dimarts, 31 de març de 2015

És revolucionària, la xarxa?


El discurs sobre la revolució tecnològica el tenim après, ja no ens sobta i ens encanta repetir-lo. Diem que la xarxa ho ha canviat tot, i que brinda tantes oportunitats, que ha transformat les nostres vides i que ha fet possible un munt d’heroïcitats que fins fa poc ens semblaven reservades a pel·lícules de ficció i novel·les futuristes.

La xarxa ens ha ofert una segona vida, que compaginem com podem amb la que ja teníem mentre el nostre present es debat, trontollós, entre dos escenaris simultanis a cops de dit sobre teclats i pantalles de vidre. Però malgrat la seva innegable capacitat per capgirar-nos la vida, Internet no és un espai lliure dels tics més casposos (i rancis) de la societat en què ens ha tocat viure. Per més que a la pantalla tot sembli guai i maco, és fàcil adonar-se que la xarxa reprodueix clixés ancorats en un sistema en què les dones seguim sent ciutadanes de segona en moltes esferes.

Sense anar més lluny, fa uns dies Instagram va censurar les fotografies amb què la poetessa pakistanesa Rupi Kaur volia desmitificar la menstruació i reflexionar sobre perquè avui encara s’amaga i s’obvia. Kaur va penjar al seu compte una instantània on apareixia ajaguda al llit amb uns pantalons de pijama tacats de sang, i l’administració de la xarxa va decidir eliminar-la per considerar que “violava les normes” de la seva comunitat.

La censura de certes imatges del cos de la dona a les xarxes no és una fenomen aïllat, sinó tot al contrari: més aviat constant. Algunes de les fotografies retirades amb més facilitat han estat, al llarg d’aquests últims anys, les que mostren mares amamantant els seus nadons, amb els pits a l’aire o ensenyant els mugrons. Instagram també ha estat notícia per esborrar el retrat d’unes noies no depilades, o per fer desaparèixer la fotografia en què la humorista americana Chelsea Handler cavalcava en topless dalt d’un cavall per imitar Vladímir Putin, que poc abans havia estat captat pels mitjans anant a cavall sense samarreta.

Amb aquestes accions, el cos real de la dona (que té pèls, que té pits, que té mugrons, que amamanta i que menstrua) es nega de manera sistemàtica i, sense massa miraments, s’aparta de les plataformes virtuals més cool.

La negació del cos femení contrasta, però, amb algunes de les últimes modes virtuals. Una d’elles, potser la més nova, es coneix amb el nom d’underboobs, i consisteix a publicar fotografies dels propis pits (femenins, clar) fetes des de sota l’escot, en una mena de contrapicat casolà que no deixa veure, en cap cas, la cara de la dona que es fa l’autoretrat. Una altra de les selfies més populars és la belfie, secundada per la model Kim Kardashian entre d’altres celebritats, i que no és més que la fotografia d’un cul (gairebé sempre de dona) encabit dins d’un tanga o unes calces. 

En fi, i per no allargar-nos massa. Les xarxes, aparentment renovadores i revolucionàries, perpetuen els rols de gènere de la vida offline a l’univers online i accepten sense problemes la representació sexualitzada (i cosificada) de les dones mentre fan escarafalls cada vegada que els seus cossos es mostren tal com són. I és que un cop més i també a les xarxes  allò que en els homes s’accepta com a natural, en les dones es censura com si fos un escàndol. 


[Article publicat a Núvol el 30 de març de 2015]

dijous, 12 de març de 2015

Fugaç



Passa només de vegades, de tant en tant, com per art de màgia i quan menys t’ho esperes. De cop, les galtes s’escalfen i una esgarrifança plaent et confirma que sí, que ―per fi!― estàs assaborint un d’aquells moments de felicitat rotunda i inqüestionable.

Prens el sol en una terrassa, conscient que els raigs que t’il·luminen caducaran d’un moment a l’altre... A la vora, una ànima amiga, que no parla perquè sap que hi ha silencis que són més clars que les paraules. El cafè és bo i les plantes maques. 

La sensació és tan agradable que t'estova la ment fins a alliberar-la de pensaments mecànics i cabòries rutinàries: t'enlaires cap a un nou estadi, que és més teu i menys dels altres.

Per uns instants, tota la teva vida (allò que fas, allò que dius, allò que creus, allò que expliques) ha quedat suspesa en l’aire: ja no hi ha paràmetres... I tot encaixa. 

Els segons avancen però no els sents, i ara la plaça et sembla un racó més bell (quasi entranyable!). Quatre nens hi juguen mentre un gat badalla. 

Sense poder fer res per evitar-ho, la realitat s'imposa i el present se'n va, a poc a poc, cap al record, que ja és miratge.

―Ja és l'hora, oi?
Ai, sí. Quina mandra.