en la seva mesura o desmesura: en altres paraules, en la intensitat o obsessió amb què ens hi aboquem. Per tots és fàcil situar al nostre cap alguns dels contactes virtuals que “abusen” pesadament de la tècnica i ens omplen els grups de conversa d’imatges seves a cada moment (ja sigui prenent cafè, entrant al gimnàs o prenent el sol a la plaça amb cara de felicitat). I és que hi ha gent ―no passa res― a qui li agrada mostrar-se més que a altra.
La selfie en si no té res criticable: és tan sols una manera d’explicar-nos, d’interpretar-nos, de comunicar-nos. En aquest sentit, hi ha interessants estudis de narratives personals que, sota el nom de selfiestories, relacionen l’autoretrat amb el discurs de la pròpia existència i la identitat, així com també línies de recerca que la vinculen a accions de denúncia i moviments socials.
També és cert, però, que per a algunes persones l’autofoto acaba sent una dèria passada de voltes: una necessitat que busca un premi, que es tradueix en likes, emoticones o cors de Twitter i Instagram. En aquest sentit, també hi ha teories que lliguen l’abús de selfies amb la baixa autoestima, el narcisisme, la inseguretat i fins i tot la falta de sexe, així com amb l’individualisme d’una societat on ni tan sols per fotografiar-nos ens cal relacionar-nos (el famós pal extensible fa les excel·lències de l’autofoto en soledat).

Justament per reflexionar sobre la cascada d’autoretrats que cada dia té lloc als nostres murs virtuals, a Suïssa ha nascut The Anti-Selfie Club, una proposta artística que demana la col·laboració de totes aquelles persones que n’estiguin una mica fartes, de rebre tants i tants autoretrats. Per unir-se al club només cal entrar al web del projecte, deixar que una webcam ens enfoqui la cara i fotografiar-nos. Si ho fem, veurem com enlloc de plasmar la nostra cara, la plataforma la taparà amb una figura geomètrica de color negre (pot ser un triangle, un quadrat, un cercle o un rectangle) que simbolitza una autocensura al narcisisme i que alhora és una picada d’ullet a la coneguda pintura Quadrat negre, de Kazimir Malévitx, de la qual aquest 2015 se’n celebra el centenari.
Un cop feta la fotografia, la nostra imatge (amb el rostre esborrat per la figura que haguem seleccionat) passarà a formar part de la col·lecció d’antiselfies d’aquest iniciativa, que es pot visitar per Internet i que complementa una exposició que la Fondation Beyeler de Riehen (Basilea) dedica al suprematisme de Malévitx. Així que ja ho sabeu, si esteu farts de rebre selfies per tot arreu podeu unir-vos a la crida i deixar constància de la vostra protesta fent, de passada, un homenatge al pintor ucraïnès.

[Article publicat Núvol l'1 de desembre de 2015]

divendres, 20 de novembre de 2015

Els petons seran record


El tren avança, lleganyosament, i tot queda enrere: els dits, el coll, aquell melic... I el cafè amb llet boníssim que heu fet damunt del llit.

Bon dia, bonica.
Bon dia, bonic.

Tapar-vos el cos (tu amb els texans, ell amb la camisa que t'agrada tant) és un ritual trist, de fi de festa, de fi de nit. Un comiat de pells que s'enyoren tan bon punt deixen d'empaitar-se.

És fosc, encara, però aviat la claror profanarà l'instant present, que ja s'escapa, i els petons seran (tan sols) record.

El tren avança, melangiosament, i un cop més, la vida passa.


diumenge, 15 de novembre de 2015

Què dir-te?


Què dir-te quan no hi ha res més a dir i en lloc de paraules voldríem silencis. Què dir-te quan no hi ha res més a dir i ens cal xivarri per no sentir, per no trobar-nos (o per no perdre’ns).

Contemplem-nos quietament, sense frases inconnexes: un ull en l’altre, mentre els cors ens colpegen i ens bull la mateixa sang que fa temps que refredem amb xerrameca.

(Callaré si tu calles però em fa por que, callant, caiem rodolant pel cau mut de la certesa).


divendres, 13 de novembre de 2015

Realitat augmentada i periodisme


The New York Times ha estrenat una aplicació que permet navegar sobre algunes de les seves notícies en realitat augmentada, a través del telèfon mòbil i un visor de cartró. El servei, possible gràcies a un acord amb Google, fa possible endinsar-se en realitats llunyanes i, segons els responsables, viure la notícia en primera persona i, per tant, empatitzar-hi. “Aquesta nova tecnologia permet un extraordinari sentiment de connexió amb gent que té unes vides molt allunyades de les nostres”, ha explicat el redactor en cap de New York Times Magazine, Jake Silverstein, que parla “d’un sentiment de connexió sense precedents”.

L’aplicació, de nom NYT VR, es pot descarregar de manera gratuïta tant per Apple com per Android, i el diari ja ha enviat visors de cartró a un milió de persones subscriptores. La primera història descarregable és The Displaced, un recorregut virtual per la vida de dos nens i una nena que fugen de guerres a Sudan del Sud, a l’est d’Ucraïna i a Síria. El reportatge, amb so i amb escenes de 360 graus de visió, té una durada d’11 minuts en què el públic es capbussa en el dia a dia dels tres infants.

L’estrena d’aquest servei de realitat augmentada s’ha celebrat arreu del món com un pas més en l’evolució de les noves tecnologies aplicades al periodisme, que avança, diuen, cap a una naturalesa immersiva. Però encetada aquesta nova etapa ha esclatat també un espiral de dilemes que, ara per ara, són més a la vora dels interrogants que de qualsevol certesa.

Una de les primeres preguntes és, sens dubte, si la realitat augmentada és una eina útil i legítima per a un bon periodisme, ja que amb ella les notícies s’acompanyen d’un material creat expressament per simular el que s’explica (enlloc de les fotos o els vídeos tradicionals). En les produccions que podrem visualitzar amb les ulleres de cartró, com es marcarà el límit entre l’actualitat i la llicència artística del productor? Entre els fets reals i la creació?


Una altra por evident és saber si les redaccions seran capaces de no caure en problemes ètics tan previsibles com la banalització o la trivialització del patiment aliè, per exemple. El pitjor dels escenaris, sens dubte, seria convertir els diaris en una mena de parc temàtic amb cartellera, on el públic saltés d’una història virtual a l’altra amb cap més intenció que l’entreteniment o la diversió. Caldrà, sembla, un debat sobre l’ètica de la realitat augmentada aplicada a les notícies que, com sempre, haurien de brindar eines per a l’anàlisi i la reflexió. 

Per combatre tots aquests riscs, algunes veus expertes ja han anunciat que seria bo que abans de submergir-nos en les històries virtuals poguéssim conèixer la finalitat dels reportatges, quines parts de les històries són només suposicions i quin és el context que no es veu a través de l’smartphone. Perquè si el que es busca és l’emoció, els mitjans podrien tenir la temptació d’ometre o emfatitzar certes facetes en benefici del resultat artístic. I si bé la interpretació d’una realitat mai no és del tot objectiva, amb una tècnica cinematogràfica com aquesta l’audiència esdevé molt més vulnerable i és més fàcil, doncs, caure en el sensacionalisme.

Lluny de discursos alarmistes o plantejaments antimàquines ridículs, del que es tracta, segurament, és d’aplicar el sentit comú també amb aquesta tecnologia. I de la mateixa manera que fa un temps ens semblava inconcebible que les xarxes socials i Internet poguessin capgirar el periodisme, ara ens toca descobrir cap a on ens condueix aquest nou paradigma. Això sí: també ens toca vetllar ―i encara més que abans― perquè el món virtual no ens faci perdre el món real de vista... I és que la famosa frase “No deixis que la realitat espatlli una bona notícia” esdevé, amb la irrupció de la realitat augmentada als mitjans, més inquietant que mai. 


[Article publicat al portal Comunicació 21 el 13 de novembre de 2015]

dimarts, 10 de novembre de 2015

Màquines expenedores de contes


Grenoble és notícia, aquests dies, per ser la primera ciutat que ha instal·lat als seus carrers màquines expenedores de contes. Es tracta d’un invent que permet gaudir de petites històries literàries que les màquines imprimeixen de manera gratuïta i immediata: només cal prémer un botó i seleccionar el temps de lectura que es desitja (1, 3 o 5 minuts). Un cop feta la tria, l’artefacte imprimeix la literatura en un paperet reciclat finíssim, que recorda un rebut de compra i que per la seva mida reduïda (8 x 60 cm) es pot guardar còmodament a la butxaca, a la cartera o dur a la mà.

La iniciativa és una prova pilot de la plataforma literària Short Édition, que compta amb el suport de l’ajuntament i que ha permès col·locar un total de vuit màquines a la ciutat francesa: n’hi ha al centre, a la biblioteca, als centres socials i a la porta del consistori, entre d’altres. Short Édition té més de 140.000 persones subscriptores, que no només llegeixen les històries que es distribueixen, sinó que contribueixen a crear-ne de noves.

“La idea se’ns va acudir quan érem just davant d’una màquina expenedora de xocolatines i begudes. Va ser aleshores quan vam pensar que podíem fer el mateix i oferir literatura popular de bona qualitat per ocupar els petits moments improductius”, ha explicat el fundador del projecte, Christophe Sibieude, fent referència a les estones en què fem cua o esperem el tren o l’autobús.

Una peça clau en aquesta aventura, que pretén fomentar l’hàbit de la lectura i animar la població a llegir literatura en lloc de limitar-se a mirar el telèfon mòbil, és l’alcalde Éric Piolle, que encapçala la coalició verda i d’esquerres que des del març de 2014 governa la capital dels Alps. Piolle és conegut, també, per decisions que han estat controvertides, com la de prohibir les tanques publicitàries i substituir-les per arbres, limitar la velocitat a 30 km/h o ampliar les zones per a vianants. “Estem intentant fer una revolució: l’objectiu és construir una ciutat més oberta i calmada”, ha declarat l’alcalde, en relació a les màquines dels contes.

De moment, l’experiment de Grenoble és una prova pilot, però ja són moltes les ciutats que s’han interessat en el projecte, que es preveu exportar aviat.


[Article publicat a Núvol el 10 de novembre de 2015]

dijous, 5 de novembre de 2015

Smartphones: prohibir o educar?


En temps en què els mòbils s’han situat a l’epicentre de les nostres vides i acostumats com estem als discursos que alerten dels perills de la tecnologia en el nostre dia a dia sobta ―per diferent i alhora intel·ligent― la reflexió de Les noves tecnologies en infants i adolescents. Guia per educar saludablement en una societat digital, que ha publicat l’Hospital de Sant Joan de Déu. En aquesta guia, una vintena de veus expertes en TIC, salut i educació han escrit sobre l’ús de les tecnologies en menors d’edat i ho han fet ―aquí hi ha la novetat― des d’una òptica optimista i constructiva.

En essència, l’estudi defensa que no té cap sentit prohibir als nostres fills i filles l’accés a la xarxa (sigui mitjançant mòbil, tauletes o d’altres), sinó que el que ens toca és saber-los educar perquè en facin un ús responsable. “Cada generació necessita una tecnologia, i gestiona els canvis que comporta. A nosaltres ens ha tocat aquesta”, explica el coordinador de l’obra, Genís Roca, que rebutja el discurs de la por a l’hora d’afrontar el repte que representen els smartphones entre infants i adolescents. “Aquells que encara creuen que Internet és un mitjà fred, tècnic, amorf, banal i superficial faran bé d’observar com la xarxa és un espai de relacions on la gent juga, s’enamora, aprèn, treballa i s’ajuda. Un espai vital”, afirma, segurament amb la intenció d’espolsar l’excés de fantasmes.

L’estudi també conté xifres: a l’Estat espanyol un 70% de la població és internauta, i en nens i nens de 10 a 15 anys el percentatge s’enfila fins al 91,8%. Pel que fa als mòbils, en tenim un 94% dels habitants (a l’edat de 12 anys, ja en tenen un 70% dels nens i nenes; a la de 14, un 80% , i als 10 anys un 30% del total).

Com a fruit d’aquest treball, l’equip d’especialistes ha publicat un decàleg de consells per a l’ús de la tecnologia digital en infants i joves. Diu això:

1. Els dispositius tecnològics han d’ésser adequats al nivell de desenvolupament de l’infant i a les seves necessitats d’aprenentatge.
2. Les oportunitats, riscos i normes d’ús de les tecnologies cal tractar-les amb els menors.
3. Les tecnologies es situaran en espais comuns i el seu ús es recomana que sigui compartit amb adults.
4. El temps de connexió amb la tecnologia s’hauria de compartir amb el de no connexió.
5. Ensenya als teus fills i filles a tractar els altres a les xarxes socials com els agradaria ser tractats a ells.
6. No tota la informació que existeix a Internet és fiable o vàlida, ensenya’ls a ser crítics.
7. Estar al dia de l’evolució de la tecnologia et facilitarà acompanyar-los en la seva incorporació.
8. Sigues un exemple de l’ús responsable d’Internet. Ensenya’ls les utilitats que fas servir.
9. Roman alerta davant de qualsevol situació que pugui ésser símptoma d’addicció.
10. Fes un ús responsable de la tecnologia, sigues coherent amb les conductes que els exigeixes.

Segons els autors, no té cap sentit pressuposar que els infants d’avui sabran fer ús crític i intel·ligent de la tecnologia pel simple fet de ser “nadius digitals”, perquè una cosa és que hi tinguin accés fàcil i una altra que tinguin les eines per desenvolupar-s’hi. I segurament, expliquen, el millor que poden fer les famílies és educar-los en aquest sentit: evitant donar l’esquena a una realitat que ja existeix i és innegable, i ensenyant-los habilitats per bellugar-s’hi amb normalitat i evitant els perills que, com a tot arreu, també hi ha a la xarxa (negar-ho seria mentir).

La guia i el decàleg de bones pràctiques defugen el romanticisme de “qualsevol temps passat fou millor” ―així com el neoludisme de certes capes― i planten cara a la realitat, sense amagar el cap sota l’ala ni mirar cap a una altra banda. “A la xarxa les potencialitats són infinites; els riscos evitables”, conclou l’estudi, que aposta per acompanyar els menors d’edat en el món que els ha tocat viure i, en cap cas, caure en la hipocresia (o la paradoxa) de no deixar-los navegar mentre avancem a tota màquina cap a un futur on les competències digitals seran, sembla, encara més imprescindibles.


[Article publicat a Núvol el 5 de novembre de 2015]

diumenge, 18 d’octubre de 2015

Una vida sense mòbils?


La vida és plena de contradiccions. En tenim nosaltres, com a individus, i en té el món. Resulta que un fotògraf de Carolina del Nord de nom Eric Pikersgill va decidir fa uns mesos reflexionar sobre l’impacte que tenen els telèfons mòbils en les nostres relacions. Volia plasmar, explica, fins a quin punt la tecnologia ens atrapa i per això va fotografiar un munt de gent que mirava el mòbil en tota mena de situacions quotidianes... En el moment de disparar la càmera, però, els treia l’aparell de les mans i els demanava que actuessin com si encara tinguessin la pantalleta al davant. El resultat és una col·lecció d’imatges de gent capficada i amb la mirada clavada en un mòbil que no es veu.

