dissabte, 31 de gener de 2015

Una història de dignificació i memòria


Fins al 15 de febrer es pot visitar a la Garriga l’exposició “Desenterrant el silenci”, una mostra fotogràfica que recull el projecte de recuperació de memòria històrica sobre el mestre republicà Antoni Benaiges, assassinat a l’inici de la Guerra Civil i enterrat en una fossa comuna a Burgos. 

L’exposició, inaugurada divendres, és fruit de la investigació duta a terme pel fotògraf Sergi Bernal, qui l’estiu de l’any 2010 documentava l’exhumació d’una fossa apareguda en un racó dels monts de La Pedraja (Burgos). Entre les restes humanes trobades (també hi havia casquets de bala), un testimoni va identificar el cos d’Antoni Benaiges: mestre republicà nascut a Montbrió del Camp i que el 1934 va ser destinat a una escola rural del poblet burgalès de Bañuelos de Burebas. A partir d’aquí, Bernal va iniciar una vasta recerca per recuperar la memòria d’aquest pedagog compromès i innovador, apassionat del seu ofici i seguidor de la metodologia Freinet.

A l’exposició, que ha voltat per diversos pobles i ciutats i que aquest dies es pot visitar a la Sala Andreu Dameson de la Garriga, el públic descobreix el treball fotogràfic de Bernal, amb imatges d’antics alumnes de Benaiges, de l’escola on feia classe, de familiars i de la fossa on va estar enterrat (i oblidat) durant tants anys.

Durant la inauguració Bernal va parlar del procés d’investigació, emocionant i colpidor, en què moure cel i terra per contactar amb els néts i nétes d’exalumnes del mestre català. Va ser a través d’ells (a alguns els va trobar per  xarxes socials com Facebook) com el fotògraf va poder arribar als antics estudiants, avis i àvies que mantenien intacte el record de qui els va ensenyar a pensar, però també a somiar.

                                        

Els nens i nenes que van tenir Antoni Benaiges com a mestre a l’escola rural de Bañuelos de Burebas avui són grans, o ja no hi són, però els que encara viuen comparteixen un record excepcional d’un mestre a qui estimaven i que els van arrabassar. “A mi abuela le mataron a su maestro, y para ella era un buen maestro”, escriu en una carta la néta d’una de les alumnes amb qui Bernal es va posar en contacte.

Especialment interessants, també, els quadernets que els infants elaboraven a classe, amb una impremta que Benaiges va comprar per a l’escola i amb què seguia els principis de la metodologia Freinet (alumnes lliures, creatius, protagonistes). En un dels quaderns recuperats un dels nens narra amb emoció el dia que el professor els va prometre que els portaria a veure el mar en una excursió. Aquesta és una història de memòria, d’exemple, de dignificació d’un mestre”, recordava Bernal a la Garriga, on també presentava el llibre que recull el projecte d’investigació realitzat. 

El proper 10 de febrer, al Teatre de la Garriga, es projectarà el documental El Retratistaque relata la història d’Antoni Benaiges a través de testimonis d’alumnes i persones que l’han volgut recordar i reivindicar. El documental ha estat rodat entre Catalunya, Espanya i Mèxic, on l’exili de mestres catalans ha mantingut la memòria de Benaiges viva durant dècades.

L’exposició “Desenterrant el silenci” i el documental El Retratista són dos dels actes programats dins el cicle de commemoració del bombardeig feixista que fa 76 anys va sacsejar la vida al poble de la Garriga. 

[Article publicat a Núvol el 5 de febrer de 2015]

dijous, 22 de gener de 2015

Poder tornar enrere


El penediment és molest, i incòmode. Pot arribar a ser dolorós i obsessionar-nos fins a la tortura. Per què ho he fet, això? Per què ho he dit? Són preguntes enverinades amb què ens fustiguem quan ja és massa tard per desfer la pífia, el pecat o l’atreviment que ens martiritza. Per què no he callat, seré idiota!

Fins avui, compungir-se pel passat era un camí sense sortida: per més que desitgéssim tornar enrere i corregir l’acció lamentada, encara mai ningú no havia aconseguit retrocedir en el temps (Spielbergs a banda) per capgirar la situació i esmenar la relliscada.

Des de fa unes setmanes, però, a la xarxa hi ha una aplicació que ens permet esborrar els nostres missatges dels mòbils dels altres. Així, si enduts per un rampell incontrolable o per un atac massa entusiasta enviem un missatge del qual més tard ens penedim fins a autoflagel·lar-nos, tenim l’opció d’eliminar-lo del telèfon receptor sense deixar-ne cap rastre.

L’aplicació es diu Strings, és per a IOS i aterra al mercat amb la voluntat de ser una forta competidora del Whatsapp que tant ens enganxa. Entre les seves virtuts, Strings té el superpoder d’esborrar informació de manera immediata i definitiva tant del nostre mòbil com dels mòbils dels nostres contactes: fa desaparèixer de les pantalles alienes aquells missatges que ens torturen, amb un sol clic, com per art de màgia, i evita així lectures indesitjades (només cal destruir-los abans que siguin vistos per la persona destinatària!).

Les notícies que presenten Strings als diferents mitjans occidentals emfatitzen la seva utilitat per evitar situacions desafortunades com, per exemple, els casos en què després d’una nit alcoholitzada hem enviat missatges desvergonyits a gent amb qui més valia mantenir-se a ratlla (exparelles enyorades, coneguts amb qui no ens faria res rebolcar-nos o caps de feina detestables). L’app també ofereix  l’opció de suprimir les fotografies, les converses i les imatges intercanviades que, d’altra banda, no deixa descarregar ni fer córrer per la xarxa amb ningú altre.

Tot plegat arriba amb un disseny atractiu i embolcallat amb l’eslògan: “An app that gives you ‘complete control’ of your personal conversations” (Una app que t’assegura un “control complet” de les teves converses privades). Ja n’hi ha prou de patir envà!, sembla proclamar, fent referència a la poca privacitat de les nostres xerrades.

No sabem si l’aplicació aconseguirà adeptes ni, molt menys, si serà capaç de desbancar el gegant de la missatgeria addictiva. En tot cas, una cosa queda clara: per primera vegada des dels temps de les cartes escrites amb paper i bolígraf, segellades i entaforades en una bústia, som davant de missatges que, un cop lliurats, s’esfumen.

[Article publicat a Núvol el 21 de gener de 2015]

dijous, 1 de gener de 2015

Comèdia tràgica


Seuen l’un al davant de l’altra, en una taula de bar rodona, de marbre, que té una pota que balla i la fa inestable. Al bar, poca gent, un parell d’homes a la barra, i tres dones més en una altra taula. 

Avui fa just una setmana d’aquella enganxada, al sofà de casa. No estaven bé, van concloure, allò ja no s’aguantava. La rutina els asfixiava, havien conegut algú altre o estaven farts de lluitar per una felicitat que mai no arribava. Tant és, ara. El cas és que la relació s’havia escolat, de mica en mica, per vés a saber quins forats i que ja no hi era, que no existia. Que s’havia acabat.

El cafè crema i tots dos el remenen a copets de cullera. No saben què dir-se ni com mirar-se.

Com estàs?
Anar fent... I tu?
Igual.

Havien trencat sense rancors, sense drames... De mutu acord, que en diuen. Ella se n’anava de casa, ell s’hi quedava. I ara, al bar aquest on han quedat, representa que ja no són parella ni companys ni amants, ni res equiparable. Són ell i ella, en una tauleta de marbre, intentant sobreposar-se a la nova condició de persones adultes que han decidit començar una nova vida, separades però amigues. 

Com ha anat la setmana?

La situació és tan cordial que aniquila qualsevol possibilitat de comunicació sincera. No hi ha manera de parlar de tu a tu, de reconèixer-se en l’altre. Serà sempre així, a partir d’ara?

Bé, com totes les altres... 

I mentre dialoguen com màquines, com veus amables de GPS o d’ascensors que pugen plantes, s’adonen que la situació els supera i els entristeix a la vegada. Però què els passa? Se’ls en refot la feina, la família i totes les bestieses d’aquesta conversa que no avança. Les paraules, de vegades, són pur simulacre. 

Què faràs avui? Jo dinaré a casa.

Les tasses es buiden, els minuts passen, i continuen xerrant de futileses etèries que, en el fons, són excuses per interpretar-se. Segueixen fil per randa el guió que algú ha dissenyat per a escenes com aquesta (estones lamentables en què ignorem l’ànima i parlem des d’un altre estat de la consciència).

Em compraré un entrepà, em sembla, i aniré a voltar. 

No són parella, d'acord, això ja ho saben i s’ho repeteixen a cada segon que passa. Ja no dormen junts, ja no es truquen, ja no comparteixen la vida, els cossos ni la casa... Però què han de fer, amb això altre, amb aquesta mena de massa emocional subterrània que els enllaça i que batega, incívica i salvatge? 

És hora d’anar-se’n. Recullen abrics, paguen i surten. Un petó a cada galta, i un silenci desgradable. 

Que vagi bé la setmana, doncs. 

I abans que ella s’allunyi vorera amunt, entre gent que passeja abrigada, ell decideix saltar-se les regles d’aquesta comèdia tràgica. 

Espera. Puc abraçar-te?