divendres, 28 d’agost de 2015

A la caça dels infidels


La notícia va esclatar fa just una setmana i, des d’aleshores, no hi ha dia que els mitjans no dediquin pàgines a aportar noves dades sobre el tema. El robatori de dades personals al web de cites extramatrimonials Ashley Madison ha anat com a anell al dit a totes aquelles redaccions ansioses de notícies durant l’agost, un mes amb poca activitat i on la recerca de titulars sovint es fa feixuga. Resulta que el cas és llaminer, funciona la mar de bé entre els lectors estiuencs i té tots els ingredients per captar la nostra atenció.

Entre els mitjans catalans, n’hi ha que, enfilats al carro i a la recerca de moltes lectures, s’han dedicat a publicar notícies específiques sobre el nombre d’usuaris d’Ashley Madison a cada poble i ciutat de Catalunya: 4.500 a Tarragona; 5.700 a Terrassa;  2.300 a Manresa, o 142 al Pallars. Molts d’altres han fet difusió del mapa interactiu que una empresa ha creat a partir de les dades robades i que permet veure quantes persones registrades al web hi ha a cada lloc del món. I encara d’altres s’han atrevit a publicar els noms de personatges famosos o cares conegudes que ja s’han pogut localitzar dins l’arxiu dels pirates informàtics.

La cacera dels e-infidels ja és una realitat i, a hores d’ara, la llista piratejada (amb els contactes de 37.000 persones usuàries) està rebent més i més visites de gent que busca els noms d’altra gent amb cap altre objectiu més enllà de la xafarderia i la morbositat. Perquè als humans, admetem-ho, ens agrada molt mirar a casa dels altres, i més encara quan ho podem fer d’amagat i sense que ningú no ho sàpiga.



Si les xarxes socials són ja una oportunitat excel·lent per al nostre voyeurisme innat, les dades usurpades d’un portal com aquest són una fantasia feta realitat per a una societat obsessionada per la intimitat dels altres. Remenar les misèries alienes, a través de mapes interactius i periodisme rapinyaire, és digne d’aquells convidats que quan visiten un pis s’escapen a tafanejar les tauletes de nit i els calaixets que hi ha al costat del vàter.

Diuen que l’escàndol d’aquest atac hacker i tot el que ha provocat servirà com a toc d’atenció general i ens farà ser més conscients de la importància de controlar la nostra privacitat a les xarxes. Mentrestant, però, durant unes quantes setmanes les pantalles i els diaris seguiran carregats de detalls sobre els infidels virtuals: qui sap si demà apareixerà un nou nom a la llista d’adúlters mundial o si ens assabentarem que un veí de l’escala estava registrat al portal.

I amb tant d’entreteniment potser no se’ns acut imaginar què passaria si, algun dia, totes (totes!) les nostres cerques a Internet apareguessin publicades a les pàgines on avui es parla d’Ashley Madison, o si s’esbombessin tots els correus electrònics i whatsapps que hem escrit al llarg de la nostra història digital. Més val que Google ens agafi confessats perquè, pel que sembla, la caça dels e-secrets ja ha començat!


[Article publicat a Núvol el 29 d'agost de 2015, i també a Comunicació 21 el 31 d'agost de 2015]

divendres, 14 d’agost de 2015

Poden canviar bolquers, els homes?


Fa uns dies a Twitter un pare es queixava de la impossibilitat de trobar espais públics on poder canviar els bolquers del seu nadó perquè a la majoria de llocs on anava els canviadors infantils si és que n’hi havia estaven col·locats als lavabos "femenins". Fent una mica de recerca per la mateixa xarxa, és fàcil topar amb piulades de molts altres homes que denuncien la falta d’accés a aquesta infraestructura: a casa nostra, quan en un espai públic hi ha un canviador cosa ja de per si força extraordinària i que si tens fills fa molta il·lusió— gairebé sempre hi és només als banys de les dones (i gairebé mai als dels homes, o en sales comunes). 

Uns mesos enrere, les queixes sobre aquest assumpte es van intensificar després que l’actor Ashton Kutcher, famós per la sèrie Two and a Half Men, engegués una campanya de protesta a través de Facebook, on explicava que estava fart de no poder canviar mai els bolquers de la seva nena quan sortia de casa. El missatge, que es va fer viral, va aconseguir activar la polèmica sobre aquesta mostra de micromasclisme, amb què es pressuposa que això de canviar bolquers és feina de dones, i que són elles les que, quan arriba el moment, s’han de fer càrrec de l’operació.


És trist i preocupant que al nostre espai públic la criança encara sigui considerada una tasca exclusivament (i excloentment) femenina. Ho és, primer, perquè col·locant canviadors només als banys d’elles s’obliga les mares a ocupar-se del canvi de bolquers sempre i a no poder compartir aquesta tasca amb els pares, en cas que n’hi hagin i que es vulgui. I segon, perquè s’arracona els homes d’una manera dràstica de la cura dels seus fills i filles i dels infants en general i se'ls dificulta el dia a dia com a cuidadors.

Resulta curiós, alhora, adonar-se com la ubicació dels famosos urinaris del Born Centre Cultural és capaç de generar un autèntic enrenou i aclaparar l’atenció dels mitjans durant setmanes, mentre que el fet que a la majoria dels WC públics els canviadors siguin només per a dones o inexistents es silencia completament. 

Denunciar la situació a través de les xarxes socials pot ser una bona idea per intentar millorar una realitat que no és justa per a ningú i potser la creació d’un hashtag específic (#jotambécanviobolquers, per exemple) seria una eina útil per fer un toc d’alerta als establiments on es perpetuen uns rols de gènere afortunadament caducs.