El projecte fotogràfic, que Pickersgill ha anomenat Removed, ha esdevingut viral i des de fa unes setmanes s’ha escampat per mitjans de comunicació d’arreu del món. El cert és que les fotografies de Removed toquen la fibra, per incòmodes i reveladores d’una veritat que preferim no remenar més del compte... I és justament perquè ens hi reconeixem que, tots plegats, hem corregut a compartir les imatges per la xarxa: no deixa de ser poètic (e-poètic?) que les mateixes pantalles que l’artista qüestiona hagin estat les responsables de catapultar la seva obra i dur-lo a la fama.

Segons recorda, la idea de l’obra va néixer en una cafeteria, on un matí hi havia un pare i dues filles que no apartaven la vista dels seus mòbils mentre la mare, callada, mirava cap a fora. Poc després d’aquest episodi, Pickersgill va adonar-se que cada nit, quan anava a dormir, la seva parella i ell consultaven el telèfon fins a adormir-se: “The very last thing we are in contact each night is our cold illuminated device”, admet ell mateix en un vídeo sobre el projecte.     


I mentre les fotos de Pickersgill corren d’una xarxa social a l’altra i omplen pàgines de diaris, sabem per un estudi recent [1] que les persones que tenim mòbil el consultem una mitjana de 150 vegades al dia, l’utilitzem també durant els àpats (siguin sols o en companyia) i en un 91% dels casos el tenim sempre molt a la vora o pràcticament a tocar. Ah, i encara una altra dada: una tercera part de nosaltres no se separa de l’smartphone ni tan sols per anar al lavabo.

El poder hipnotitzador del mòbil, que ràpidament ens aïlla de tot el que ens envolta, es veu reflectit en cadascuna de les imatges de Pickersgill, on les persones que hi apareixen semblen viure alienades entre elles, penjades d’una òrbita llunyana. “Quan més fotografies feia, més conscient era de la meva pròpia addicció”, afirma l’autor, que aquests dies (i precisament gràcies a la xarxa) no para de rebre missatges de navegants, periodistes i mitjans internacionals.

La vida és plena de contradiccions, sí. I en aquesta història —com en tantes altres—, la paradoxa és insalvable.
  


[1] L’estudi és d’Arbitrion and Edison Research.


[Article publicat a Núvol el 17 d'octubre de 2015]

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Degotes


Plou de fa dies i el cap el tens moll, de dins. Et regalimen els somnis, es desfan d’un en un i ja no tornen. Gluc. Degoten. Naufraguen en l’aigua i després s’enfonsen.

La tarda pesa tant que sortiries a fora i jauries a la vorera d'aquest barri trist, de panxa enlaire, els braços en creu i la cara coberta de pluja (i de cel). Potser aleshores, sabent-te viva sota un pretès sostre d’estels, a la fi somriuries. I amainaria la boira.


dimecres, 7 d’octubre de 2015

Les coses pel seu nom


En només 72 hores s’han assassinat 4 dones a l’Estat espanyol: una a Vigo, una a Palència, una a Múrcia i una a Bizkaia. Tots quatre crims han estat comesos ―encara presumptament― per homes que eren les parelles o exparelles de les víctimes. Per desgràcia, cap diari ha considerat que una notícia com aquesta (4 assassinats en 72 hores!) mereixés un lloc a la seva portada i la informació ha aparegut fragmentada, en format de breu o com a simple succés.

Per si això fos poc, a més de rebaixar la notícia a la categoria de “noticieta” i relegar-la a una part discreta de l’actualitat, les redaccions han tornat a parlar de dones que “són trobades mortes” o que “moren a mans” dels seus companys.  Com sempre, les notícies sobre la violència masclista, ja de per si pobres i amb poc espai, han fet servir fórmules descafeïnades i construccions passives per referir-se als fets i diluir la condició criminal dels homes que han matat les dones que ja no hi són.

Als mitjans de comunicació encara costa trobar titulars on es parli d’assassinats masclistes i dones assassinades, enlloc de dones que, ai las!, tot d’una apareixen mortes en un pis o als carrers d’una ciutat. Un cop més, doncs, toca exigir als mitjans l’ús d’un llenguatge que no enganyi ni intenti camuflar una xacra que és real. Perquè no és el mateix dir que 4 homes han assassinat 4 dones en 72 hores, que anar publicant, ara aquí i ara allà, que “el cos d’una dona ha aparegut sense vida a Bizkaia”, que a Palència se n’ha trobat un altre, i a Vigo hi ha hagut un “crim passional”.

“No ens morim, ens maten”, diu un dels molts lemes que corren per les xarxes socials per denunciar el feminicidi i el tractament de cotó fluix que en fan els mitjans. Aquests assassinats mai no s'haurien de presentar com a casos aïllats o particulars: estan connectats ― per incòmode que ens resulti―dins d’una estructura i uns patrons que es repeteixen de manera gairebé sistemàtica per uns engranatges que funcionen a la perfecció.

Simplificar aquesta realitat i maquillar-la d’expressions buides que eludeixen la responsabilitat de qui assassina ens fa, tinguem-ho clar, còmplices d’una societat que enlloc de plantar cara a la violència masclista prefereix mirar cap a una altra banda i no dir les coses pel seu nom.

[Article publicat al portal especialitzat Comunicació 21 el 7 d'octubre de 2015]

divendres, 2 d’octubre de 2015

El cap (tallat) d'Inés Arrimadas


Abans d’ahir, en una entrevista a El Mundo, la cap de l’oposició Inés Arrimadas va aparèixer decapitada: la fotografia que acompanyava el text amb les preguntes i les respostes mostrava només el seu tors (del pit fins a la cintura), però li tallava el cap i, per tant, la cara. Per acabar-ho de rematar, en un segon pla s’hi perfilava el rostre somrient del president de Ciutadans, Albert Rivera, des d’un pòster situat just darrere de l’entrevistada. D’ell, se n’ensenyava la cara; d’ella, només el cos.

Davant les crítiques rebudes, que aviat van encendre les xarxes i van acusar El Mundo d’un tractament sexista i denigrant, el diari es va afanyar a publicar una explicació en què membres de la redacció asseguraven que la composició de la foto responia a criteris artístics, que el que es volia era centrar l’atenció en els braços i les mans de la política i que de masclisme, en aquella imatge, no n’hi havia per enlloc. Per desgràcia, però, de masclisme, en aquesta imatge sí que n’hi ha, i molt.

Publicar una entrevista on la persona entrevistada aparegui sense cap seria inconcebible, sense anar més lluny, en qualsevol dels altres sis candidats a les eleccions del 27S. Us imagineu una entrevista amb Romeva, Albiol, Baños, Rabell o Iceta fotografiats només de pit i panxa, on el rostre no hi fos? Esborrar la cara d’algú en una fotografia és una manera de despersonalitzar-la, d’objectualitzar-la i, en el cas de les dones, sovint també de sexualitzar-les.

Per si no fos prou desmoralitzant que a unes eleccions al Parlament (a ple 2015!) només una de les set formacions hagi tingut una dona com a cap de llista, resulta que quan se l’entrevista en un mitjà se li esborra la cara i només se li fotografia el cos. Que la decapitació fotogràfica l’hagi patit l’única candidata ―i no cap dels altres sis candidats a aquestes eleccions― no és casualitat ni fruit de l’atzar, sinó que, per més que ens consti reconèixer-ho, és el resultat de pràctiques i tics masclistes que, de tan interioritzats, ens semblen normals.

Els estereotips de gènere persisteixen i els mitjans de comunicació els reprodueixen constantment, potser fins i tot sense ni adonar-se’n o ser-ne massa conscients. A la majoria d’entrevistes i notícies on aquests dies es fa referència a Arrimadas, per exemple, es fa constar que és una dona “atractiva” o “guapa”, mentre que en la resta de candidats del 27S els detalls sobre el físic no són destacables (semblarien fins i tot impertinents). Perquè les dones que aconsegueixen fer-se un lloc a l’esfera pública aviat se les jutja pel seu físic, pel seu vestuari o per la seva vida privada, o bé se les intenta ridiculitzar criticant característiques que en un home serien talents.

Fotografies com la d’El Mundo no són, en absolut, una ximpleria inofensiva, sinó una contribució directa a la nostra percepció del món. Trobar imatges de dones sense cap als diaris ens hauria d’indignar a tots i totes, independentment de les nostres conviccions polítiques o de qui haguem votat a les eleccions. Per injust. Per discriminatori. Per insultant i vergonyós. Perquè si ja és trist que de dones en posicions de poder n’hi hagi poques, encara ho és més que les poques que hi ha se les fotografiï de coll en avall, com si fossin un simple cos, un moble o un gerro de flors.

[Article publicat a Núvol el 2 d'octubre de 2015]

diumenge, 6 de setembre de 2015

L'escàndol dels mugrons


En una mateixa setmana els pits femenins han estat motiu de polèmica i censura en dues notícies que s’han pogut llegir a mitjans de tot el país. En la primera, sabíem que una dona havia estat expulsada d’una visita turística a l’Alhambra per alletar la seva filla després que el personal de seguretat li comuniqués que no estava permès donar el pit dins del monument. En la segona, Instagram censurava una fotografia de la presentadora Núria Roca on es podia veure la silueta del seu pit i, concretament, d’un dels seus mugrons. La imatge ni tan sols mostrava directament el cos de la presentadora, sinó que era un mer reflex de la seva ombra.
                   
Les dues situacions, que s’han viscut de manera més o menys paral·lela en el temps però en esferes diferents la primera en una de les ciutats més turístiques d’Espanya, la segona en una de les xarxes socials més populars, tenen en comú l’efecte escandalitzador que encara en ple segle XXI té el fet de mostrar un pit (femení) en públic. En concret, el que segueix sent pertorbador és la imatge d’un mugró (femení) sense cobrir.

No fa gaire Facebook va censurar el treball fotogràfic de l’artista Jade Beall, que retratava mares lactants amb els seus nadons als braços i en què va haver de difuminar els mugrons que quedaven visibles. De fet, són moltes les vegades que tant a Facebook com a Instagram s’han esborrat imatges pujades per mares que alletaven i, tot i que recentment Facebook ha canviat la normativa, el requisit de no mostrar mugrons segueix sent un requisit irrenunciable per publicar imatges d’aquest tipus.


Segons la política de la xarxa social que aquesta setmana ha censurat “l’ombra del mugró” de Núria Roca, el que es vol és combatre el contingut pornogràfic als seus perfils. I segurament, aquesta mateixa idea devia ser la que rondava pel cap de la persona que va fer fora la mare lactant de l'Alhambra de Granada: el mugró de la dona ha estat tan sexualitzat i és objecte de tants tabús que per alguns sectors encara s’associa a quelcom brut, obscè i que només cal mostrar en contextos íntims i/o sexuals.

