diumenge, 27 de setembre de 2015

No te'n vagis


Silenci de nit, o de llençols desfets. Només una llum tènue a la tauleta, i les camises i els texans escampats pel terra. Les pells són a la vora, les respiracions es toquen i quan els ulls es miren, les ànimes es troben.

T’estimo.
 I jo a tu, molt.
 Quan te n’aniràs?
 Dissabte.
 Quan tornaràs?
 No ho sé.
 M’estimes?
 T’estimo.

[Sona un telèfon o un Whatsapp o una alarma]

Vine amb mi...
M’encantaria.
Vine amb mi.
No puc.
Et vull.
Doncs queda’t aquí, no marxis.
—Quin sentit tindria?
Que jo també et vull.

[A fora, els primers raigs de sol, el trenc de l’alba]

El dia desperta però els cossos segueixen al llit: un cap reposa sobre un pit i un dit ressegueix l’esquena blanca.

—Què hem de fer?
—No ho sé.
—Oblidar-nos?
—Suposo que hi ha coses que no poden ser.

Les paraules es fonen i en un gest desesperat les llengües es busquen mentre els cossos rodolen d'un cantó a l'altre del matalàs d'escuma

—Vine amb mi...

—No te'n vagis.

[El sol s’enfila, il·lumina la cambra. D'una ràdio llunyana, una cançó s'escola entre les cortines i queda suspesa en l'aire humit que els amara]

A sobre el llit, ara, els sospirs ja són llepades.




Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris