dimarts, 13 d’octubre de 2015

Degotes


Plou de fa dies i el cap el tens moll, de dins. Et regalimen els somnis, es desfan d’un en un i ja no tornen. Gluc. Degoten. Naufraguen en l’aigua i després s’enfonsen.

La tarda pesa tant que sortiries a fora i jauries a la vorera d'aquest barri trist, de panxa enlaire, els braços en creu i la cara coberta de pluja (i de cel). Potser aleshores, sabent-te viva sota un pretès sostre d’estels, a la fi somriuries. I amainaria la boira.


2 comentaris:

  1. Berta tens una capacitat brutal d'empatia amb la realitat de les persones, crec que més aviat de les dones, però tant se val, m'encanta llegir-te!!

    ResponElimina
  2. Uala Julia, no saps la il·lusió que m'ha fet el teu comentari! Pel que dius, perquè ve de tu i per saber que algú llegeix el blog des de tan lluny!!! Una abraçada i gràcies per ser a l'altra banda de la pantalla ;-)

    ResponElimina

Comentaris