El fet que veure una mare donant el pit al seu nadó o la simple imatge d’un mugró pugui molestar-nos és símptoma d’una societat no només malalta, sinó absolutament hipòcrita: mentre a través dels mitjans i la publicitat es fa servir el cos de la dona com a reclam sexual i els pits femenins (sempre grossos i encabits dins d’escots generosos) són utilitzats per atraure el públic; s’expulsen de les xarxes i dels llocs les dones que s’atreveixen a ensenyar les seves mames reals (encara que només sigui per alletar els seus infants).

Davant d’aquesta realitat resulten especialment lluminoses les reflexions que promou el moviment #FreeTheNipple és també el nom d’un documental sobre aquesta temàtica, que des del 2014 intenta conscienciar la població de la construcció sexista dels cossos i de la necessitat de normalitzar el cos de les dones i alliberar-lo de tabús.

Núria Roca va denunciar la censura d’Instagram, que finalment ha tornat a penjar la imatge on se li veia el reflex del mugró. I des de l’Alhambra de Granada s’ha assegurat que no hi ha cap normativa que prohibeixi l’alletament dins l’espai. Segurament, si les informacions no s’haguessin fet públiques haurien quedat en dos tristos episodis per a les afectades, però la seva difusió i denúncia per part de ciutadania i mitjans poden servir per evidenciar i combatre la doble cara perversa d'aquesta societat "antimugrons". [1]




[1] Femenins, clar. 

[Article publicat a la revista Dones Digital el 15 de setembre 2015]

divendres, 28 d’agost de 2015

A la caça dels infidels


La notícia va esclatar fa just una setmana i, des d’aleshores, no hi ha dia que els mitjans no dediquin pàgines a aportar noves dades sobre el tema. El robatori de dades personals al web de cites extramatrimonials Ashley Madison ha anat com a anell al dit a totes aquelles redaccions ansioses de notícies durant l’agost, un mes amb poca activitat i on la recerca de titulars sovint es fa feixuga. Resulta que el cas és llaminer, funciona la mar de bé entre els lectors estiuencs i té tots els ingredients per captar la nostra atenció.

Entre els mitjans catalans, n’hi ha que, enfilats al carro i a la recerca de moltes lectures, s’han dedicat a publicar notícies específiques sobre el nombre d’usuaris d’Ashley Madison a cada poble i ciutat de Catalunya: 4.500 a Tarragona; 5.700 a Terrassa;  2.300 a Manresa, o 142 al Pallars. Molts d’altres han fet difusió del mapa interactiu que una empresa ha creat a partir de les dades robades i que permet veure quantes persones registrades al web hi ha a cada lloc del món. I encara d’altres s’han atrevit a publicar els noms de personatges famosos o cares conegudes que ja s’han pogut localitzar dins l’arxiu dels pirates informàtics.

La cacera dels e-infidels ja és una realitat i, a hores d’ara, la llista piratejada (amb els contactes de 37.000 persones usuàries) està rebent més i més visites de gent que busca els noms d’altra gent amb cap altre objectiu més enllà de la xafarderia i la morbositat. Perquè als humans, admetem-ho, ens agrada molt mirar a casa dels altres, i més encara quan ho podem fer d’amagat i sense que ningú no ho sàpiga.



Si les xarxes socials són ja una oportunitat excel·lent per al nostre voyeurisme innat, les dades usurpades d’un portal com aquest són una fantasia feta realitat per a una societat obsessionada per la intimitat dels altres. Remenar les misèries alienes, a través de mapes interactius i periodisme rapinyaire, és digne d’aquells convidats que quan visiten un pis s’escapen a tafanejar les tauletes de nit i els calaixets que hi ha al costat del vàter.

Diuen que l’escàndol d’aquest atac hacker i tot el que ha provocat servirà com a toc d’atenció general i ens farà ser més conscients de la importància de controlar la nostra privacitat a les xarxes. Mentrestant, però, durant unes quantes setmanes les pantalles i els diaris seguiran carregats de detalls sobre els infidels virtuals: qui sap si demà apareixerà un nou nom a la llista d’adúlters mundial o si ens assabentarem que un veí de l’escala estava registrat al portal.

I amb tant d’entreteniment potser no se’ns acut imaginar què passaria si, algun dia, totes (totes!) les nostres cerques a Internet apareguessin publicades a les pàgines on avui es parla d’Ashley Madison, o si s’esbombessin tots els correus electrònics i whatsapps que hem escrit al llarg de la nostra història digital. Més val que Google ens agafi confessats perquè, pel que sembla, la caça dels e-secrets ja ha començat!


[Article publicat a Núvol el 29 d'agost de 2015, i també a Comunicació 21 el 31 d'agost de 2015]

divendres, 14 d’agost de 2015

Poden canviar bolquers, els homes?


