divendres, 20 de novembre de 2015

Els petons seran record


El tren avança, lleganyosament, i tot queda enrere: els dits, el coll, aquell melic... I el cafè amb llet boníssim que heu fet damunt del llit.

Bon dia, bonica.
Bon dia, bonic.

Tapar-vos el cos (tu amb els texans, ell amb la camisa que t'agrada tant) és un ritual trist, de fi de festa, de fi de nit. Un comiat de pells que s'enyoren tan bon punt deixen d'empaitar-se.

És fosc, encara, però aviat la claror profanarà l'instant present, que ja s'escapa, i els petons seran (tan sols) record.

El tren avança, melangiosament, i un cop més, la vida passa.


diumenge, 15 de novembre de 2015

Què dir-te?


Què dir-te quan no hi ha res més a dir i en lloc de paraules voldríem silencis. Què dir-te quan no hi ha res més a dir i ens cal xivarri per no sentir, per no trobar-nos (o per no perdre’ns).

Contemplem-nos quietament, sense frases inconnexes: un ull en l’altre, mentre els cors ens colpegen i ens bull la mateixa sang que fa temps que refredem amb xerrameca.

(Callaré si tu calles però em fa por que, callant, caiem rodolant pel cau mut de la certesa).


divendres, 13 de novembre de 2015

Realitat augmentada i periodisme


The New York Times ha estrenat una aplicació que permet navegar sobre algunes de les seves notícies en realitat augmentada, a través del telèfon mòbil i un visor de cartró. El servei, possible gràcies a un acord amb Google, fa possible endinsar-se en realitats llunyanes i, segons els responsables, viure la notícia en primera persona i, per tant, empatitzar-hi. “Aquesta nova tecnologia permet un extraordinari sentiment de connexió amb gent que té unes vides molt allunyades de les nostres”, ha explicat el redactor en cap de New York Times Magazine, Jake Silverstein, que parla “d’un sentiment de connexió sense precedents”.

L’aplicació, de nom NYT VR, es pot descarregar de manera gratuïta tant per Apple com per Android, i el diari ja ha enviat visors de cartró a un milió de persones subscriptores. La primera història descarregable és The Displaced, un recorregut virtual per la vida de dos nens i una nena que fugen de guerres a Sudan del Sud, a l’est d’Ucraïna i a Síria. El reportatge, amb so i amb escenes de 360 graus de visió, té una durada d’11 minuts en què el públic es capbussa en el dia a dia dels tres infants.

L’estrena d’aquest servei de realitat augmentada s’ha celebrat arreu del món com un pas més en l’evolució de les noves tecnologies aplicades al periodisme, que avança, diuen, cap a una naturalesa immersiva. Però encetada aquesta nova etapa ha esclatat també un espiral de dilemes que, ara per ara, són més a la vora dels interrogants que de qualsevol certesa.

Una de les primeres preguntes és, sens dubte, si la realitat augmentada és una eina útil i legítima per a un bon periodisme, ja que amb ella les notícies s’acompanyen d’un material creat expressament per simular el que s’explica (enlloc de les fotos o els vídeos tradicionals). En les produccions que podrem visualitzar amb les ulleres de cartró, com es marcarà el límit entre l’actualitat i la llicència artística del productor? Entre els fets reals i la creació?


Una altra por evident és saber si les redaccions seran capaces de no caure en problemes ètics tan previsibles com la banalització o la trivialització del patiment aliè, per exemple. El pitjor dels escenaris, sens dubte, seria convertir els diaris en una mena de parc temàtic amb cartellera, on el públic saltés d’una història virtual a l’altra amb cap més intenció que l’entreteniment o la diversió. Caldrà, sembla, un debat sobre l’ètica de la realitat augmentada aplicada a les notícies que, com sempre, haurien de brindar eines per a l’anàlisi i la reflexió. 