I és que ara que comencem a evolucionar cap a nous models de paternitat, resulta xocant que als espais dels nostres pobles i ciutats es reprodueixin models tan obstinadament encallats en el passat. Tenim infraestructures modernes, museus avantguardistes, centres comercials exorbitants, biblioteques que són un luxe, estacions que ens connecten amb mig món, festivals que creen tendència i restaurants per a tots els gustos... Però tot plegat segueix impregnat, encara, del mateix tic masclista d’una societat on, en algunes esferes, s’ha avançat ben poc.

[Article publicat a Núvol el 15 d'agost de 2015]

dilluns, 3 d’agost de 2015

Mongòlia, espai llunyà


Mongòlia és una terra de contrastos, un país on sovint et sembla veure la nit i el dia en un mateix moment. Si bé a l’estepa els paisatges són infinits i solitaris, a la capital, Ulan Bator, l’activitat és frenètica i bullent. Si a l’hivern hi fa un fred extrem, a l’estiu l’aire és pesat i calent. Si a la ciutat hi veus un temple centenari, segurament al costat s’hi enfilarà un gratacels grandiós. Les diferències són presents i constants, apareixen d’una en una, o totes a la vegada, i acaben conformant una mena de mosaic que sorprèn i destarota.

La diversitat, i el xoc persistent entre passat i present, afecta també el trànsit, que, a estones, sembla moure’s endavant i enrere en un túnel del temps. A Ulan Bator la circulació és caòtica i els cotxes s’amunteguen a les carreteres d’accés al centre. Els motors fan soroll i els clàxons sonen a cada segon. Hi ha cotxes vells, amb tubs d’escapament que espeteguen amb força, però també tot-terrenys de luxe, importats del Japó, amb el volant a la dreta i els seients folrats de pell. També són habituals les furgonetes russes —un dels molts vestigis de l’antiga URSS— que, arrodonides i abonyegades, transporten grups. El brunzir de tots aquests cotxes avançant a batzegades sembla no trencar l’harmonia dels amulets budistes que els conductors porten a l’interior dels automòbils. Són figuretes petites i daurades que ballen amb el vaivé de cada nova acceleració.

A la ciutat hi ha fum i boira, o tot a la vegada: és la contaminació. L’aire és aspre per a pell, ulls i gola i, a voltes, fa estossegar. Hi ha gent que espera l’arribada de l’autobús a un cantó de la vorera. Ulan Bator no té metro i les bicicletes són escasses.

Però Mongòlia és gran (molt gran!) i la capital és només un bocí d’asfalt enmig de quilòmetres i quilòmetres d’estepa. Com si algú hagués retallat un pedaç d’urbanització i l’hagués enganxat, maldestrament, sobre d’un tros de terra verge. 


Quan deixes la ciutat, tot canvia. Rebobines i aterres en un espai llunyà en temps i forma. De mica en mica, els carrers desapareixen, i les persones també. Sobre el terreny s’hi dibuixa alguna carretera, sí. I sembla que, seguint-la, puguis esmunyir-te, natura enllà. A dreta i esquerra tot és verd i el paisatge és bell i inabastable. Si vas en cotxe, aviat descobreixes el mal estat de l’única via principal que tens a la vista: és plena de sotracs i, quan menys t’ho esperes, et fa botar d’un cantó a l’altre del vehicle. A estones, l’asfalt desapareix i les rodes s’enfonsen dins d’un forat o s’encallen entre pedres i sorra seca. La carretera no és més que una superfície esquerdada pels canvis de temperatura. Malgrat tot, els mongols hi circulen amb avidesa i sense posar-se nerviosos. Quan cal frenar, frenen. Quan cal avançar, avancen.

Però de carreteres n’hi ha ben poques. La major part del país és una enorme extensió de terra on, per moure’s en cotxe, cal anar camp a través, sense seguir camins ni rutes fetes. Evidentment no hi ha senyals i només aquells que coneixen bé el territori poden orientar-se amb certa facilitat.

A Mongòlia —un país amb més d’1,5 milions de quilòmetres quadrats i 2,8 milions d’habitants— un 30% de la població és nòmada o seminòmada i viu escampada per l’estepa en tendes blanques fetes de pell de iac. A moltes d’aquestes llars (gers) crien ramats de cabres o pasturen cavalls. Els cavalls han estat, de fet, el mitjà de transport per excel·lència per a generacions i generacions de mongols. Encara avui, són moltes les persones que es desplacen a cavall per anar d’un lloc a un altre, i és corrent creuar-se amb nens petits cavalcant veloços dalt d’aquests animals.


Viatjant per Mongòlia sovint t’acompanya una sensació de petitesa, o d’immensitat. Els dies es fonen, l’un rere l’altre, i res sembla poder trencar tanta calma. Se sent quietud, i hi ha silenci. De nou, penses que has retrocedit en el temps, que no ets on eres. Però, tot d’una, i quan menys t’ho esperes, tornen els contrastos d’una societat que desconcerta: al davant de molts dels gers dels nòmades, perduts en racons inhòspits de l’estepa, hi ha aparcada una motocicleta. Són motos voluminoses que reposen just al costat de les tendes i que, quan cal, transporten el cap de família fins al poblat més proper. Són motos que dormen enmig de l’estepa, sota un cel amb mil estrelles i a tocar d’una casa que ha estat feta de fusta, llana i pell. 


[Article publicat a la revista InfoTrànsit al desembre de 2012]