Fa uns dies a Twitter un pare es queixava de la impossibilitat de trobar espais públics on poder canviar els bolquers del seu nadó perquè a la majoria de llocs on anava els canviadors infantils si és que n’hi havia estaven col·locats als lavabos "femenins". Fent una mica de recerca per la mateixa xarxa, és fàcil topar amb piulades de molts altres homes que denuncien la falta d’accés a aquesta infraestructura: a casa nostra, quan en un espai públic hi ha un canviador cosa ja de per si força extraordinària i que si tens fills fa molta il·lusió— gairebé sempre hi és només als banys de les dones (i gairebé mai als dels homes, o en sales comunes). 

Uns mesos enrere, les queixes sobre aquest assumpte es van intensificar després que l’actor Ashton Kutcher, famós per la sèrie Two and a Half Men, engegués una campanya de protesta a través de Facebook, on explicava que estava fart de no poder canviar mai els bolquers de la seva nena quan sortia de casa. El missatge, que es va fer viral, va aconseguir activar la polèmica sobre aquesta mostra de micromasclisme, amb què es pressuposa que això de canviar bolquers és feina de dones, i que són elles les que, quan arriba el moment, s’han de fer càrrec de l’operació.


És trist i preocupant que al nostre espai públic la criança encara sigui considerada una tasca exclusivament (i excloentment) femenina. Ho és, primer, perquè col·locant canviadors només als banys d’elles s’obliga les mares a ocupar-se del canvi de bolquers sempre i a no poder compartir aquesta tasca amb els pares, en cas que n’hi hagin i que es vulgui. I segon, perquè s’arracona els homes d’una manera dràstica de la cura dels seus fills i filles i dels infants en general i se'ls dificulta el dia a dia com a cuidadors.

Resulta curiós, alhora, adonar-se com la ubicació dels famosos urinaris del Born Centre Cultural és capaç de generar un autèntic enrenou i aclaparar l’atenció dels mitjans durant setmanes, mentre que el fet que a la majoria dels WC públics els canviadors siguin només per a dones o inexistents es silencia completament. 

Denunciar la situació a través de les xarxes socials pot ser una bona idea per intentar millorar una realitat que no és justa per a ningú i potser la creació d’un hashtag específic (#jotambécanviobolquers, per exemple) seria una eina útil per fer un toc d’alerta als establiments on es perpetuen uns rols de gènere afortunadament caducs.


I és que ara que comencem a evolucionar cap a nous models de paternitat, resulta xocant que als espais dels nostres pobles i ciutats es reprodueixin models tan obstinadament encallats en el passat. Tenim infraestructures modernes, museus avantguardistes, centres comercials exorbitants, biblioteques que són un luxe, estacions que ens connecten amb mig món, festivals que creen tendència i restaurants per a tots els gustos... Però tot plegat segueix impregnat, encara, del mateix tic masclista d’una societat on, en algunes esferes, s’ha avançat ben poc.

[Article publicat a Núvol el 15 d'agost de 2015]

dilluns, 3 d’agost de 2015

Mongòlia, espai llunyà


Mongòlia és una terra de contrastos, un país on sovint et sembla veure la nit i el dia en un mateix moment. Si bé a l’estepa els paisatges són infinits i solitaris, a la capital, Ulan Bator, l’activitat és frenètica i bullent. Si a l’hivern hi fa un fred extrem, a l’estiu l’aire és pesat i calent. Si a la ciutat hi veus un temple centenari, segurament al costat s’hi enfilarà un gratacels grandiós. Les diferències són presents i constants, apareixen d’una en una, o totes a la vegada, i acaben conformant una mena de mosaic que sorprèn i destarota.

La diversitat, i el xoc persistent entre passat i present, afecta també el trànsit, que, a estones, sembla moure’s endavant i enrere en un túnel del temps. A Ulan Bator la circulació és caòtica i els cotxes s’amunteguen a les carreteres d’accés al centre. Els motors fan soroll i els clàxons sonen a cada segon. Hi ha cotxes vells, amb tubs d’escapament que espeteguen amb força, però també tot-terrenys de luxe, importats del Japó, amb el volant a la dreta i els seients folrats de pell. També són habituals les furgonetes russes —un dels molts vestigis de l’antiga URSS— que, arrodonides i abonyegades, transporten grups. El brunzir de tots aquests cotxes avançant a batzegades sembla no trencar l’harmonia dels amulets budistes que els conductors porten a l’interior dels automòbils. Són figuretes petites i daurades que ballen amb el vaivé de cada nova acceleració.

A la ciutat hi ha fum i boira, o tot a la vegada: és la contaminació. L’aire és aspre per a pell, ulls i gola i, a voltes, fa estossegar. Hi ha gent que espera l’arribada de l’autobús a un cantó de la vorera. Ulan Bator no té metro i les bicicletes són escasses.

Però Mongòlia és gran (molt gran!) i la capital és només un bocí d’asfalt enmig de quilòmetres i quilòmetres d’estepa. Com si algú hagués retallat un pedaç d’urbanització i l’hagués enganxat, maldestrament, sobre d’un tros de terra verge. 


