divendres, 20 de novembre de 2015

Els petons seran record


El tren avança, lleganyosament, i tot queda enrere: els dits, el coll, aquell melic... I el cafè amb llet boníssim que heu fet damunt del llit.

Bon dia, bonica.
Bon dia, bonic.

Tapar-vos el cos (tu amb els texans, ell amb la camisa que t'agrada tant) és un ritual trist, de fi de festa, de fi de nit. Un comiat de pells que s'enyoren tan bon punt deixen d'empaitar-se.

És fosc, encara, però aviat la claror profanarà l'instant present, que ja s'escapa, i els petons seran (tan sols) record.

El tren avança, melangiosament, i un cop més, la vida passa.


2 comentaris:

  1. Algun cop he vist un somriure diferent al rostre conegut d'amics o companys, quelcom un xic més amable, una brillantor dels ulls que deixa escapar un sentiment sublimat. Al tren és diferent, no coneixes la gent, però de vegades, només de vegades, saps quan una persona és feliç, quan enyora uns braços, quan un somriure i quan un cafè.

    ResponElimina
  2. Quin comentari nés bonic! No l'havia vist. Sí, a mi també m'agrada imaginar què amaguen les persones, de vegades... I el tren és un lloc perfecte inventar històries, a partir d'un somriure o uns ulls que diuen coses. Gràcies per ser-hi!

    ResponElimina

Comentaris