dilluns, 3 d’agost de 2015

Mongòlia, espai llunyà


Mongòlia és una terra de contrastos, un país on sovint et sembla veure la nit i el dia en un mateix moment. Si bé a l’estepa els paisatges són infinits i solitaris, a la capital, Ulan Bator, l’activitat és frenètica i bullent. Si a l’hivern hi fa un fred extrem, a l’estiu l’aire és pesat i calent. Si a la ciutat hi veus un temple centenari, segurament al costat s’hi enfilarà un gratacels grandiós. Les diferències són presents i constants, apareixen d’una en una, o totes a la vegada, i acaben conformant una mena de mosaic que sorprèn i destarota.

La diversitat, i el xoc persistent entre passat i present, afecta també el trànsit, que, a estones, sembla moure’s endavant i enrere en un túnel del temps. A Ulan Bator la circulació és caòtica i els cotxes s’amunteguen a les carreteres d’accés al centre. Els motors fan soroll i els clàxons sonen a cada segon. Hi ha cotxes vells, amb tubs d’escapament que espeteguen amb força, però també tot-terrenys de luxe, importats del Japó, amb el volant a la dreta i els seients folrats de pell. També són habituals les furgonetes russes —un dels molts vestigis de l’antiga URSS— que, arrodonides i abonyegades, transporten grups. El brunzir de tots aquests cotxes avançant a batzegades sembla no trencar l’harmonia dels amulets budistes que els conductors porten a l’interior dels automòbils. Són figuretes petites i daurades que ballen amb el vaivé de cada nova acceleració.

A la ciutat hi ha fum i boira, o tot a la vegada: és la contaminació. L’aire és aspre per a pell, ulls i gola i, a voltes, fa estossegar. Hi ha gent que espera l’arribada de l’autobús a un cantó de la vorera. Ulan Bator no té metro i les bicicletes són escasses.

Però Mongòlia és gran (molt gran!) i la capital és només un bocí d’asfalt enmig de quilòmetres i quilòmetres d’estepa. Com si algú hagués retallat un pedaç d’urbanització i l’hagués enganxat, maldestrament, sobre d’un tros de terra verge. 


Quan deixes la ciutat, tot canvia. Rebobines i aterres en un espai llunyà en temps i forma. De mica en mica, els carrers desapareixen, i les persones també. Sobre el terreny s’hi dibuixa alguna carretera, sí. I sembla que, seguint-la, puguis esmunyir-te, natura enllà. A dreta i esquerra tot és verd i el paisatge és bell i inabastable. Si vas en cotxe, aviat descobreixes el mal estat de l’única via principal que tens a la vista: és plena de sotracs i, quan menys t’ho esperes, et fa botar d’un cantó a l’altre del vehicle. A estones, l’asfalt desapareix i les rodes s’enfonsen dins d’un forat o s’encallen entre pedres i sorra seca. La carretera no és més que una superfície esquerdada pels canvis de temperatura. Malgrat tot, els mongols hi circulen amb avidesa i sense posar-se nerviosos. Quan cal frenar, frenen. Quan cal avançar, avancen.

Però de carreteres n’hi ha ben poques. La major part del país és una enorme extensió de terra on, per moure’s en cotxe, cal anar camp a través, sense seguir camins ni rutes fetes. Evidentment no hi ha senyals i només aquells que coneixen bé el territori poden orientar-se amb certa facilitat.

A Mongòlia —un país amb més d’1,5 milions de quilòmetres quadrats i 2,8 milions d’habitants— un 30% de la població és nòmada o seminòmada i viu escampada per l’estepa en tendes blanques fetes de pell de iac. A moltes d’aquestes llars (gers) crien ramats de cabres o pasturen cavalls. Els cavalls han estat, de fet, el mitjà de transport per excel·lència per a generacions i generacions de mongols. Encara avui, són moltes les persones que es desplacen a cavall per anar d’un lloc a un altre, i és corrent creuar-se amb nens petits cavalcant veloços dalt d’aquests animals.


Viatjant per Mongòlia sovint t’acompanya una sensació de petitesa, o d’immensitat. Els dies es fonen, l’un rere l’altre, i res sembla poder trencar tanta calma. Se sent quietud, i hi ha silenci. De nou, penses que has retrocedit en el temps, que no ets on eres. Però, tot d’una, i quan menys t’ho esperes, tornen els contrastos d’una societat que desconcerta: al davant de molts dels gers dels nòmades, perduts en racons inhòspits de l’estepa, hi ha aparcada una motocicleta. Són motos voluminoses que reposen just al costat de les tendes i que, quan cal, transporten el cap de família fins al poblat més proper. Són motos que dormen enmig de l’estepa, sota un cel amb mil estrelles i a tocar d’una casa que ha estat feta de fusta, llana i pell. 


[Article publicat a la revista InfoTrànsit al desembre de 2012]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris