dimecres, 1 de juny de 2016

Calleu, va...



A la gent ens agrada xerrar, sí, i especialment xerrar dels altres. Però també és cert que hi ha temes en què som més o menys prudents a l’hora de deixar anar una opinió contundent. Un dels camps en què el món sencer se sent legitimat per opinar sense manies és el de la maternitat: quan una dona és o serà mare ha de conviure amb la pressió constant de consells aliens, que vénen tant d’experts i especialistes com de veus anònimes o converses al tren. L’exemple més evident, potser, el trobem en la lactància i en el debat que suscita qualsevol posició envers l’amamantament.

Sembla que en això de la criança hi hagi una mena de barra lliure, on tothom té dret a jutjar allò que la dona —que ara és mare, però que no per això deixa de ser una persona amb identitat i raonament propi— decideix. Així, si a dia d’avui una mare opta per no donar el pit al seu nadó se sotmet, immediatament, a un allau de crítiques o, com a mínim, a un qüestionament constant de la seva decisió. Li dónes biberó? I com és? Pobra criatura... El pit és molt millor! Els comentaris, com dèiem, poden sortir de qualsevol boca, sigui coneguda o no, perquè a l’hora de qüestionar allò que la dona ha volgut fer amb el seu cos sembla que no cal haver-hi ni tan sols confiança per emetre un judici de valor.

Però les dones que (pel que sigui) no poden o no volen donar el pit no són les úniques que s’enfronten al tribunal interrogador: les que amamanten els nadons a demanda, per exemple, tampoc s’escapen de donar explicacions: Li dónes sempre que ho vol? No ha de ser cada 3 hores? No et fa vergonya fer-ho aquí al mig? I no tens por de malcriar-lo? Tampoc se salven les que alleten durant 3 mesos (només?), les que ho fan 6 (vols dir?), les que combinen pit i llet de pot (no va bé!) o les que s’hi estan dos anys i mig (encara el tens a la teta? I si té una addicció?). 

El món de la criança i la maternitat desperta entusiasmes i les ganes de ficar-hi cullerada fan que tothom es vegi capacitat per indicar a les mares què han de fer amb el seu cos, les seves panxes, els seus pits, el seu temps i els seus mugrons. Potser, però, més que polèmiques enceses sobre lactàncies o biberons, parts amb epidural o al sofà de casa, coallitaments o llits de baranes, cotxets o motxilles fetes de mocador, el que hi ha és una reflexió pendent sobre la llibertat de cada dona per decidir què vol fer amb el seu cos sense la pressió externa de modes, mentalitats estàtiques ni teories de manuals en auge.

Perquè un autèntic empoderament femení passarà, també, per  alliberar-nos dels judicis gratuïts sobre el que fem o no fem amb el nostre cos si som mares. Que cadascú sigui la mare que vulgui, sense culpes absurdes i lluny de discursos dogmàtics o uniformadors! I que les energies que es gasten qüestionant-nos es destinin, per exemple, a lluitar per uns permisos maternals dignes, una conciliació real (i no il·lusòria, com és ara) i a preguntar-nos com estem o què ens fa falta. 


[Article publicat al diari ARA el 25 de juny de 2016]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris