dilluns, 12 de desembre de 2016

Nadie es ferpecto


Que la majoria de persones som complexes no és cap secret. Però, per sort, tenim la capacitat de relacionar-nos amb altra gent, de teixir vincles, de compartir moments. Bons i dolents, s’entén. Si bé la família ens ve donada, les amistats les podem triar i elles ens poden triar a nosaltres. Si t’ho mires bé, la cosa és bonica: hi ha gent que t’agrada i decideixes passar-hi estones, explicar-los les teves dèries, escoltar els seus pensaments o, simplement, fer-hi broma. Un amic o amiga és una persona que t’estimes i que vols tenir a la vora perquè, en algun punt concret, les vostres tangents s’entrecreuen i d’allà en surt tot un univers que us fa sentir bé.

Passa, però, que sovint massa vegades apareixen idees intruses que compliquen un camí que hauria de ser planer. Una d’aquestes idees es basa, per exemple, a exigir una manera determinada de fer les coses i enfadar-nos si els altres no ens responen com nosaltres creiem que respondríem si la situació fos a l’inrevés. Una altra és la que ens fa creure amb el dret de demanar a tothom el mateix, independentment de les seves circumstàncies, dels seus contexts. Com si l’amistat funcionés amb un barem de punts inamovible que cal complir rigorosament.

Sembla poc realista esperar que totes les nostres amistats ens aportin allò que necessitem a cada moment. Que totes sàpiguen fer-nos riure, ens ajudin a cultivar-nos, siguin  bona companyia per fer viatges, s’interessin pels nostres projectes, ens truquin quan vulguem parlar, ens sàpiguen escoltar, ens facin propostes divertides, ens comprenguin i s'emocionin amb el que ens fa emocionar.

La gràcia, probablement, és saber que amb un amic parlarem de llibres tot i que no ens sabrà animar quan tinguem un mal dia; que amb una altra amiga xerrarem de les relacions i la vida però que hi haurà moltes tardes que no podrà quedar; que amb un altre sortirem a passejar, farem vermuts de tant en tant i ens enviarem Whatsapp plens d’ironia, i amb una altra recordarem anècdotes que ens faran riure i, quan calgui, tindrem converses existencials.

Perquè tothom té coses bones a aportar, sempre, i del que es tracta (imagino) és d’allunyar l’amistat dels judicis absurds i els compromisos impossibles. De potenciar l’empatia, d’agrair el temps que ens dediquen, de respectar les altres vides. I de preocupar-nos de què generem nosaltres, de què podem regalar.

Perquè, al capdavall, no som aquí per assenyalar-nos els defectes, sinó per ajudar-nos a viure. Som persones complexes, sí, però de vegades ens emboliquem encara més l’existència amb uns nivells d’exigència insostenibles. Potser és hora que ens acceptem d’una vegada com a éssers contradictoris i imperfectes, que a voltes s’equivoquen, sense més.

Nadie es ferpecto, diu una pintada d’Acción Poética a l’Argentina. Doncs això. I que quina sort no ser-ho!, hi afegiria jo.

dimecres, 7 de desembre de 2016

Ni un sol cel de nit


Avui te m’has adormit als braços i m’ha agradat tant tenir-te damunt la panxa, amb el cap sobre el meu pit, que hauria aturat rellotges i astres i galàxies. Ni un sol tic-tac, volia. Ni un sol sol ponent-se, ni un sol cel de nit. Només el teu cosset damunt del meu, la teva nina a la meva falda i la teva maneta dins dels meus dits.

Respiràvem alhora, compassades. Tu sospiraves submergida en el son dolç de mitja tarda, i jo et contemplava com es contempla la bellesa (quan és inexplicable).

Aliena a la meva commoció callada, la vida simplement esdevenia i tot (re)començava amb un nou sentit.


divendres, 4 de novembre de 2016

L'avortament i el silenci social


Patir un avortament no desitjat durant els primers mesos d’embaràs és una realitat no habitual, però sí força freqüent, encara que resulti incòmode parlar-ne. Els números diuen que aproximadament un 20% dels embarassos no arriben al final, i que d’aquests un 80% s’aturen durant el primer trimestre. De fet, quan pateixes un avortament inesperat en aquesta etapa descobreixes, ràpidament, que al teu voltant és ple de casos de dones (o de dones que coneixen altres dones) que també n’han tingut. Te n’arriben testimonis a través d’una xarxa immensa de vivències subterrànies. I aviat te n’adones que conèixer altres casos et fa sentir menys sola, més acompanyada.

El que no s’acaba d’entendre, però, és per què totes aquestes experiències segueixen mig silenciades i a les fosques... Quan reps una notícia com aquesta et sents, sobretot, desemparada. No tens cap referent sobre el que et passa, ningú t’ha explicat mai com seria ni que tindries un desgavell hormonal tan gran que a voltes la tristesa esdevindria insuportable i gegant. 

En plena era de la informació i la modernitat, vas a cegues i et sents ignorant. Et capbusses a Internet, però tampoc no hi trobes massa res: alguns fòrums i articles puntuals en to enciclopèdic, sí, però en un volum molt (però molt!) inferior al que tenen les entrades sobre les meravelles de la lactància materna o les fases de desenvolupament dels nadons quan són a la panxa, per citar alguns exemples. 

És evident que l’avortament és una qüestió molt més callada i molt menys normalitzada, tot i que forma part dels processos gestacionals i dels nostres possibles cicles naturals. I és fàcil de veure, especialment quan t’hi trobes, que si no som nosaltres les que comencem a capgirar aquest panorama tot seguirà com fins ara, que ja sabem que a la societat li va de perles tenir-nos desinformades i rebent una sola idea de què és una dona i com s’ha de comportar.

Potser és hora, penses aleshores, que entre totes anem trencant els tabús que encara pesen sobre tot allò que afecta els nostres cossos i expliquem, sense vergonyes, com són les nostres maternitats (les de veritat, no les versions sacralitzades que encara ens inculquen), i amb elles els nostres postparts, les nostres regles, els nostres avortaments (inesperats o voluntaris), el nostre desig, els nostres cicles o la nostra sexualitat (la real, eh?, no la que ens han volgut vendre com a normal). 

Perquè, en definitiva, parlar de les nostres experiències permetrà dignificar les nostres vivències, que encara avui són relegades al rang de ximpleria, fenomen obscur o cosa “domèstica”.



[Article publicat al diari ARA el 21 de gener de 2017]


dissabte, 29 d’octubre de 2016

Monstres


Ei, parla’m, no callis just ara. Sigues amb mi, si us plau, que tanta tristesa m’espanta. Ensenya’m una fotografia o un llibre o una planta, o corre les cortines i obre la finestra perquè aquí dins hi entri aire. Que tinc por, i no vull el meu silenci ressonant dins del dolor.

Necessito sentir-te-i-tenir-te aquí, mentre a fora les fulles cauen pansides de marró (que vol dir mortes). No te’n vagis ara; ara no. Toca’m la guitarra o acarona’m els cabells com saps que m’agrada... Si no ho vols, no diguis res, ni una paraula. Només jeu amb mi sota la manta i abraça’m. Siguem tu i jo ―tu i jo de debò―, lluny de tot això que ens esgarrapa l’ànima fins a mossegar-nos el cor.

(No em deixis sola enmig de la invasió de monstres que ho tornen tot foscor: sempre m'han fet pànic els túnels del terror).


dijous, 29 de setembre de 2016

Per hipòcrites, vostès! (també)


Sorprèn veure amb quina alegria i facilitat tothom s’ha apuntat a compartir el vídeo de promoció del Saló Eròtic de Barcelona. Caram, quin èxit. El vídeo diu que som un país d’hipòcrites i de reprimits. I per això, suposo, qui l’ha compartit ho ha fet per reafirmar-se com una persona alliberada, moderna i que viu el sexe sense tabús. Mmhhh, però aquí hi ha alguna cosa que no encaixa, o que trontolla estrepitosament.

Resulta que el Saló Eròtic és un espai on, en una gran majoria, hi acudeixen homes i on la major part d’espectacles estan pensats per satisfer-los a ells. O, si no ho volem dir així, estan pensats, doncs, per reproduir un model de sexualitat on el desig es mesura segons el plaer dels homes i on el coit (en mil postures impossibles) sembla ser el primer. A les imatges dels voltants dels escenaris, de fet, sempre s’hi pot veure una munió d’homes excitats que fotografien i enregistren les performances. De dones, fixeu-vos-hi, n’hi ha moltes menys.

Si consultem el web del saló i mirem quina és la programació, descobrim que en pràcticament totes les propostes se’ns mostra una dona (bé, el seu cos) com a producte-esquer. En gairebé cap activitat el que se’ns ensenya és un home (menys en la zona dedicada als gais). També crida l’atenció que en aquesta mena de salons eròtics hi hagi, de vegades, dones que s’ofereixen a copular amb el màxim d’homes possibles: els visitants poden pujar a l’escenari i tenir-hi relacions sexuals (en el llenguatge de la indústria mainstream això es tradueix en penetracions sistemàtiques)Fa poc, al festival eròtic de Portugal una actriu porno batia el rècord d’haver “estat” amb 700 homes en només 48 hores (i llegeixo que el rècord Guiness el té l’americana Lisa Sparks, que en un sol dia va satisfer 919 homes). És “curiós” que en cap festival com el de Barcelona hi hagi una funció que consisteixi a tenir un home a dalt de l’escenari oferint-se a proporcionar orgasmes a les dones. No, això no toca. De fet, tampoc deu ser casual que el mateix director del saló també sigui un home (Juli Simón).

Resulta que el patrocinador oficial de l’esdeveniment és Apricots, una cadena de prostíbuls de Barcelona ("Queremos ser tu marca de puterío", diu l'eslògan). Al web del Saló Eròtic hi ha un enllaç directe a la seva pàgina dins de la secció d’informació d’interès. A Apricots, evidentment, qui hi va també són homes, com al saló. Les dones hi són, però amb un rol ben diferent: són cossos en venda que qui vol pot comprar i fer servir per al seu plaer. En aquest cas, l’amo del negoci també és un home. Es diu Alberto Javier Martínez i a internet és fàcil trobar-lo en un perfil on explica que és un “empresari amb una dilatada experiència en el món de la prostitució”. Ven cossos de dones i ho té muntat la mar de bé: al web, que realment té un disseny molt atractiu, l’usuari pot seleccionar les noies com si comprés per eBay. Les té classificades per categories: rosses, grassonetes, mulates, madures... També es poden triar per nacionalitat: romaneses, veneçolanes, russes, libaneses, cubanes... Crida l’atenció que gairebé totes siguin de països més pobres que el nostre, però potser també és casual, això. I en un altre dels menús de cerca el web et deixa seleccionar les noies segons els serveis: francès natural, sexe anal, gola profunda... En un banner ben vistós al centre de la pàgina s’hi llegeix: Francès facial complet. Aquestes noies volen les vitamines que té la teva llet!




No cal dir que el contacte que es doni entre les dones del catàleg i els puters de torn es basarà en una relació de poder, on qui mana sempre seran ells, que són qui posa els diners. Fes-me això, ara això altre... I ara deixa’t fer això, que a mi em va bé.  Tot molt igualitari, vaja. I més en una societat on els homes tenen més poder que les dones i on les violències cap a elles (nosaltres) es perpetuen i es normalitzen de manera evident [1].

En fi, i per resumir. Que de transformador aquest vídeo viral no en té res. Perquè si realment volem ser una societat alliberada el que ens fa falta és alliberar-nos de tot aquest imaginari misògen en què les dones s’entenen com un objecte per passar-ho bé i que no demana res. El dia que el Saló Eròtic (per què no n’hi diuen pornogràfic, per cert?) hi hagi tants homes com dones fent cues per veure funcions on també es tingui en compte el seu plaer potser alguna cosa haurà canviat, no ho sé... (personalment em costa entendre el sexe com a espectacle i a canvi de diners). Però en tot cas, si ser una societat avançada i desacomplexada consisteix a promocionar festivals on a les dones se’ns representa com a nines inflables per alimentar fantasies troglodites mentre una empresa intenta captar puters, és que les coses no van gens bé.


PD: El vídeo també l'ha dirigit un home, de nom Carles Valdés. 




[1] Interessant recordar que el 98% de víctimes de l’explotació sexual al món són dones, i no homes. O que en els casos de violencia dins de la parella, en el 90% dels casos l’agressor és ell. 








dissabte, 17 de setembre de 2016

Potser és això


No sabria dir exactament cada quan esclata ni per què, ni definir amb les paraules justes tot allò que et fa sentir. Però us convidaria a experimentar-ho, això sí. A notar com, una tarda d’una tardor que encara no arriba, la vida t’apareix tot d’una, com una v(b)ella amiga. Se’t planta al davant i et mira, i els seus ulls són tan purs que t’emocionen (i t’espanten una mica).

Veus la vida cara a cara i de cop t'adones que ets feta de venes i de sang. No hi ha soroll, ara, i el (teu) món es desempallega de tot allò que rondina, que cau. 

Sou només tu i la (teva) vida fitant-vos l’esguard, com bones amigues. Us heu trobat mentre caminaves i ja ni sospites a què donaves voltes perquè els pensaments han volat. Com l’enyoraves (o com l’havies oblidat!). Ara que la tens aquí, tan a la vora, el cor et batega amb més força, els pulmons se t’eixamplen i els cabells se’t mouen. De cop i volta, un remolí d'aire fred et frega les galtes i ella s’esfuma, misteriosa: et deixa sola enmig d’un carrer que no recordes.

Tot et sembla diferent, ara. Notes pessigolles a la panxa i el cap se t’enlaira, incontrolable, cap a una lucidesa deliciosa. Potser és això, la felicitat, penses. I desitges que comenci a ploure.



dissabte, 20 d’agost de 2016

Burquini, mitges i pits


Diu la meva àvia que de jove si no duies mitges eres vista com una fresca, perquè ensenyaves (la carn de) les cames. Tant era el mal efecte que provocaves que moltes noies, com ella, que no sempre podien comprar unes mitges noves optaven per dibuixar-se una ratlla negra al darrere de la cama, que pujava des del turmell fins a les cuixes i simulava ser una costura.

Ara a l’estiu, som moltes les que ens destapem les cames sense necessitat d’enfundar-les dins de cap malla. Podem ensenyar la pell; això sí: la gran majoria anem depilades. I podem ensenyar les cames, sí, però cal que anem alerta amb com ens vestim. Si triem uns pantalons “massa” curts o segons quina minifaldilla, hi ha gent que ens tractarà de ser unes fresques (mira, com la meva àvia si no portava mitges!). I el mateix que passa amb les cames passarà amb les samarretes, o amb les sabates. Has vist com va aquesta?
Sembla una prostituta. O una monja. O un xicot. La qüestió és reduir-ho tot, sempre, al nostre cos.

Perquè les dones som, per a molts, sobretot això: un cos. Un cos que s’ensenya o es tapa segons com interessa. I tant se val si som polítiques, actrius o esportistes olímpiques: més que allò a què ens dediquem el món es centrarà (gairebé sempre) en allò que aparentem. En si som “boniques” o “lletges”, “grasses” o “primes”, en si tenim arrugues o cel·lulitis o si ens tenyim els cabells.

Des dels anys seixanta a les nostres platges hi ha biquinis. Abans de la seva arribada, amb les turistes, els banyadors ens cobrien pit, cul i panxa; i de fet a principis de segle també ens tapaven els braços i les cuixes fins als genolls. Podríem dir que avui el biquini és la peça de bany femenina majoritària entre nosaltres, tot i que la fan servir sobretot les noies més joves i no tant les dones grans. Platges nudistes a banda, entre les banyistes també hi ha qui prefereix portar banyador, posar-se un tanga o anar només amb calces i deixar estar els sostenidors.

A la gran majoria de piscines de per aquí, però, hi ha una cosa que tenim prohibida: les dones no podem fer topless, cal que ens tapem els pits. I mentre als espais de natació públics (imagino que també als hotels de la Costa Blava) se’ns convida a no anar massa destapades en aquest sentit, a les platges de Cannes s’ha començat a multar les dones (musulmanes) que es banyen massa tapades.

La polèmica del mal anomenat burquini ha fet salivar els mitjans, que han sortit a la recerca i captura de dones que porten aquest banyador a les platges catalanes. N’han buscat per la costa i fins i tot per parcs aquàtics, i han omplert portades i pàgines senceres dels diaris amb titulars que parlen d’un conflicte de convivència que, en realitat, no hi és.  

És curiós, per dir-ho d’una manera suau, veure com amb tot aquest enrenou s’assenyalen les dones musulmanes que es banyen al mar tapades mentre assumim com a normal que a les piscines com Déu mana cal que les dones ens cobrim les mames. I és com a mínim inquietant descobrir com a les mateixes platges on aquests dies es cerquen burquinis hi ha un munt de gent fotografiant les seves vacances per unes xarxes socials que, de manera sistemàtica, censuren les imatges de qualsevol tors (femení) sense cobrir.  

Però podem anar sense mitges,  sí.

dimecres, 10 d’agost de 2016

Llet freda


Suques galetes dins un got de llet freda, dreta a la vora de la finestra oberta. Quin vent hi fa a fora, feia temps que no veies tants llampecs. És mitjanit i la tempesta t'ha despertat (en tots els sentits). Plou massa i l'aigua comença a esquitxar-te, però no vols tancar la finestra, t’agrada que les cortines es belluguin amb aquest aire de rebel·lió domèstica. A les cases del davant les persianes s’abaixen, els llums s’apaguen i el dia es reclou en el mateix ritual de sempre. De tant en tant, però, les rodes d’un cotxe obrint-se pas entre els bassals t’indiquen que malgrat la quietud del teu refugi a fora la vida segueix fent de les seves. Amb la mirada clavada a l’aigua, penses que en algun racó de la ciutat hi ha gent que mira les estrelles, que s’enamora, que s'estima o que s’enyora... I imagines corredisses sota la pluja, paraigues que regalimen, missatges que no s'envien i pells que es descobreixen.

Tens els peus molls i la samarreta xopa. La llet, ara, et sembla (encara) més freda.

diumenge, 31 de juliol de 2016

#ManifestOSLD


De vegades a Twitter hi passen coses boniques. Fa poc més d’un mes, un grup de dones vam posar-nos en contacte per aquesta xarxa per compartir la nostra indignació pel programa .Cat (aquí en parlava), que un cop més celebrava una tertúlia sense donar veu a cap dona. Des del sofà de casa i davant de la pantalla, vam ser moltes les que vam piluar amb l’etiqueta #Onsónlesdones per denunciar la invisibilització femenina als espais d’opinió dels nostres mitjans. I va ser justament aquesta etiqueta —ja feia temps que corria per la xarxa— la que va servir per reconèixer-nos i organitzar-nos en un grup privat, on primer érem mitja dotzena i on avui ja som una cinquantena de dones de diversos perfils i edats.

Entre totes, vam decidir actuar, passar a l’acció i impulsar el col·lectiu On són les dones per intentar capgirar una realitat que ens resulta injusta, que ens discrimina i que perjudica el conjunt de la societat. Vam obrir un blog, vam inciar un seguiment diari de mitjans per quantificar els percentatges d’opinadores i opinadors, vam crear comptes a les xarxes socials, vam publicar articles en mitjans... I ahir, a la fi, vam presentar públicament el nostre manifest al Col·legi de Periodistes de Catalunya en un acte que va tenir una acollida espectacular.

La convocatòria va tenir tan èxit que a la sala no s’hi cabia i va caldre habilitar un segon espai per seguir la presentació en streaming. Entre el públic, un munt de cares conegudes, mentre a la xarxa #ManifestOSLD esdevenia trending topic dins l'àmbit català. Les adhesions al manifest (ja l'heu signat, per cert?) van superar totes les expectatives i no paren d'augmentar. 

Avui, que és el nostre endemà, la campanya On són les dones és notícia amb un missatge inconfusible: volem uns mitjans on la nostra opinió també compti, que no ens infrarepresentin i on a les tertúlies, per exemple, sigui possible sentir-hi la veu de persones que no encaixin amb el prototip homogeni de tertulià mascle de mitjana edat. Que la societat, per sort, és molt més diversa i plural! I no ens cansarem de constatar que si conformem el 51% de la població no és just que només siguem presents en el 20% de les columnes d’opinió dels diaris, les tertúlies i els debats de ràdio i televisió. No hi ha cap excusa per justificar un biaix tan gran.

Ahir a la tarda, la presentació del manifest va ser emocionant. Totes sabíem que era un dia especial i que sortia a la llum una feinada de setmanes que, a partir de tuits particulars, ha acabat articulant una autèntica xarxa de treball col·laboratiu i horitzontal. Perquè no calen líders, de vegades. Perquè on no hi arriba una, segur que hi pot arribar una altra. Perquè la sororitat és fantàstica i esdeveniments com el d'ahir ho deixen clar. 


De vegades a Twitter hi passen coses boniques, i tant! 

dissabte, 9 de juliol de 2016

Grues


La grua estàtica, a l’horitzó, redefineix el paisatge. S'alça en un descampat on hi fan pisos que s’ompliran de gent que comprarà mobles i tovalloles i espelmes, i que penjarà roba humida en estenedors que es pleguen. Dins les totxanes que ara s'amunteguen hi haurà històries, com n’hi ha al pis de sota i al terrat del dalt, i com n’hi ha hagut a les cases escrostonades del carrer de baix.

Fa massa calor i el solar és ple de pedres. Quan caigui la nit, un grup de joves saltarà la tanca i farà una rotllana sota la grua i la lluna estiuenca. Riuran, xerraran, i somiaran viatges que els semblen perfectes. 

D’aquí a uns mesos el solar on ara seuen ja no serà cap solar on poder seure. Serà part del passat, com les seves converses. I amb el temps, les grues escampades per les ciutats els faran reviure (sense poder evitar-ho) la sensació de tenir el cap a les estrelles.

dijous, 30 de juny de 2016

Canviar les regles


Dos mesos després que una moció sobre la menstruació sacsegés els mitjans i les sobretaules de tot Catalunya (mai oblidarem aquelles tertúlies plenes d’homes encorbatats indicant-nos, esverats, com era això de tenir la regla), sembla que, mica en mica, el país ha tornat a la normalitat. De la regla, se’n parla a casa, no als plenaris. Als productes d’higiene íntima femenina se’ls aplica un 21% d’IVA (que és l’IVA dels article de luxe, no pas dels de primera necessitat). I a les escoles no hi ha ni rastre d’una mínima pedagogia menstrual (tampoc d’una educació afectiva ni sexual).

Tot torna a ser “normal”: als debats es parla de temes seriosos i si la menstruació és present a l’esfera pública és, únicament, a través dels fabulosos anuncis de compreses i tampons. Aquesta publicitat, però, no sembla molestar ningú. Tant és que repeteixi fins a la sacietat que la regla és una cosa “bruta” que cal amagar (són incomptables els anuncis en què s’insisteix en la discreció dels productes!); i tant hi fa, també, que el darrer anunci de Tampax asseguri que, si ho volem, podem “canviar” les nostres regles. 




Sota el lema El poder de cambiar tus reglas, l’espot publicitari d’aquest estiu mostra noies fent activitats frenètiques i esports d’aventura: el missatge a entendre és que la regla no ens ha d’impedir “estar com sempre”. I que si ens posem un tampó pearl d'aquests ja estarem "normals" i tindrem ganes de fer ràfting, escalar muntanyes, pujar al Shambala i llançar-nos en paracaigudes. Una meravella, vaja. 

Amb anuncis com el de Tampax Pearl ―tan moderns i divertits― lluny d’avançar, retrocedim. O, en tot cas, avancem encara més en això d’allunyar les dones dels seus propis cossos (que acaben semblant aliens). Mirant anuncis de compreses, les noies poden creure fàcilment que si quan menstruen no tenen ganes de ballar ni de saltar ni de llançar-se en tirolina és que alguna cosa, dins d’elles, no va com hauria d’anar. Perquè, encara que s’ignori, els dies en què es menstrua acostumen a ser dies de recolliment, en què l’organisme disminueix el seu ritme. Perquè som cícliques, per més que la societat ens vulgui lineals. I no es tracta de posar-se un tampó per poder estar “bé”. Es tracta de saber que hi ha fases, i que cada fase té els seus símptomes. I que és natural que hi siguin. I que és bo. I que és sa.


Apartant la menstruació del debat públic (és un tema de dones, quin disbarat!) fomentem el desconeixement del propi cos i deixem que moltes adolescents en tinguin com a única i desastrosa referència les performances cutres i perverses que orquestren multinacionals com Evax Tampax, per exemple. Parlar de la menstruació en un plenari va esgarrifar el país sencer. Però, en canvi, que anuncis com el de Tampax desvirtuïn la naturalesa del cos de la dona, alimentin un tabú històric i siguin una autèntica maquinària de fer negoci, no fa trontollar res.

dissabte, 25 de juny de 2016

La plaça


Un viatge en tren, al matí, d'hora. El vagó que trontolla, el sol que s'alça, els braços que es toquen. Que bé callar i no dir res i saber que s'estan dient coses i que no passa res. Tenir-se a la vora i somiar desperts.

A la ciutat un metro amb gent amuntegada que ens fa estar drets. I després una plaça i un rellotge i unes campanes. Dinem, i tot és bo. Riem. I et faria un petó.

Demanem cafè i remenem les tasses. Que bonica, la plaça! I les paraules i les cases i les mirades i els arbres. Sembla que la vida s'hagi aturat a contemplar-nos. De mica en mica, els sentits s'eixamplen...


(...)


