dimecres, 15 de juliol de 2015

La migdiada


Va, vinga, seu al despatx i escriu allò que pensaves. Tens una hora, potser hora i mitja. Va, som-hi, no t’encantis. L'ordinador s'engega a poc a poc... Connectar, obrir, tancar, acceptar, acceptar, cancel·lar i obrir, ja està. Pàgina en blanc, Documento 1. Mmmmh, i ara? 

Apuges la persiana, al pati del bloc no hi ha ni una ànima: és un migdia de juliol i l’únic que es mou és la roba estesa d’un parell de terrasses. La calor, a fora, és inaguantable i sembla que hagi de fondre el ciment blanc de les façanes. En un balcó hi ha una bicicleta embolicada amb plàstics, i en un altre un cubell d’aigua amb una tortuga californiana que li van regalar fa uns mesos al nen de la casa.

Escriu va, que el temps s’acaba... Des de la taula fixes la vista al retall de muntanya que sobresurt per les teulades: els arbres són secs i endevines abelles neguitoses rondinant entre les branques. 

Una mica més avall, just entre el verd i el blanc dels habitatges, una línia recta i asfaltada: l’autovia per on de dia i de nit circulen cotxes de gent asseguda sota sostres de llauna. N’hi ha que pugen, n’hi ha que baixen... On deuen anar? Viatgen? Tornen de treballar? I qui hi va? Parelles felices? Parelles barallant-se? Joves somiadors en ple any sabàtic? Rodamons llunàtics? Des de la finestra només veus els cotxes durant uns segons perquè passen molt ràpid.

L’aire que entra de fora és més calent que el que ja hi ha a casa. D’un menjador en surt l’àudio del mundial de motos i s'entreveuen uns peus descalços. Tot és quiet, però els minuts avancen... I no has escrit res, encara.

Tornes a mirar els arbres secs, i la carretera, i en un balcó hi apareix una dona que remena el mòbil com si enviés missatges. Sobre què volies escriure? Va, que el temps vola! La senyora torna a ficar-se a casa i abaixa la persiana. Només es mou la tortuga, ara. I unes garlandes estiuenques a la terrassa de l’àtic.

El so de les motos, que t’arriba debilitat i esmorteït pel vapor dels totxos, s’ha fos en el silenci d’una comunitat endormiscada. Entre el brunzir suau dels motors, però, aviat sents un gemec i de seguida un altre: d’una de les finestres de l'escala en surten esbufecs rítmics (tu n’imagines els cossos, els llavis, els  dits i les cames) que s’acceleren tremolosos fins a esclatar en un crit que ressona per tot el pati. L'udol de l'orgasme es propaga, incontrolable, per parets i persianes...

Malgrat l'escàndol veïnal res no sembla alterar-se: és l'hora sagrada de la migdiada. Les motos segueixen fent voltes dins la pantalla plana, la tortuga estira el coll (i després l'amaga) i els cotxes s’avancen, els uns als altres, per una autovia interminable. 

No has escrit ni una paraula. 


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris