dissabte, 21 de febrer de 2015

Mai no passa res


Al carrer fa fred i camina ràpid. Amaga les mans dins les butxaques. Mentre avança, veu una cadira de rodes amb una dona molt gran, molt vella, tapada amb una manta. Té els ulls entelats i les ninetes buides. Al seu darrera, una noia jove l’empeny a poc a poc amb la mirada perduda o fixada en un punt llunyà de la vorera. Sense parlar-se, passen pel seu costat com una estampa silenciosa i trista. Pensa que l'anciana s'ha quedat sense records, i que la cuidadora voldria no tenir-ne.

A un cantó de la carretera, la façana escrostonada del bloc que fa anys que ningú es preocupa de pintar o restaurar una mica. Als balcons, tots amb banderes (n’hi ha del Barça, d’estelades, d’espanyoles i teles d'aquelles del Tibet), dos veïns xafardegen les obres de la cantonada, recolzats a les baranes i entre les jardineres. 

Una parella amb un cotxet s'enfila a la vorera. Ell porta xandall i ulleres fosques, i ella  ―amb xandall però sense ulleres― l'agafa de bracet. Fumen cadascú el seu cigarro i, entre bafarades de fum i d’alè, diuen coses simpàtiques a la criatura petitíssima que els mira amb cara de fred. 

Una melodia nerviosa s’escola entre el brogir dels cotxes, que frenen i acceleren cada vegada que als semàfors s’hi encén el llum vermell o el verd. La música surt d’un cavallet de fira, col·locat a fora d'una botiga perquè els nens es distreguin una estona i, a canvi d'unes monedes, s'estiguin quiets. La cançoneta és enganxosa i aguda: inquietant banda sonora d’un barri on mai no hi passa res.

I mentre la música es repeteix i s’enfila cap als terrats i els celoberts, dos adolescents es petonegen amb ànsia, amb pressa, com si demà ja res pogués ser el que és. Es magregen dins un portal (motxilles penjades a l'esquena, cossos encaixats a la paret) i entre sospirs accelerats i gemegosos xiuxiuegen que s’estimaran per sempre més.


4 comentaris:

  1. Fins ben bé cap al final, l'escena retratada feia venir al cap més d'una pel·lícula de Jacques Tati: un intent (seu, i decididament també teu) de donar a la dinàmica quotidiana una barreja de boira i ralentí ambdós buscats.

    Al final, però, apareix un (inesperat?) deus ex machina en forma de contrast, que fum patada al cul a en Tati i que, a mi si més no, em du al cap el bosc (un bosc, de fet; podria ser qualsevol) erm que no té més sortida que descongelar en entrar en contacte amb un bri de passió inapagable. Si dónes un cop d'ull a certs talls del vídeo 'A Word in Spanish' d'Elton John m'ajudarà a que entenguis què intento dir sense sortir-me'n. :)

    Mercès per l'escrit.

    ResponElimina
  2. Moltíssimes gràcies com sempre, Albert!
    Crec que m'agrada més el comentari que fas de l'escrit que l'escrit en si mateix! hehe He mirat vídeo, entenc perfectament el que descrius :-) No havia pensat en Tati, però tens raó que potser l'atomsfera hi fa pensar una mica...
    En fi, això, que moltes gràcies per llegir-ho i comentar-ho.

    ResponElimina
  3. Apa, que n'és d'exagerada. :)

    Sovint (massa sovint) incompleixo una de les premises bàsiques de l'escriptura... que no és altra que no fer-li al lector la vida complicada. En Pàmies, per esmentar un nom mitjanament conegut, acostuma a insistir en aquest aspecte; i de fons li dono la raó.

    Per això escric... pero no publico, i prefereixo gaudir de la lectura d'escrits aliens i comentar si ve de gust (a pesar que algunes respostes, potser per excés de barroc, semblin fetes a mode de filigrana) :)

    Salut.
    ps. per quan la següent entrada...?

    ResponElimina
  4. Doncs si mai t'animes a fer un blog aquí hi tens una lectora! ;-)
    La propera entrada aviat... (espero!).

    ResponElimina

Comentaris