És hora d'anar-se'n.

dilluns, 6 de juny de 2016

El .Cat i la testosterona


Aquest dijous TV3 dedicava el seu programa .Cat a parlar dels fets de Gràcia i ho feia amb una taula de debat on, entre les set persones que hi seien, no hi havia ni una sola dona. L’opinió que es construïa, doncs, en aquest programa en prime time de la televisió pública (la que paguem tots, però també totes) era exclusivament masculina, i no comptava ni amb una sola veu femenina. Com si a Catalunya no hi hagués dones expertes en res, o capacitades per opinar sobre res, o preparades per dir el que pensen.

Fins aquí, però, la novetat no era tan gran. Val a dir que el .Cat és un programa on la paritat brilla per la seva absència i on és molt habitual veure taules formades només per mascles (n’hi ha que van amb corbata, n’hi ha que porten samarretes, però al capdavall tots són homes els que acostumen a parlar-hi). Però la sorpresa d’aquest dijous va ser el rebuig que un programa sense cap tertuliana va provocar en bona part de l’audiència i que es va traduir en un bon rebombori a les xarxes.

Cada cop més les xarxes socials serveixen per articular denúncies que, a la llarga, acaben tenint el seu efecte... Dijous, la pressió a Twitter va ser tan forta que fins i tot al final del programa Natza Ferrer va fer-ho notar: “Hem rebut moltes queixes”, va dir a Xavi Coral, mentre ell argumentava que de vegades hi ha noms que han de venir però que a última hora fallen, en un intent de justificar allò que era injustificable. 

I és que els nostres mitjans continuen perpetuant una mirada androcèntrica, on allò que és masculí es considera universal, on l’home és el protagonista i on la mirada d’ells és la que val. La representació de les dones als espais d’opinió de casa nostra és ridícula (ronda el 20 % segons aquest estudi), i comprovar-ho és tan fàcil com fullejar les seccions d’opinió de diaris o les tertúlies de ràdios i televisions. Sempre hi ha més homes que dones. Sempre hi ha més experts que expertes. Sempre hi ha més homes dient la seva que dones expressant el que pensen. I això no és ni just, ni democràtic, i no és ―ni molt menys― un fenomen casual.

Les redaccions dels programes necessiten, urgentment, incorporar una perspectiva de gènere que, com a mínim, asseguri que el punt de vista de les dones (som més de la meitat de la població!) també tingui un lloc a l’esfera pública. Si a la seva agenda, els mitjans no hi tenen contactes de possibles tertulianes, que els busquin, que ja va bé de tant en tant ventilar la casa... I si les idees no vénen, sempre es pot recórrer al cercador d’expertes de l’Institut Català de les Dones, que és una eina la mar de bona.   

Una altra manera d’intentar evitar aquests platós testosterònics és apel·lant als mateixos tertulians (homes): seria un gest bonic i immensament necessari que es neguessin a participar a programes on la representació femenina fos o bé nul·la o bé anecdòtica.

I finalment, queda clar que una via eficaç per combatre els platós on les dones es marginen de manera sistemàtica és a través de les xarxes socials o de qualsevol mitjà que permeti fer córrer el missatge (l'etiqueta #Onsónlesdones és una de les més utilitzades). Perquè el pitjor que pot passar, quan una cosa no és justa, és que l’endemà tot segueixi com estava. Que res canviï. Que res avanci.


[Article publicat a Núvol el 4 de juny de 2016]

dimecres, 1 de juny de 2016

Calleu, va...



A la gent ens agrada xerrar, sí, i especialment xerrar dels altres. Però també és cert que hi ha temes en què som més o menys prudents a l’hora de deixar anar una opinió contundent. Un dels camps en què el món sencer se sent legitimat per opinar sense manies és el de la maternitat: quan una dona és o serà mare ha de conviure amb la pressió constant de consells aliens, que vénen tant d’experts i especialistes com de veus anònimes o converses al tren. L’exemple més evident, potser, el trobem en la lactància i en el debat que suscita qualsevol posició envers l’amamantament.

Sembla que en això de la criança hi hagi una mena de barra lliure, on tothom té dret a jutjar allò que la dona —que ara és mare, però que no per això deixa de ser una persona amb identitat i raonament propi— decideix. Així, si a dia d’avui una mare opta per no donar el pit al seu nadó se sotmet, immediatament, a un allau de crítiques o, com a mínim, a un qüestionament constant de la seva decisió. Li dónes biberó? I com és? Pobra criatura... El pit és molt millor! Els comentaris, com dèiem, poden sortir de qualsevol boca, sigui coneguda o no, perquè a l’hora de qüestionar allò que la dona ha volgut fer amb el seu cos sembla que no cal haver-hi ni tan sols confiança per emetre un judici de valor.

Però les dones que (pel que sigui) no poden o no volen donar el pit no són les úniques que s’enfronten al tribunal interrogador: les que amamanten els nadons a demanda, per exemple, tampoc s’escapen de donar explicacions: Li dónes sempre que ho vol? No ha de ser cada 3 hores? No et fa vergonya fer-ho aquí al mig? I no tens por de malcriar-lo? Tampoc se salven les que alleten durant 3 mesos (només?), les que ho fan 6 (vols dir?), les que combinen pit i llet de pot (no va bé!) o les que s’hi estan dos anys i mig (encara el tens a la teta? I si té una addicció?). 

El món de la criança i la maternitat desperta entusiasmes i les ganes de ficar-hi cullerada fan que tothom es vegi capacitat per indicar a les mares què han de fer amb el seu cos, les seves panxes, els seus pits, el seu temps i els seus mugrons. Potser, però, més que polèmiques enceses sobre lactàncies o biberons, parts amb epidural o al sofà de casa, coallitaments o llits de baranes, cotxets o motxilles fetes de mocador, el que hi ha és una reflexió pendent sobre la llibertat de cada dona per decidir què vol fer amb el seu cos sense la pressió externa de modes, mentalitats estàtiques ni teories de manuals en auge.

Perquè un autèntic empoderament femení passarà, també, per  alliberar-nos dels judicis gratuïts sobre el que fem o no fem amb el nostre cos si som mares. Que cadascú sigui la mare que vulgui, sense culpes absurdes i lluny de discursos dogmàtics o uniformadors! I que les energies que es gasten qüestionant-nos es destinin, per exemple, a lluitar per uns permisos maternals dignes, una conciliació real (i no il·lusòria, com és ara) i a preguntar-nos com estem o què ens fa falta. 


[Article publicat al diari ARA el 25 de juny de 2016]

dijous, 26 de maig de 2016

Totes dues


Aquesta nit volies agafar les estrelles. És de nit aquí dalt, deies. I saltaves. I reies. I els teus ulls mirant enlaire, cercant estels, eren tu ni ho sospitaves una fiblada deliciosa de ganes boges d'estimar-te (i de tenir-te sempre com ara, entre els meus braços, respirant-te).