Per combatre tots aquests riscs, algunes veus expertes ja han anunciat que seria bo que abans de submergir-nos en les històries virtuals poguéssim conèixer la finalitat dels reportatges, quines parts de les històries són només suposicions i quin és el context que no es veu a través de l’smartphone. Perquè si el que es busca és l’emoció, els mitjans podrien tenir la temptació d’ometre o emfatitzar certes facetes en benefici del resultat artístic. I si bé la interpretació d’una realitat mai no és del tot objectiva, amb una tècnica cinematogràfica com aquesta l’audiència esdevé molt més vulnerable i és més fàcil, doncs, caure en el sensacionalisme.

Lluny de discursos alarmistes o plantejaments antimàquines ridículs, del que es tracta, segurament, és d’aplicar el sentit comú també amb aquesta tecnologia. I de la mateixa manera que fa un temps ens semblava inconcebible que les xarxes socials i Internet poguessin capgirar el periodisme, ara ens toca descobrir cap a on ens condueix aquest nou paradigma. Això sí: també ens toca vetllar ―i encara més que abans― perquè el món virtual no ens faci perdre el món real de vista... I és que la famosa frase “No deixis que la realitat espatlli una bona notícia” esdevé, amb la irrupció de la realitat augmentada als mitjans, més inquietant que mai. 


[Article publicat al portal Comunicació 21 el 13 de novembre de 2015]

dimarts, 10 de novembre de 2015

Màquines expenedores de contes


Grenoble és notícia, aquests dies, per ser la primera ciutat que ha instal·lat als seus carrers màquines expenedores de contes. Es tracta d’un invent que permet gaudir de petites històries literàries que les màquines imprimeixen de manera gratuïta i immediata: només cal prémer un botó i seleccionar el temps de lectura que es desitja (1, 3 o 5 minuts). Un cop feta la tria, l’artefacte imprimeix la literatura en un paperet reciclat finíssim, que recorda un rebut de compra i que per la seva mida reduïda (8 x 60 cm) es pot guardar còmodament a la butxaca, a la cartera o dur a la mà.

La iniciativa és una prova pilot de la plataforma literària Short Édition, que compta amb el suport de l’ajuntament i que ha permès col·locar un total de vuit màquines a la ciutat francesa: n’hi ha al centre, a la biblioteca, als centres socials i a la porta del consistori, entre d’altres. Short Édition té més de 140.000 persones subscriptores, que no només llegeixen les històries que es distribueixen, sinó que contribueixen a crear-ne de noves.

“La idea se’ns va acudir quan érem just davant d’una màquina expenedora de xocolatines i begudes. Va ser aleshores quan vam pensar que podíem fer el mateix i oferir literatura popular de bona qualitat per ocupar els petits moments improductius”, ha explicat el fundador del projecte, Christophe Sibieude, fent referència a les estones en què fem cua o esperem el tren o l’autobús.

Una peça clau en aquesta aventura, que pretén fomentar l’hàbit de la lectura i animar la població a llegir literatura en lloc de limitar-se a mirar el telèfon mòbil, és l’alcalde Éric Piolle, que encapçala la coalició verda i d’esquerres que des del març de 2014 governa la capital dels Alps. Piolle és conegut, també, per decisions que han estat controvertides, com la de prohibir les tanques publicitàries i substituir-les per arbres, limitar la velocitat a 30 km/h o ampliar les zones per a vianants. “Estem intentant fer una revolució: l’objectiu és construir una ciutat més oberta i calmada”, ha declarat l’alcalde, en relació a les màquines dels contes.

De moment, l’experiment de Grenoble és una prova pilot, però ja són moltes les ciutats que s’han interessat en el projecte, que es preveu exportar aviat.


[Article publicat a Núvol el 10 de novembre de 2015]

dijous, 5 de novembre de 2015

Smartphones: prohibir o educar?


En temps en què els mòbils s’han situat a l’epicentre de les nostres vides i acostumats com estem als discursos que alerten dels perills de la tecnologia en el nostre dia a dia sobta ―per diferent i alhora intel·ligent― la reflexió de Les noves tecnologies en infants i adolescents. Guia per educar saludablement en una societat digital, que ha publicat l’Hospital de Sant Joan de Déu. En aquesta guia, una vintena de veus expertes en TIC, salut i educació han escrit sobre l’ús de les tecnologies en menors d’edat i ho han fet ―aquí hi ha la novetat― des d’una òptica optimista i constructiva.

