dijous, 23 d’abril de 2015

Massa plàcid


Massa plàcid, el mar. No es mou, i quan ho fa et mareges. Si hi ha onades comences a remar. Vius en la calma, en un no-temps indeterminat. Però a estones, quan és de nit, busques desesperada la llumeta d’un far. Una escletxa, un forat.

Silenci, repòs. Els veïns que criden, els cotxes que passen i el sol que sempre es pon. El present es fon, lentament, sense fer soroll. I tu tens son.


2 comentaris:

  1. Sembla el moment final del protagonista, Gustav von Aschenbach, a "La mort a Venècia". També allí hi ha un mar boirós i calmat, i la son indefugible, desmaiadora, que li provoca la marxa del seu enamorat Tadzio...

    Joan

    ResponElimina
  2. El mar... quina gran ccomparació ments amb els diferents moments.

    M'agrada molt.

    Marina

    ResponElimina

Comentaris