Fascinada, alçaves les manetes i et converties en la constel·lació més tendra, en la més salvatge, en la més menuda. El teu món se'ns enduia rodolant fins a la lluna, a totes dues... I a l’univers ―n’estic segura― només hi érem tu i jo (i el cel).




dimarts, 24 de maig de 2016

13 sentiments (comuns) de la gent de lletres


Ets de “lletres”? Si ho ets, segurament t’identificaràs en alguna de les situacions que recull aquesta llista. L’objectiu és dir en veu alta aquells sentiments o aquelles sensacions que la gent lletraferida sovint viu en silenci i que, potser a partir d’ara, s’atrevirà a compartir... Ens ajudes a ampliar-la?


  1. La il·lusió de contactar amb algú i que t’escrigui un missatge impecable. Amb les comes ben posades, amb els transitius sense preposicions innecessàries, amb les majúscules només on fa falta...

  1. La ràbia que et fa detectar un error (teu!) en un correu electrònic que ja has enviat. El malestar que et provoca veure l’error al mig de la pantalla, sense poder tirar enrere ni fer-lo desaparèixer per art de màgia.

  1. El plaer de rellegir un missatge ben escrit, pel simple fet d’assaborir-lo.

  1. La simpatia automàtica que sents per aquella persona que, en un bar, al metro o al parc, llegeix un dels teus llibres de capçalera.

  1. La inquietud que et generen les circulars de l’escola de la teva filla, i les ganes irrefrenables d’agafar un bolígraf vermell per corregir-ne les faltes. 

  1. La decepció que t’emportes quan, després de passar la nit amb algú que t’ha fet gràcia, reps un whatsapp de bon dia on totes les Q s’han convertit en K  (Bon dia, k fas? kom estàs? vols kdar?).

  1. L’excitació que sents davant d’un ús intel·ligent de les comes. L’efecte (gairebé afrodisíac) de descobrir que algú les col·loca allà on toca i quan toca.

  1. La sensació estranya que t’envaeix cada cop que el teu cap t’envia missatges mal escrits o pronuncia paraules esgarrifoses (la companyia alemana, és un aconteixement important, donem-nos pressa...).

  1. La perplexitat que sovint no pots ocultar quan als mitjans de comunicació hi detectes faltes d’ortografia a manta sense que mai no salti cap alarma.

  1. La il·lusió que et fa veure un ordinal ben escrit (1r, 2n, 3r, 4t), un FINS AL (amb la A) a l’aparador d’una botiga o un SI US PLAU en un rètol qualsevol del barri.

  1. La resignació que, des dels 18 anys, t’acompanya quan algú et diu que amb les bones notes que treies hauries pogut estudiar qualsevol altra cosa (referint-se, evidentment, a “qualsevol altra cosa de ciències”).

  1. L’alegria sobtada quan, entre la multitud, topes amb persones amb sensibilitat lingüística que juguen amb el llenguatge per comunicar-se i divertir-se.
  2.  La solidaritat innata amb aquella gent que, com tu, de jove volia escriure i per això va cursar filologies, humanitats o carreres de periodisme sense imaginar-se que acabaria redactant notes de premsa per a empreses de logística, fent notícies de successos o ensenyant els diftongs i els hiats en una acadèmia sense vistes. 

[Article publicat a Núvol el 22 de maig de 2016]

dilluns, 9 de maig de 2016

Menjar-se el món


Avui és el món qui se la menja a ella i no té forces per rebel·lar-s’hi. No plou, però la tempesta s’endevina condensada dins el núvol fosc que ronda les teulades (i les antenes, i les persianes).

Avui és el món qui se la menja a ella, i no intentarà salvar-se'n. De vegades, pensa, està bé deixar-se endur pel tedi d’un dilluns sense esperança. De vegades, es diu a si mateixa, és bo deixar-se emportar per la melangia trista del gris nostàlgic.

De vegades, se n’ha adonat just ara!, val més rendir-se als dies on allò que érem pesa més que el que som; on allò que somiàvem esdevé, tot d’una, un miratge tan nítid que (inevitablement) ens dol.

Avui és el món qui se la menja a ella... I, per primer cop en molts mesos, (ella) no té ganes de menjar-se el món. 


diumenge, 1 de maig de 2016

Sobre el Dia de la Mare


Eps, que és el Dia de la Mare! Ja heu anar a buscar un ram de flors, una colònia o un fulard? Si encara esteu dubtosos, podeu passar pel supermercats Alcampo, on han destinat un parell de passadissos per a regals especialment pensats per a elles (les mares): aspiradores, batedores, paelles i fins i tot baietes. Tot plegat, etiquetat de color rosa i a preus promocionals.
Passant molt ràpidament per sobre del sexisme que es desprèn, evidentment, d’això de pressuposar que els productes de neteja són opcions que faran felices aquelles dones que són mares (però que un supermercat mai no proposaria ―o fins ara no ha proposat― com a idees de regals per a un pare), el que és innegable és que el Dia de la Mare ha esdevingut una jornada especialment hipòcrita i enganyosa, a banda d’una estratègia comercial.
Està molt bé que es reconegui la tasca que, en aquest cas, fan les mares (els 365 dies de l’any, no tan sols el primer diumenge de maig), però fer-ho a través d’una diada que enalteix només una idea de la maternitat és no jugar net, la veritat.
El Dia de la Mare seria fabulós i fins i tot entranyable en una societat on realment es tingués cura i es valorés la tasca reproductora i de criança. En una societat on els permisos per maternitat no es limitessin a la salvatjada de 16 úniques setmanes, on les dones no haguessin de patir per perdre la feina un cop es queden embarassades, on no haguessin de patir per no aconseguir una feina pel simple fet de ser dones i poder-se quedar embarassades, on no haguessin de patir per haver d’incorporar-se a la feina quan els nadons encara són massa petits per deixar-los a casa. On els horaris laborals permetessin una conciliació real, on els permisos fossin compartits i on no fos sempre la dona qui hagués de tenir el sou més baix i les menors possibilitats de promocionar-se.
El Dia de la Mare tindria un sentit bonic, potser, si les dones poguessin rebre una educació sexual que els permetés conèixer els seu cos, sense tabús ni escàndols. On la menstruació no fos només quelcom a amagar sinó a comprendre, on la sexualitat no fos fal·locèntrica, on el dret a avortar de manera lliure i segura fos una evidència, on les dones que no volguessin ser mares no haguessin de justificar-se una vegada i una altra.
El Dia de la Mare faria il·lusió si la maternitat no s’entengués només com aquella condició natural que converteix la dona en un ésser abnegat, dòcil i amable, sense més aspiracions que tenir cura dels altres. On les dones no haguessin de viure (fins i tot després d’un embaràs) sota els efectes d’una pressió estètica bestial. On l’episiotomia no fos una pràctica habitual i sovint prescindible. On en el postpart la quarantena no fos l’única fita.
El Dia de la Mare estaria la mar de bé si a les escoles bressol públiques hi hagués prou places i als centres d’educació primària no es tanquessin línies de P3 a manta (ja sabem que això es fa a les escoles públiques, no a les concertades ―subvencionades amb diners públics, d’altra banda―). Si als manuals de criança a més del benestar de l’infant també es tingués en compte el de les mares (sempre invisibilitzades). Si les ciutats estiguessin preparades per viure-hi amb criatures. Si la criança fos una tasca amb reconeixement social. Si no es qüestionés les mares que decideixen no donar el pit, ni les que alleten fins als tres anys, ni les que ho són sense tenir parella o fora del marc de la família “tradicional”.

El Dia de la Mare, estaria molt bé, la veritat, si a la dona se la tractés, sempre, com una persona que té dret a viure dignament i amb llibertat.


[Article publicat a Núvol el 29 d'abril de 2016]

divendres, 29 d’abril de 2016

Enyorar-se


Duu sempre una llibreta dins la bossa (entre el moneder, les claus i el mòbil) i un bolígraf de tinta negra i punta fina. Durant el dia l’obre d’amagatotis i hi anota alguna paraula bonica. Potser l’ha llegida, potser l’ha sentida, potser li ha aparegut, tot d’una, des d’un plec oblidat de l’esperit. L’escriu en una de les pàgines i de seguida guarda el bloc per retornar al món que gira. De vegades, al supermercat, fent cua per pagar a la caixa imagina històries i personatges... Però com que té les mans ocupades (duu la nena a coll i empeny el carret metàl·lic) no té temps d’apuntar-les i es concentra ―sense que ningú ho sàpiga ―a gravar les idees a la memòria. 

Els dies avancen atapeïts de correus electrònics, de whatsapps, de reunions, d’encàrrecs, d’anades i vingudes a l’escola, de berenars a la trona, d’estones divertides al parc, de vespres de contes i pessigolles... Però de tant en tant, i fent malabarismes entre rellotges i horaris, esgarrapa una estona per enfilar-se a les golfes de la ment ―n’hauria de dir santuari, potser― i dibuixa, amb mots, els batecs d'una vida que corre massa.

Dins d’aquesta petita cambra, obre la llibreta i en llegeix les paraules: hi ha cops que les diu en veu alta; d’altres, en canvi, intenta entrellaçar-les i imagina un conte que no sap ben bé com comença a créixer dins la pantalla. Aquí només hi és ella (i el text que crea) capbussant-se com un ànec dins d’un mar sense aigua on les idees són onades que li espeteguen a les galtes. És el moment d’interpel·lar-se, d’explicar-se, de reivindicar-se: és el moment de perdre’s per després trobar-se. Ara és en un món, i després baixarà a l’altre. De vegades, però, se sent culpable. Culpable de no ser a fora, a l’altra banda. O culpable d’enyorar-se massa (a ella sola). 


dijous, 21 d’abril de 2016

Hamaca

{Apunt ràpid inspirat en una noia que caminava, 
molt de pressa, per Passeig de Gràcia}


Que és primavera, diuen, i als carrers la gent passeja. Volem alliberar-nos dels correus i dels telèfons, però caminem amb pressa per no fer tard a la feina. Les dèries (Per què no em truca? Li agrado? Trobo a faltar la Paula. Un dia d’aquests aniré a la platja. Com t’enyoro, de vegades) queden amagades en algun calaix subterrani. Ara toca engegar l’ordinador, obrir els missatges, respondre trucades... Però al migdia, després de tres o quatre reunions pusil·lànimes, mirem per la finestra i retrobem l’estampa d’un cel ple d’aire: la primavera segueix esperant-nos, a fora, penjada d’un parell de palmeres imaginàries, com una hamaca que ens empeny a balancejar-nos per l’escampall de pensaments que hem tancat amb pany i clau (per no atabalar-nos). 

Ja ho diuen, oi, que la primavera ens convida a retrobar-nos?

dijous, 14 d’abril de 2016

Sorrals a banda



Fa uns dies, per un ensurt, vaig ser a Urgències de l’Hospital General de Granollers. Concretament, a Urgències de Pediatria. I la major part del temps, per ser fidel als fets, a la sala d’espera d’aquest departament. Quan ens toca esperar el nostre torn, ja sigui a cal metge o a la perruqueria, els adults acostumem a llegir, a fer encreuats o, darrerament ―sent realistes― a navegar sense rumb per les pantalletes dels smartphones. Però per a una criatura de dos anys, una espera de dues hores en una sala com la d’Urgències pot resultar eterna i feixuga, i més encara quan a la cambra no hi ha ni una sola joguina, conte o joc per fer avançar l’estona.

Tant costa, a casa nostra, adequar l’espai públic perquè els més petits s’hi puguin sentir una mica còmodes? No cal dir que el cas d’aquesta sala és només un exemple entre mil més, i per comprovar-ho només cal fer un volt per les administracions (ajuntaments, jutjats, oficines de correus...), les estacions, els comerços o els bars i restaurants on ens trobem. Quants d’aquests llocs disposen d’un espai adaptat per a criatures? A quants podem anar-hi còmodament si portem un cotxet o si necessitem donar el pit o canviar uns bolquers, tot d’una?

Les tasques de cura, encara ara, es consideren quelcom domèstic, que cal fer a casa i de les quals la societat no té cap obligació d'ocupar-se, i això ―a la pràctica― es tradueix en ciutats hostils per a la criança. Tinguem-ho clar: dignificar i posar en valor aquests treballs va molt més enllà de posar un parell de gronxadors i un sorral amb galledes i pales a les places dels barris.

A Estocolm –i sé que és un exemple “extrem” per a nosaltres―  les persones que passegen un infant en cotxet estan exemptes de pagar el bitllet de l’autobús públic: és un petit gest que reconeix, d’alguna manera, la seva contribució a la societat i la tasca reproductiva que estan duent a terme. (Res, ho deixo anar com a idea... Per si algun ajuntament s’inspira i, per una vegada, fa la vida més fàcil a tot aquell gruix de població que a més de fer equilibris per conciliar canalla i feina, també n’ha de fer per moure’s per un país que gira l’esquena a una realitat que durant molts anys ha estat “cosa de dones” i que, precisament per això, avui encara s’ignora).