Quan deixes la ciutat, tot canvia. Rebobines i aterres en un espai llunyà en temps i forma. De mica en mica, els carrers desapareixen, i les persones també. Sobre el terreny s’hi dibuixa alguna carretera, sí. I sembla que, seguint-la, puguis esmunyir-te, natura enllà. A dreta i esquerra tot és verd i el paisatge és bell i inabastable. Si vas en cotxe, aviat descobreixes el mal estat de l’única via principal que tens a la vista: és plena de sotracs i, quan menys t’ho esperes, et fa botar d’un cantó a l’altre del vehicle. A estones, l’asfalt desapareix i les rodes s’enfonsen dins d’un forat o s’encallen entre pedres i sorra seca. La carretera no és més que una superfície esquerdada pels canvis de temperatura. Malgrat tot, els mongols hi circulen amb avidesa i sense posar-se nerviosos. Quan cal frenar, frenen. Quan cal avançar, avancen.

Però de carreteres n’hi ha ben poques. La major part del país és una enorme extensió de terra on, per moure’s en cotxe, cal anar camp a través, sense seguir camins ni rutes fetes. Evidentment no hi ha senyals i només aquells que coneixen bé el territori poden orientar-se amb certa facilitat.

A Mongòlia —un país amb més d’1,5 milions de quilòmetres quadrats i 2,8 milions d’habitants— un 30% de la població és nòmada o seminòmada i viu escampada per l’estepa en tendes blanques fetes de pell de iac. A moltes d’aquestes llars (gers) crien ramats de cabres o pasturen cavalls. Els cavalls han estat, de fet, el mitjà de transport per excel·lència per a generacions i generacions de mongols. Encara avui, són moltes les persones que es desplacen a cavall per anar d’un lloc a un altre, i és corrent creuar-se amb nens petits cavalcant veloços dalt d’aquests animals.


Viatjant per Mongòlia sovint t’acompanya una sensació de petitesa, o d’immensitat. Els dies es fonen, l’un rere l’altre, i res sembla poder trencar tanta calma. Se sent quietud, i hi ha silenci. De nou, penses que has retrocedit en el temps, que no ets on eres. Però, tot d’una, i quan menys t’ho esperes, tornen els contrastos d’una societat que desconcerta: al davant de molts dels gers dels nòmades, perduts en racons inhòspits de l’estepa, hi ha aparcada una motocicleta. Són motos voluminoses que reposen just al costat de les tendes i que, quan cal, transporten el cap de família fins al poblat més proper. Són motos que dormen enmig de l’estepa, sota un cel amb mil estrelles i a tocar d’una casa que ha estat feta de fusta, llana i pell. 


[Article publicat a la revista InfoTrànsit al desembre de 2012]

dimecres, 15 de juliol de 2015

La migdiada


Va, vinga, seu al despatx i escriu allò que pensaves. Tens una hora, potser hora i mitja. Va, som-hi, no t’encantis. L'ordinador s'engega a poc a poc... Connectar, obrir, tancar, acceptar, acceptar, cancel·lar i obrir, ja està. Pàgina en blanc, Documento 1. Mmmmh, i ara? 

Apuges la persiana, al pati del bloc no hi ha ni una ànima: és un migdia de juliol i l’únic que es mou és la roba estesa d’un parell de terrasses. La calor, a fora, és inaguantable i sembla que hagi de fondre el ciment blanc de les façanes. En un balcó hi ha una bicicleta embolicada amb plàstics, i en un altre un cubell d’aigua amb una tortuga californiana que li van regalar fa uns mesos al nen de la casa.

Escriu va, que el temps s’acaba... Des de la taula fixes la vista al retall de muntanya que sobresurt per les teulades: els arbres són secs i endevines abelles neguitoses rondinant entre les branques. 

Una mica més avall, just entre el verd i el blanc dels habitatges, una línia recta i asfaltada: l’autovia per on de dia i de nit circulen cotxes de gent asseguda sota sostres de llauna. N’hi ha que pugen, n’hi ha que baixen... On deuen anar? Viatgen? Tornen de treballar? I qui hi va? Parelles felices? Parelles barallant-se? Joves somiadors en ple any sabàtic? Rodamons llunàtics? Des de la finestra només veus els cotxes durant uns segons perquè passen molt ràpid.

L’aire que entra de fora és més calent que el que ja hi ha a casa. D’un menjador en surt l’àudio del mundial de motos i s'entreveuen uns peus descalços. Tot és quiet, però els minuts avancen... I no has escrit res, encara.

Tornes a mirar els arbres secs, i la carretera, i en un balcó hi apareix una dona que remena el mòbil com si enviés missatges. Sobre què volies escriure? Va, que el temps vola! La senyora torna a ficar-se a casa i abaixa la persiana. Només es mou la tortuga, ara. I unes garlandes estiuenques a la terrassa de l’àtic.

El so de les motos, que t’arriba debilitat i esmorteït pel vapor dels totxos, s’ha fos en el silenci d’una comunitat endormiscada. Entre el brunzir suau dels motors, però, aviat sents un gemec i de seguida un altre: d’una de les finestres de l'escala en surten esbufecs rítmics (tu n’imagines els cossos, els llavis, els  dits i les cames) que s’acceleren tremolosos fins a esclatar en un crit que ressona per tot el pati. L'udol de l'orgasme es propaga, incontrolable, per parets i persianes...

Malgrat l'escàndol veïnal res no sembla alterar-se: és l'hora sagrada de la migdiada. Les motos segueixen fent voltes dins la pantalla plana, la tortuga estira el coll (i després l'amaga) i els cotxes s’avancen, els uns als altres, per una autovia interminable. 

No has escrit ni una paraula.