dimarts, 15 de desembre de 2015

La bombolla


Té les galtes enceses pel desig, encara, i nota la seva olor a cada plec d’aire que respira. Ja s’ha fet de dia, i hi ha tanta boira que amb prou feines endevina el paisatge que l’acompanyarà fins al metro. 
De camí a casa, el món li és invisible: ni cotxes, ni fanals, ni gossos que arrosseguen humans per voreres grises. Només sent aquesta flaire, aquesta olor inconfusible que sembla que l’embolcalli en una bombolla fràgil que es resisteix a fer desaparèixer. Camina a poc a poc per conservar-la, perquè no exploti, per no perdre-la, pop!, com totes les coses boniques que sabem efímeres (o irrepetibles). Vol refugiar-s'hi una estona més, retenir-la tremolosa però intacta tants segons com sigui possible... I abans que peti, recordar (un per un) els petons que s'han fet quan la ciutat dormia i avions intermitents creuaven el planeta.


dimecres, 9 de desembre de 2015

Dignificar la criança


Tenir fills és meravellós. Intens. Salvatge. Emocionant. I de tan bonic, fins i tot inexplicable. Però ―i sé que no queda bé dir-ho massa― també és molt cansat i a estones el grau d’esgotament físic i emocional al qual s’arriba supera tot el que havíem previst o esperat.

Des que sóc mare he redescobert les meves àvies, que se’m presenten ara com una mena de superheroïnes amb poders màgics. Les tardes que el sol es pon aviat i les hores passen arrossegant-ne, quan em noto cansada de portar la meva filla a coll, de fer-li farinetes, d’empaitar-la amunt i avall, de donar-li el berenar, de jugar-hi, de banyar-la, de canviar-la, de tornar-hi a jugar, d’endreçar-li les joguines, de posar-li el pijama, de fer-li el sopar, de cantar-li, d’adormir-la i de vetllar-la, m’adono de l’empresa titànica d’aquestes dues dones ―que van ser capaces de criar vuit fills l’una, i tres filles l’altra―en una època en què eren elles soles les que havien de fer-se càrrec de tot el que passava a casa.

Quan les nostres àvies feien de mares, la seva no era considerada una feina equiparable a la de l'espòs/mascle: era una tasca que es donava per suposada, que ni tan sols es plantejava. Una tasca que, per cert, no tenia horaris, es feia de franc i que no es podia ni comparar amb la feina important de l’home, que era qui normalment guanyava un salari i qui, a més, manava.

Diran que ha plogut molt des d’aleshores, que ara la criança és cada vegada més compartida i les relacions més igualitàries, però la situació no és gens idíl·lica: falten hores per totes bandes i, segurament, una de les claus de tot plegat és que es continua menyspreant ―com ja passava en temps de les àvies― tot el que té relació amb l’atenció i la cura dels altres.


Avui, la cura de persones (grans o petites) segueix sent una feina devaluada, de poc estatus i que, de fet, s’invisibilitza de manera descarada. La tasca de pujar les filles i els fills, que és majúscula, segueix considerant-se quelcom domèstic i desvinculat de l’esfera pública, i això a la pràctica es tradueix en ajuts i permisos ridículs en el millor dels casos, i en llocs de treball gens flexibles on la conciliació familiar és, com a poc, impossible.

El poc valor que encara s’atorga a la criança es revela, també, en ciutats i pobles poc amables amb els infants i la població que se'n fan càrrec, on sovint cal fer mans i mànigues per intentar fer vida més enllà del sorral del barri. Moure’s en transport públic amb un cotxet per Catalunya pot arribar a ser una odissea; la majoria d’establiments on la gent fa vida social, tràmits o encàrrecs (administració, aeroports, museus, restaurants, bars, teatres) no estan pensats per anar-hi amb criatures, i com aquests exemples, molts altres.

Reivindicar un món més apte i preparat per al dia a dia amb infants és, d’alguna manera, avançar cap a una dignificació de les tasques de cura. Perquè tota aquesta feina invisible, la que no es veu, la que s’ignora, la que s’obstaculitza, és la que fa possible la resta: els grans discursos, les grans reunions, els grans projectes. Perquè el treball reproductor és una contribució directa a la societat, que no pot espolsar-se’n les puces. Perquè cal posar en valor una tasca que és imprescindible i que durant massa anys ha estat menystinguda. I també, perquè no dir-ho, per una mena de justícia històrica envers les nostres àvies: a les meves, encara ara, quan els pregunto a què es dedicaven em diuen que, durant els anys de criança, elles “no treballaven”.


[Article publicat al diari Ara el 5 de desembre de 2015] 

dissabte, 5 de desembre de 2015

Estimat Facebook: no em vull operar els pits




Les xarxes socials han revolucionat de dalt a baix la manera de relacionar-nos, de comunicar-nos i d’informar-nos, d’acord. Però, alhora, i per més que a través del seus dissenys atractius ens semblin la cosa més moderna i cool, són transmissores de valors i patrons que discriminen la dona i perpetuen (molt eficaçment, per cert) la desigualtat per raó de gènere.

Ser dona, tenir un perfil a una xarxa social i rondar els 30 anys equival, a la pràctica, a ser víctima d’un bombardeig constant d’anuncis per millorar el teu aspecte físic, que (per més que t’hi esmeris) mai no acabarà d’encaixar amb el model ideal que t’intenten vendre a qualsevol preu. Com a usuària activa de Facebook i Twitter, aquests darrers mesos he rebut anuncis per operar-me els pits, per inflar-me els llavis, per aprimar-me, per reduir les potes de gall, per rentar més bé els plats, per fer-me tests d’embaràs, per tenir un ventre pla i per comprar-me lligacames.  


