diumenge, 18 d’octubre de 2015

Una vida sense mòbils?


La vida és plena de contradiccions. En tenim nosaltres, com a individus, i en té el món. Resulta que un fotògraf de Carolina del Nord de nom Eric Pikersgill va decidir fa uns mesos reflexionar sobre l’impacte que tenen els telèfons mòbils en les nostres relacions. Volia plasmar, explica, fins a quin punt la tecnologia ens atrapa i per això va fotografiar un munt de gent que mirava el mòbil en tota mena de situacions quotidianes... En el moment de disparar la càmera, però, els treia l’aparell de les mans i els demanava que actuessin com si encara tinguessin la pantalleta al davant. El resultat és una col·lecció d’imatges de gent capficada i amb la mirada clavada en un mòbil que no es veu.

El projecte fotogràfic, que Pickersgill ha anomenat Removed, ha esdevingut viral i des de fa unes setmanes s’ha escampat per mitjans de comunicació d’arreu del món. El cert és que les fotografies de Removed toquen la fibra, per incòmodes i reveladores d’una veritat que preferim no remenar més del compte... I és justament perquè ens hi reconeixem que, tots plegats, hem corregut a compartir les imatges per la xarxa: no deixa de ser poètic (e-poètic?) que les mateixes pantalles que l’artista qüestiona hagin estat les responsables de catapultar la seva obra i dur-lo a la fama.

Segons recorda, la idea de l’obra va néixer en una cafeteria, on un matí hi havia un pare i dues filles que no apartaven la vista dels seus mòbils mentre la mare, callada, mirava cap a fora. Poc després d’aquest episodi, Pickersgill va adonar-se que cada nit, quan anava a dormir, la seva parella i ell consultaven el telèfon fins a adormir-se: “The very last thing we are in contact each night is our cold illuminated device”, admet ell mateix en un vídeo sobre el projecte.     


I mentre les fotos de Pickersgill corren d’una xarxa social a l’altra i omplen pàgines de diaris, sabem per un estudi recent [1] que les persones que tenim mòbil el consultem una mitjana de 150 vegades al dia, l’utilitzem també durant els àpats (siguin sols o en companyia) i en un 91% dels casos el tenim sempre molt a la vora o pràcticament a tocar. Ah, i encara una altra dada: una tercera part de nosaltres no se separa de l’smartphone ni tan sols per anar al lavabo.

El poder hipnotitzador del mòbil, que ràpidament ens aïlla de tot el que ens envolta, es veu reflectit en cadascuna de les imatges de Pickersgill, on les persones que hi apareixen semblen viure alienades entre elles, penjades d’una òrbita llunyana. “Quan més fotografies feia, més conscient era de la meva pròpia addicció”, afirma l’autor, que aquests dies (i precisament gràcies a la xarxa) no para de rebre missatges de navegants, periodistes i mitjans internacionals.

La vida és plena de contradiccions, sí. I en aquesta història —com en tantes altres—, la paradoxa és insalvable.
  


[1] L’estudi és d’Arbitrion and Edison Research.


[Article publicat a Núvol el 17 d'octubre de 2015]

dimarts, 13 d’octubre de 2015

Degotes


Plou de fa dies i el cap el tens moll, de dins. Et regalimen els somnis, es desfan d’un en un i ja no tornen. Gluc. Degoten. Naufraguen en l’aigua i després s’enfonsen.

La tarda pesa tant que sortiries a fora i jauries a la vorera d'aquest barri trist, de panxa enlaire, els braços en creu i la cara coberta de pluja (i de cel). Potser aleshores, sabent-te viva sota un pretès sostre d’estels, a la fi somriuries. I amainaria la boira.


dimecres, 7 d’octubre de 2015

Les coses pel seu nom


En només 72 hores s’han assassinat 4 dones a l’Estat espanyol: una a Vigo, una a Palència, una a Múrcia i una a Bizkaia. Tots quatre crims han estat comesos ―encara presumptament― per homes que eren les parelles o exparelles de les víctimes. Per desgràcia, cap diari ha considerat que una notícia com aquesta (4 assassinats en 72 hores!) mereixés un lloc a la seva portada i la informació ha aparegut fragmentada, en format de breu o com a simple succés.

Per si això fos poc, a més de rebaixar la notícia a la categoria de “noticieta” i relegar-la a una part discreta de l’actualitat, les redaccions han tornat a parlar de dones que “són trobades mortes” o que “moren a mans” dels seus companys.  Com sempre, les notícies sobre la violència masclista, ja de per si pobres i amb poc espai, han fet servir fórmules descafeïnades i construccions passives per referir-se als fets i diluir la condició criminal dels homes que han matat les dones que ja no hi són.

Als mitjans de comunicació encara costa trobar titulars on es parli d’assassinats masclistes i dones assassinades, enlloc de dones que, ai las!, tot d’una apareixen mortes en un pis o als carrers d’una ciutat. Un cop més, doncs, toca exigir als mitjans l’ús d’un llenguatge que no enganyi ni intenti camuflar una xacra que és real. Perquè no és el mateix dir que 4 homes han assassinat 4 dones en 72 hores, que anar publicant, ara aquí i ara allà, que “el cos d’una dona ha aparegut sense vida a Bizkaia”, que a Palència se n’ha trobat un altre, i a Vigo hi ha hagut un “crim passional”.

“No ens morim, ens maten”, diu un dels molts lemes que corren per les xarxes socials per denunciar el feminicidi i el tractament de cotó fluix que en fan els mitjans. Aquests assassinats mai no s'haurien de presentar com a casos aïllats o particulars: estan connectats ― per incòmode que ens resulti―dins d’una estructura i uns patrons que es repeteixen de manera gairebé sistemàtica per uns engranatges que funcionen a la perfecció.

Simplificar aquesta realitat i maquillar-la d’expressions buides que eludeixen la responsabilitat de qui assassina ens fa, tinguem-ho clar, còmplices d’una societat que enlloc de plantar cara a la violència masclista prefereix mirar cap a una altra banda i no dir les coses pel seu nom.

[Article publicat al portal especialitzat Comunicació 21 el 7 d'octubre de 2015]

divendres, 2 d’octubre de 2015

El cap (tallat) d'Inés Arrimadas


Abans d’ahir, en una entrevista a El Mundo, la cap de l’oposició Inés Arrimadas va aparèixer decapitada: la fotografia que acompanyava el text amb les preguntes i les respostes mostrava només el seu tors (del pit fins a la cintura), però li tallava el cap i, per tant, la cara. Per acabar-ho de rematar, en un segon pla s’hi perfilava el rostre somrient del president de Ciutadans, Albert Rivera, des d’un pòster situat just darrere de l’entrevistada. D’ell, se n’ensenyava la cara; d’ella, només el cos.

Davant les crítiques rebudes, que aviat van encendre les xarxes i van acusar El Mundo d’un tractament sexista i denigrant, el diari es va afanyar a publicar una explicació en què membres de la redacció asseguraven que la composició de la foto responia a criteris artístics, que el que es volia era centrar l’atenció en els braços i les mans de la política i que de masclisme, en aquella imatge, no n’hi havia per enlloc. Per desgràcia, però, de masclisme, en aquesta imatge sí que n’hi ha, i molt.

Publicar una entrevista on la persona entrevistada aparegui sense cap seria inconcebible, sense anar més lluny, en qualsevol dels altres sis candidats a les eleccions del 27S. Us imagineu una entrevista amb Romeva, Albiol, Baños, Rabell o Iceta fotografiats només de pit i panxa, on el rostre no hi fos? Esborrar la cara d’algú en una fotografia és una manera de despersonalitzar-la, d’objectualitzar-la i, en el cas de les dones, sovint també de sexualitzar-les.

Per si no fos prou desmoralitzant que a unes eleccions al Parlament (a ple 2015!) només una de les set formacions hagi tingut una dona com a cap de llista, resulta que quan se l’entrevista en un mitjà se li esborra la cara i només se li fotografia el cos. Que la decapitació fotogràfica l’hagi patit l’única candidata ―i no cap dels altres sis candidats a aquestes eleccions― no és casualitat ni fruit de l’atzar, sinó que, per més que ens consti reconèixer-ho, és el resultat de pràctiques i tics masclistes que, de tan interioritzats, ens semblen normals.

Els estereotips de gènere persisteixen i els mitjans de comunicació els reprodueixen constantment, potser fins i tot sense ni adonar-se’n o ser-ne massa conscients. A la majoria d’entrevistes i notícies on aquests dies es fa referència a Arrimadas, per exemple, es fa constar que és una dona “atractiva” o “guapa”, mentre que en la resta de candidats del 27S els detalls sobre el físic no són destacables (semblarien fins i tot impertinents). Perquè les dones que aconsegueixen fer-se un lloc a l’esfera pública aviat se les jutja pel seu físic, pel seu vestuari o per la seva vida privada, o bé se les intenta ridiculitzar criticant característiques que en un home serien talents.

Fotografies com la d’El Mundo no són, en absolut, una ximpleria inofensiva, sinó una contribució directa a la nostra percepció del món. Trobar imatges de dones sense cap als diaris ens hauria d’indignar a tots i totes, independentment de les nostres conviccions polítiques o de qui haguem votat a les eleccions. Per injust. Per discriminatori. Per insultant i vergonyós. Perquè si ja és trist que de dones en posicions de poder n’hi hagi poques, encara ho és més que les poques que hi ha se les fotografiï de coll en avall, com si fossin un simple cos, un moble o un gerro de flors.

[Article publicat a Núvol el 2 d'octubre de 2015]