dimecres, 9 de desembre de 2015

Dignificar la criança


Tenir fills és meravellós. Intens. Salvatge. Emocionant. I de tan bonic, fins i tot inexplicable. Però ―i sé que no queda bé dir-ho massa― també és molt cansat i a estones el grau d’esgotament físic i emocional al qual s’arriba supera tot el que havíem previst o esperat.

Des que sóc mare he redescobert les meves àvies, que se’m presenten ara com una mena de superheroïnes amb poders màgics. Les tardes que el sol es pon aviat i les hores passen arrossegant-ne, quan em noto cansada de portar la meva filla a coll, de fer-li farinetes, d’empaitar-la amunt i avall, de donar-li el berenar, de jugar-hi, de banyar-la, de canviar-la, de tornar-hi a jugar, d’endreçar-li les joguines, de posar-li el pijama, de fer-li el sopar, de cantar-li, d’adormir-la i de vetllar-la, m’adono de l’empresa titànica d’aquestes dues dones ―que van ser capaces de criar vuit fills l’una, i tres filles l’altra―en una època en què eren elles soles les que havien de fer-se càrrec de tot el que passava a casa.

Quan les nostres àvies feien de mares, la seva no era considerada una feina equiparable a la de l'espòs/mascle: era una tasca que es donava per suposada, que ni tan sols es plantejava. Una tasca que, per cert, no tenia horaris, es feia de franc i que no es podia ni comparar amb la feina important de l’home, que era qui normalment guanyava un salari i qui, a més, manava.

Diran que ha plogut molt des d’aleshores, que ara la criança és cada vegada més compartida i les relacions més igualitàries, però la situació no és gens idíl·lica: falten hores per totes bandes i, segurament, una de les claus de tot plegat és que es continua menyspreant ―com ja passava en temps de les àvies― tot el que té relació amb l’atenció i la cura dels altres.


Avui, la cura de persones (grans o petites) segueix sent una feina devaluada, de poc estatus i que, de fet, s’invisibilitza de manera descarada. La tasca de pujar les filles i els fills, que és majúscula, segueix considerant-se quelcom domèstic i desvinculat de l’esfera pública, i això a la pràctica es tradueix en ajuts i permisos ridículs en el millor dels casos, i en llocs de treball gens flexibles on la conciliació familiar és, com a poc, impossible.

El poc valor que encara s’atorga a la criança es revela, també, en ciutats i pobles poc amables amb els infants i la població que se'n fan càrrec, on sovint cal fer mans i mànigues per intentar fer vida més enllà del sorral del barri. Moure’s en transport públic amb un cotxet per Catalunya pot arribar a ser una odissea; la majoria d’establiments on la gent fa vida social, tràmits o encàrrecs (administració, aeroports, museus, restaurants, bars, teatres) no estan pensats per anar-hi amb criatures, i com aquests exemples, molts altres.

Reivindicar un món més apte i preparat per al dia a dia amb infants és, d’alguna manera, avançar cap a una dignificació de les tasques de cura. Perquè tota aquesta feina invisible, la que no es veu, la que s’ignora, la que s’obstaculitza, és la que fa possible la resta: els grans discursos, les grans reunions, els grans projectes. Perquè el treball reproductor és una contribució directa a la societat, que no pot espolsar-se’n les puces. Perquè cal posar en valor una tasca que és imprescindible i que durant massa anys ha estat menystinguda. I també, perquè no dir-ho, per una mena de justícia històrica envers les nostres àvies: a les meves, encara ara, quan els pregunto a què es dedicaven em diuen que, durant els anys de criança, elles “no treballaven”.


[Article publicat al diari Ara el 5 de desembre de 2015] 

2 comentaris:

  1. Totalment d'acord Berta. Són anys d'anar contra natura i ens ensenyen-obliguen a no escoltar-la.
    Molta feina a fer en una societat que no creix-madura!gràcies pel blog

    ResponElimina
  2. Oh, moltes gràcies per seguir-me! :-)

    ResponElimina

Comentaris