PD: Al restaurant de  l’Hospital, per cert, no hi havia ni una trona!


dijous, 7 d’abril de 2016

Cireres


Diu la llegenda que la primavera és temps de petons amb llengua. La natura esclata, el verd s’escampa i qui més qui menys fa volar coloms i s'entusiasma. Mica en mica, ens traiem la roba i seiem en terrasses de sol elàstic. Diu la llegenda que, a la primavera, l'amor s'imposa.


(Al pati de casa, però, les cireres són tan sols― flor). 


dilluns, 28 de març de 2016

Volta Masclista a Catalunya

Josep Lago AFP
Que una de les curses amb més tradició del món ciclista sigui la de casa nostra, està molt bé. Que aplegui prop de 200 corredors i que circuli pel territori, també. Que sigui una prova eminentment masculina, ja no tant. I que, a sobre, tracti les dones com si fossin objectes sexuals és directament inadmissible.

La Volta Ciclista a Catalunya, que del 21 al 27 de març ha recorregut 1.219,6 quilòmetres per terres catalanes, va finalitzar ahir a Montjuïc, on el ciclista Nairo Quintana va proclamar-se guanyador. Per celebrar-ho, l’organització havia preparat un pòdium on Quintana va rebre el premi de la mà de dues noies (no en sabem els noms) que l’esperaven rialleres amb un ram de flors i unes malles ajustades. No cal dir, que les dues hostesses eren joves i guapes (entenent “guapes” dins els cànons de bellesa establerts, que ja sabem quins són). Les joves tenien una tasca encomanada: restar dretes a l’escenari acompanyant el guanyador, somriure en tot moment, lliurar-li les flors i, en un moment determinat, fer-li un petó. El petó li feien totes dues alhora, una a cada galta, i és justament aquesta instantània la que ha corregut com la pólvora per mitjans i redaccions.

L’esport no només margina les dones (els mitjans de comunicació n'invisibilitzen sistemàticament qualsevol informació esportiva), si no que quan les dones apareixen a les notícies d’aquestes seccions ho fan, sovint, en virtut de gerro de flors. Ahir Quintana guanyava la Volta Ciclista a Catalunya i una part del seu premi consistia a poder abraçar aquestes dues noies dòcils i entregades, que el besaven mentre el públic l’ovacionava: "Quintana agarra su Volta", titulava el diari Marca. I és que el ciclista era un triomfador, i les dues dones que hi havia a l’escenari formaven part del reconeixement que rebia pel seu esforç i la seva dedicació.

Jon Herranz
Ja sabem que el món de l’esport és masclista, però cal repetir un cop i un altre aquesta mena d’escenificacions casposes, que situen la dona en una posició tan ridícula i submissa? Com a país, fer gala d’una de les proves ciclistes més antigues del món és tot un orgull, suposo. Però si aquest prova, que passeja el nostre nom per altres contrades i ens dóna visibilitat com a poble, és coneguda per numerets com aquest, crec que més que enorgullir-nos ens hauria d’avergonyir.


I sí, ja ho sabem que la perfomance de les hostesses besant esportistes és gairebé una tradició en el món de l’esport (masclista com pocs), però de veritat que no podem evolucionar una mica? La Volta Ciclista a Catalunya es finança, en part, amb diners públics a través del patrocini de Generalitat, diputacions i ajuntaments. I està molt bé que es promogui una prova històrica com la Volta, però el que no pot ser és que amb aquests diners s'orquestrin escenificacions que discriminen la dona i la menystenen.

Hi hauria d’haver protocols, dins de la mateixa administració, que vetllessin perquè aquestes situacions no es produïssin: és inacceptable que en  una prova patrocinada amb fons públics les dones ens hàgim de veure així. Si l’esport rep ajuda de les institucions i encara que no ho faci  hauria de comprometre’s a no discriminar les dones tractant-les com a mones de fira que quan se’ls diu que han de petonejar un senyor ho fan i somriuen. Quina mena de referents crea, una cerimònia així? Els homes són els que fan coses, els actius, els protagonistes... I les dones, quan hi són, és sempre en funció del seu aspecte físic, en condició d’anònimes i amb la missió d’adorar-los a ells, que són els que importen.

La Volta Ciclista a Catalunya contribueix, amb aquesta mena d’espectacles, a reproduir clixés que perpetuen i fomenten la violència contra les dones. I això, es miri per on es miri, és un perill social i una vergonya.

[Article publicat a Núvol el 28 de març de 2016]

dimecres, 23 de març de 2016

M'agrada la gent


M’agrada la gent que riu. I la gent que fa coses. I la gent que sap parlar, però que (enlloc d’escoltar-se) et sap escoltar. M’agrada la gent que té idees, la gent que crea, la gent que lluita. M’agrada la gent que no s’aferra a la queixa com a excusa per no moure fitxa. M’agrada la gent que no es troba més interessant que la resta. M’agrada la gent que no necessita trepitjar ningú per poder créixer. M’agrada la gent que, si mana, ho fa sense cridar (ningú es mereix que el bordin, i encara menys en una feina). M’agrada la gent que quan estima, simplement sent que ho fa. M’agrada la gent que vol aprendre, que vol saber, que vol comprendre...

M’agrada la gent que es contradiu, de vegades. La gent que s’equivoca, la gent que dubta, la gent que bada, la gent que prova. M’agrada la gent que reivindica la sorpresa com a actitud vital. I m'entristeix, profundament, la gent que sempre té respostes.

(M’agrada, en definitiva, la gent que és lliure, suposo).


diumenge, 20 de març de 2016

Primera nit de primavera


―Potser la millor manera d’immortalitzar un instant és no fotografiant-lo ―li deia ella, amb els ulls clavats a l’espectacle de núvols que s’alçava rere les muntanyes. El miraven des del balcó. Ell fumava, ella ja no.

―Saps què deia Stendhal? ―seguia, com pensant en veu alta (i des de molt endins de l’ànima)― Que la bellesa és una promesa de felicitat.

I amb aquest parell d’idees voltant pels seus caps, van restar drets al balcó, amb els braços recolzats a la barana, l’un al costat de l’altra, fins que el sol ja no hi era. I els núvols, mica en mica, van passar del rosa al lila, del lila al gris i del gris a l’encanteri fosc i emocionant de la (primera) nit de primavera.

No els calia res més, de vegades. Tenir-se a la vora i saber-se còmplices de la fragilitat del present. Com ara, com fa un moment.