dissabte, 30 de maig de 2015

Podria ser pitjor?


L’altre dia, al supermercat, la peixatera em va renyar per fer una foto a les orades que hi havia sobre el taulell que ens separava. Eren una vintena de peixos, perfectament col·locats en files paral·leles que brillaven sobre el glaç amb els ulls esbatanats i les boques entreobertes creant una composició bonica i geomètrica.

No pots fer fotos aquí, està prohibit! va etzibar-me, molt seca.

Intentant dissimular, vaig disparar el mòbil un parell més de vegades, sense que es notés gaire (la imatge m’agradava massa per deixar que es desfés entre comandes!), i després vaig disculpar-me.  

Ho sento, no ho sabia. 

Quan ja me n’anava, vaig fixar-me en les càmeres de seguretat que enregistraven tots i cadascun dels passadissos: en alguna cambreta de la superfície, algú devia seguir els meus moviments i els de l'altra clientela a través de pantalles en blanc i negre. Jo no podia fer fotos (era prohibit!) però en canvi, la cadena de supermercats podia gravar-me sense problemes. 

Fa un parell de dies un jubilat de Barcelona denunciava en una carta al diari que vigilants de seguretat del parc Güell l’havien “convidat a abandonar” el recinte per explicar a un grup d'amics algunes curiositats sobre el monument.

 No pot fer-ho, això!   li havien dit els agents . Està prohibit perquè és competència deslleial a les empreses que s’hi dediquen. 

Segons sembla, a partir d’ara només guies oficials poden fer explicacions sobre la història i les peculiaritats del parc. Per tant, si ens interessa conèixer-lo hem de contractar (pagar) el servei de visites o, en tot cas, voltar per l'espai sense xerrar massa perquè, per surrealista que soni, no és permès compartir-hi coneixements com els que tenia el jubilat. 

Per acabar d’arrodonir la setmana, una companya m’explica que al seu fill li han confiscat la pilota amb què jugava a la plaça. La policia s’ha apropat a la colla de nens i nenes i els l’ha presa, dient-los que allà (a la plaça d’un poble!) no s’hi pot jugar, que és perillós i que poden molestar. (És inquietant, per cert, saber que si el noi hagués estat remenant el mòbil en un dels bancs durs de la plaça la policia no li hauria confiscat res).

I mentre penso en tot això, m’adono que l’estiu ja és a la vora i que, d’aquí a molt poc, en piscines municipals d’arreu, absurditats com aquesta es repetiran damunt la gespa retallada on en principi— podrem estirar-nos a prendre el sol. Per això, des de fa uns dies, m’estic mentalitzant  és una teràpia recomanable— de totes les prohibicions que acompanyaran les meves hores de lleure a les piscines públiques, on: no em podré llançar dins l’aigua (si us plau, baixi per les escales, és perillós); no podré menjar ni beure a la tovallola (vagi al recinte on hi ha les taules); no podré jugar a pilota (perillós!); no podré fer top less ni podré deixar el cotxet a la vora de la meva filla (que, encara que tingui poc més d’un any, haurà de portar banyador!).

Però no cal fer-ne un gra massa, podria ser pitjor. Llegeixo a Internet que a Maryland, als EUA, està prohibit fer-se un petó en públic si dura més d'un minut, que a Minnesota no es pot dormir sense roba, que a Indiana és il·legal el sexe oral i que a Alabama han prohibit els vibradors.

D’acord, podria ser pitjor, suposo...  Però Déu n’hi do!

[Article publicat a la revisita Núvol el 30 de maig de 2015]

divendres, 1 de maig de 2015

Antídot grimpaire


N’hi ha a totes les feines, o a moltes. Es tracta d’individus aparentment normals, que tan bon punt entren a l’empresa, la companyia o on sigui que treballen emprenen una carrera frenètica i insadollable per arribar al més amunt possible i situar-se a prop de la gent que mana. Es coneixen com a trepes o grimpaires, i són aquelles figures que tenen l’objectiu vital d’escalar posicions laborals a qualsevol preu i atropellant qui faci falta.

Aquest perfil “humà” es pot descriure a partir d’algunes característiques clares: abusa de la primera persona del singular (jo, jo i sempre jo!), aprofita qualsevol oportunitat per penjar-se medalles i sent obsessió pels organigrames, les jerarquies i l'apassionant món dels "càrrecs". Les performances que fa són elaborades, i les seves víctimes acaben sent espectadores involuntàries d’estratègies que, per norma general, són autèntiques fanfarronades.

El fenomen grimpaire és dolorosament abundant i difícil de combatre, però un possible consol per a les persones que el pateixen rau en la certesa de saber que hi ha plaers (molt més interessants, per cert) on no s'arriba a través d'encaixades toves de mans ni confabulacions fal·laces.

Com quan, a la facultat, aquell alumne sortia esperitat darrera el professor així que acabava la classe i el perseguia fins al despatx amb l’esperança de guanyar-se la matrícula d’honor, potser el notable. Mentre el noi corria fins al claustre carpeta sota el braç, camisa suada, respiració esbufegada—, als passadissos la resta de joves comentaven llibres, fumaven, feien amistats i cafès de màquina, flirtejaven, s'enamoraven o, simplement, contemplaven com es movien les flors blanques dels ametllers que hi havia al pati.  

Perquè ja aleshores, i com passa ara, la vida podia ser tot això... O (només) allò altre.