En essència, l’estudi defensa que no té cap sentit prohibir als nostres fills i filles l’accés a la xarxa (sigui mitjançant mòbil, tauletes o d’altres), sinó que el que ens toca és saber-los educar perquè en facin un ús responsable. “Cada generació necessita una tecnologia, i gestiona els canvis que comporta. A nosaltres ens ha tocat aquesta”, explica el coordinador de l’obra, Genís Roca, que rebutja el discurs de la por a l’hora d’afrontar el repte que representen els smartphones entre infants i adolescents. “Aquells que encara creuen que Internet és un mitjà fred, tècnic, amorf, banal i superficial faran bé d’observar com la xarxa és un espai de relacions on la gent juga, s’enamora, aprèn, treballa i s’ajuda. Un espai vital”, afirma, segurament amb la intenció d’espolsar l’excés de fantasmes.

L’estudi també conté xifres: a l’Estat espanyol un 70% de la població és internauta, i en nens i nens de 10 a 15 anys el percentatge s’enfila fins al 91,8%. Pel que fa als mòbils, en tenim un 94% dels habitants (a l’edat de 12 anys, ja en tenen un 70% dels nens i nenes; a la de 14, un 80% , i als 10 anys un 30% del total).

Com a fruit d’aquest treball, l’equip d’especialistes ha publicat un decàleg de consells per a l’ús de la tecnologia digital en infants i joves. Diu això:

1. Els dispositius tecnològics han d’ésser adequats al nivell de desenvolupament de l’infant i a les seves necessitats d’aprenentatge.
2. Les oportunitats, riscos i normes d’ús de les tecnologies cal tractar-les amb els menors.
3. Les tecnologies es situaran en espais comuns i el seu ús es recomana que sigui compartit amb adults.
4. El temps de connexió amb la tecnologia s’hauria de compartir amb el de no connexió.
5. Ensenya als teus fills i filles a tractar els altres a les xarxes socials com els agradaria ser tractats a ells.
6. No tota la informació que existeix a Internet és fiable o vàlida, ensenya’ls a ser crítics.
7. Estar al dia de l’evolució de la tecnologia et facilitarà acompanyar-los en la seva incorporació.
8. Sigues un exemple de l’ús responsable d’Internet. Ensenya’ls les utilitats que fas servir.
9. Roman alerta davant de qualsevol situació que pugui ésser símptoma d’addicció.
10. Fes un ús responsable de la tecnologia, sigues coherent amb les conductes que els exigeixes.

Segons els autors, no té cap sentit pressuposar que els infants d’avui sabran fer ús crític i intel·ligent de la tecnologia pel simple fet de ser “nadius digitals”, perquè una cosa és que hi tinguin accés fàcil i una altra que tinguin les eines per desenvolupar-s’hi. I segurament, expliquen, el millor que poden fer les famílies és educar-los en aquest sentit: evitant donar l’esquena a una realitat que ja existeix i és innegable, i ensenyant-los habilitats per bellugar-s’hi amb normalitat i evitant els perills que, com a tot arreu, també hi ha a la xarxa (negar-ho seria mentir).

La guia i el decàleg de bones pràctiques defugen el romanticisme de “qualsevol temps passat fou millor” ―així com el neoludisme de certes capes― i planten cara a la realitat, sense amagar el cap sota l’ala ni mirar cap a una altra banda. “A la xarxa les potencialitats són infinites; els riscos evitables”, conclou l’estudi, que aposta per acompanyar els menors d’edat en el món que els ha tocat viure i, en cap cas, caure en la hipocresia (o la paradoxa) de no deixar-los navegar mentre avancem a tota màquina cap a un futur on les competències digitals seran, sembla, encara més imprescindibles.


[Article publicat a Núvol el 5 de novembre de 2015]