A les xarxes, el degoteig de missatges per estar guapes, cuidar la casa o reproduir-nos és continu i, segons he pogut compartir amb amigues, es produeix simultàniament als murs i timelines de moltes noies d’edats semblants. Hi pot haver qui digui que no passa res, que és publicitat, que som objecte del màrqueting i que ja ho té això, el capitalisme. Però resulta que els missatges que rebem les dones a través de les “revolucionàries” xarxes socials són un fidel reflex de la pressió estètica que patim, així com de la violència simbòlica que suposa la imposició d’uns cànons de bellesa impossibles i, per tant, cruels. I és que no hi ha millor negoci que el que et fa creure que el teu cos és imperfecte i que et calen productes per refinar-lo i corregir-lo, com explicava la periodista Mònica Planas en aquest article.

La cançoneta és incessant: Has de fer goig. Has de cuidar-te. Has d’aconseguir ser com les models que omplen les pantalles i somriuen al teu davant. I si a això hi sumen que les xarxes censuren directament certes visions de la dona, el drama ja és total: perquè als murs virtuals hi trobem només una sola representació del cos femení que, vés per on, és la que segueix el patró de l’ull masculí. Per comprovar-ho, només cal seguir la censura de fotografies, tant a Facebook com a Instagram, de dones que amamanten, que no es depilen, que ensenyen els mugrons o que menstruen.


Rebre invitacions per operar-nos els pits o comprar-nos unes calces que realcen les natges mentre llegim tuits és una tocada de nassos, però també un senyal d’alerta, un avís. La cascada d’anuncis per corregir el nostre físic condiciona la visió que tenim dels nostres cossos i de nosaltres com a persones i, alhora, alimenta un imaginari col·lectiu en què la dona segueix sent valorada pel seu aspecte, viu per complaure els homes i té un paper passiu.

Que no ens enlluerni el format innovador dels anuncis que ens martiritzen, ni ens impressionin els M’agrada ni els ocellets blaus que piulen... Hem de construir una mirada crítica, capaç de desemmascarar l’estratègia recargolada d’un societat que ens prefereix insegures i acomplexades. Perquè el pitjor que podria passar és que aquesta tempesta de valors perversos es percebés com a normal o, pitjor encara, com a moderna.

[Article publicat al blog de Projecte Ella el 4 de desembre de 2015] 

dimecres, 2 de desembre de 2015

El club antiselfies


Les selfies són ja quelcom quotidià, amb què ens hem acostumat a viure i que rebem a través de totes les xarxes. I és que a Internet ―on ja no ens hi connectem a estones, sinó que hi estem permanentment connectats― la selfie és el pa de cada dia: ens en fem nosaltres, i la resta del nostres contactes també se’n fa.
Però com amb tot, la gràcia (o la desgràcia) de les coses està en la seva mesura o desmesura: en altres paraules, en la intensitat o obsessió amb què ens hi aboquem. Per tots és fàcil situar al nostre cap alguns dels contactes virtuals que “abusen” pesadament de la tècnica i ens omplen els grups de conversa d’imatges seves a cada moment (ja sigui prenent cafè, entrant al gimnàs o prenent el sol a la plaça amb cara de felicitat). I és que hi ha gent ―no passa res― a qui li agrada mostrar-se més que a altra.
La selfie en si no té res criticable: és tan sols una manera d’explicar-nos, d’interpretar-nos, de comunicar-nos. En aquest sentit, hi ha interessants estudis de narratives personals que, sota el nom de selfiestories, relacionen l’autoretrat amb el discurs de la pròpia existència i la identitat, així com també línies de recerca que la vinculen a accions de denúncia i moviments socials.
També és cert, però, que per a algunes persones l’autofoto acaba sent una dèria passada de voltes: una necessitat que busca un premi, que es tradueix en likes, emoticones o cors de Twitter i Instagram. En aquest sentit, també hi ha teories que lliguen l’abús de selfies amb la baixa autoestima, el narcisisme, la inseguretat i fins i tot la falta de sexe, així com amb l’individualisme d’una societat on ni tan sols per fotografiar-nos ens cal relacionar-nos (el famós pal extensible fa les excel·lències de l’autofoto en soledat).

Justament per reflexionar sobre la cascada d’autoretrats que cada dia té lloc als nostres murs virtuals, a Suïssa ha nascut The Anti-Selfie Club, una proposta artística que demana la col·laboració de totes aquelles persones que n’estiguin una mica fartes, de rebre tants i tants autoretrats. Per unir-se al club només cal entrar al web del projecte, deixar que una webcam ens enfoqui la cara i fotografiar-nos. Si ho fem, veurem com enlloc de plasmar la nostra cara, la plataforma la taparà amb una figura geomètrica de color negre (pot ser un triangle, un quadrat, un cercle o un rectangle) que simbolitza una autocensura al narcisisme i que alhora és una picada d’ullet a la coneguda pintura Quadrat negre, de Kazimir Malévitx, de la qual aquest 2015 se’n celebra el centenari.
Un cop feta la fotografia, la nostra imatge (amb el rostre esborrat per la figura que haguem seleccionat) passarà a formar part de la col·lecció d’antiselfies d’aquest iniciativa, que es pot visitar per Internet i que complementa una exposició que la Fondation Beyeler de Riehen (Basilea) dedica al suprematisme de Malévitx. Així que ja ho sabeu, si esteu farts de rebre selfies per tot arreu podeu unir-vos a la crida i deixar constància de la vostra protesta fent, de passada, un homenatge al pintor ucraïnès.

[Article publicat Núvol l'1 de desembre de 2015]