divendres, 12 de juny de 2015

Quina sort trobar-te



Fa una bossa amb el plàstic i una altra amb el vidre. Programa el rentaplats i endreça l’escombra, que encara és al mig de la cuina i li fa nosa a la vista. Quan és a l’ascensor s’adona que ha oblidat al damunt del marbre la llista de la compra que havia preparat. Li fa mandra tornar enrere i intenta recordar què hi havia escrit: paper de plata, iogurts, sabó de roba, suc de taronja i una ampolla de vi.

Té poc temps i camina ràpid. Després de comprar, vol anar al gimnàs i també ha de passar pel banc abans que tanquin, perquè ha descobert que fa mesos que li cobren una comissió misteriosa de manteniment d’una targeta Visa. El mòbil, amb totes les seves alarmes, fa dies que no funciona bé i que, quan menys s’ho espera, s’apaga tot d’una i la deixa òrfena de missatges i xarxes. Ha de trucar a la companyia o passar per la botiga, però el simple fet de pensar-hi li fa sentir pànic. 

En dies com avui, la vida l’atabala i li sembla una estructura mecànica, insípida i sense ànima. Ara és al caixer, esperant que la pantalla tàctil detecti el dit amb què intenta introduir els cinc dígits que conformen el seu "codi d'accés". No hi ha manera, la màquina no respon als moviments, i això que es concentra al màxim.

Merda!

A dins del banc hi ha una cua de gent acalorada que es mossega les ungles o xafardeja els prospectes de propaganda bancària repartits per la sala. No se sent amb forces (morals) d’entrar-hi.

Ei! Què hi fas aquí?

És ella, l'amiga, i feia mesos que no la veia. Porta un cabàs ple de fruita i els cabells recollits amb un mocador lila. Xerren uns minuts de peu, davant del caixer, però de seguida s’animen i decideixen buscar una terrassa. 

Les converses entre les dues són elèctriques i ràpides, i tot xerrant (ai, com l’enyorava!) rememoren els viatges que feien quan la vida els cabia dins d'una motxilla amb dos vestits i quatre llibres. Entre riures, reviuen els trajectes en tren per Hongria, Polònia i Eslovàquia, i les cerveses que tastaven i la gent que coneixien... D’un record salten a l'altre i aviat tornen als bars on sortien a ballar i a les passejades noctàmbules per aquella plaça de bancs buits des d'on miraven les estrelles i la nit els semblava un secret massa bonic.

El cambrer porta els cafès, en dues tasses. Al balcó de sobre el bar, una noia toca la guitarra i la cançó que és alegre i trista alhora — giragonseja entre llençols estesos i geranis.

—Quina sort trobar-te! —sospira, alliberada. I els acords de la guitarra li fan un petó a cada galta.  

8 comentaris:

  1. He llegit aquest article després del teu (http://tardesdebirres.blogspot.com/2015/06/dia-u.html) i m'ha paregut una casualitat, gairebé que et responia!

    ResponElimina
  2. Ostres, i tant, totalment en la línia hehe Sentiments universals, suposo. Acabo de descobrir el teu blog, no me l'acabo! Felicitats :-)

    ResponElimina
    Respostes
    1. Dona, no cal llegir-lo sencer en un dia... ;-)
      Jo darrerament també passo molt sovint per ací.

      Elimina
  3. Ja van bé moments "kit-kat", trobades amb amigues esporàdiques sobretot en situacions d'atabalament!

    Encertat.

    Marina

    ResponElimina
  4. Gràcies Marina!!! Jo tinc ganes d'un "kit-kat" d'aquests amb tu! :-)

    ResponElimina

Comentaris