dissabte, 30 de gener de 2016

Abraçada urbanita


Desenes de persones (potser fins i tot centenars) s’abraçaran, aquest diumenge, a Arc de Triomf. Ho faran a partir de les 15.30 hores i convocats pel col·lectiu Hug [me], que ha organitzat una nova trobada per abraçar-se. La primera va tenir lloc fa dues setmanes i va aplegar prop de 200 participants a la Barceloneta.

El col·lectiu Hug [me] l’integren set homes i dones d’arreu del planeta que actualment viuen a Barcelona i que pretenen naturalitzar la teràpia de l’abraçada. L’objectiu, diuen, és contribuir a fer una societat més humana.

Segons l’ànima del projecte, la gallega Laura Ucles, “l’abraçada és un símbol perfecte de la voluntat de dues persones de comunicar-se i entendre’s de veritat i treballar-la pot servir per reconnectar la gent i crear equips humans millors i molt més eficaços”.

A la trobada de fa unes dies, que va tenir una rebuda espectacular, homes i dones de totes les edats van abraçar-se llargament sota el sol esmorteït d’una tarda de gener. Un dels requisits per beneficiar-se de la teràpia és que les abraçades siguin llargues i per això s’estableix una durada aproximada de mitja hora: “Necessitem humans valents com tu que s’atreveixin a viure una abraçada a l’aire lliure de 30 minuts”, es podia llegir a la invitació que circulava per Facebook.

Segons el col·lectiu, acudir a una cita d’abraçades com la que es farà diumenge, a més de proporcionar una sensació “inexplicable”, permet enfrontar-se als propis límits i superar emocions com la vergonya, la por, la inseguretat o el pànic al rebuig. “És quelcom a què no estem acostumats. Hi ha gent que després de venir ens va dir que mai havia estat tanta estona abraçat a algú altre”, explica Ucles.

L’abraçada col·lectiva, doncs, tindrà lloc aquest diumenge 31 de gener a les 15.30 hores a Arc del Triomf, i tothom hi és convidat. Des de l’organització demanen a qui participi que faci tantes fotografies com vulgui, i que les faci córrer per la xarxa sota l’etiqueta #Hug2me. No són crítics amb l’ús de les tecnologies, creuen que no són elles les que ens deshumanitzen: “No és el desenvolupament tecnològic el que ens fa ser freds i distants, és l’ús que en fem. El que passa a la xarxa no és més que un reflex de la comunicació que tenim a la vida real”.


dijous, 14 de gener de 2016

Shakira no és de ningú


Durant el partit entre l’Espanyol i el Barça d’ahir a la graderia de l’estadi de Cornellà va onejar-hi una enorme pancarta on s’hi podia llegir la frase: “Shakira es de todos”. La pancarta, de mida gran i lletra clara, va ser vista per l’afició del camp, pels jugadors i, a través de les pantalles, pels qui seguien el futbol des dels bars i les cases. El missatge va anar acompanyat, també, del càntic testosterònic de “Shakira es una puta".

Avui, els diaris parlen de l’episodi i expliquen que això d’insultar la cantant era una “venjança” que l’afició dedicava a Gerard Piqué per haver insinuat fa poc que els seguidors de l’Espanyol no omplirien l’estadi. Ja està, tema resolt, com si tot plegat no fos més que una ximpleria i, en cap cas,  una expressió gravíssima de masclisme cavernícola.

El president del FC Barcelona, Josep M. Bartomeu, ha declarat que no va veure la pancarta i que, igualment, cal que sigui l’àrbitre qui ho anoti a l’acta, ja que com a club no poden “fer-hi res”. I l’àrbitre, que evidentment no va aturar el joc quan la pancarta va aparèixer a les grades, tampoc ha fet constar l’incident enlloc. Des de l’Espanyol no s’ha alçat cap veu de protesta o rebuig, per ara. I l’únic que se sap és que des de la Lliga de Futbol Professional (LFP) s’estudia denunciar l’acció.

Mentre des dels clubs tothom s’espolsa les puces, als mitjans la majoria de notícies sobre el tema no parlen de masclisme ni d’un atac contra la dona, sinó que es refereixen a l’ofensa i la humiliació que va rebre Piqué: que s’anomenés puta a Skahira és quelcom secundari i que es percep com a més o menys normal... “No n’hi ha per tant”, sembla haver conclòs el públic general.

Però ni Shakira es de todos ni Shakira és de ningú, perquè les dones, encara que la idea faci grinyolar certes mentalitats obtuses, no són propietat de la persona amb qui tenen una relació. Que una frase com aquesta pugui exhibir-se al mig d’un camp de futbol un capvespre qualsevol a la “moderna” Catalunya del  XXI demostra que el convenciment que les dones pertanyem a algú altre està encara molt interioritzat (i per tant, normalitzat), també a casa nostra. 

La fantasia que una dona és de la seva parella segueix molt viva, com també persisteix la idea que les dones som una mica de tothom (Shakira es de todos, deien els aficionats d’ahir). I justament perquè som de tothom la pancarta no va fer saltar cap alarma ni ningú va aturar el partit entre el Barça i l’Espanyol. I justament perquè som de tothom és “normal” que haguem de suportar floretes ―cutres en el millor dels casos, desagradables en molts altres― de mascles encesos quan fem un volt. I justament perquè som de tothom quan sortim a ballar sovint hem de desfer-nos del babós de torn que se’ns apropa massa, es fa pesat i si pot ens toca el cul i ens frega la cuixa o el braç. I justament perquè som de tothom quan tornem de nit cap a casa vigilem que ningú no ens segueixi, que no se sap mai, i caminem ben ràpid i amb el mòbil sempre a mà. Perquè som una mica de tots, clar.

Una altra de les pancartes que van mostrar-se impunement a l’estadi deia “Antonio de la Rua, contigo empezó todo”, fent referència a l’exparella de la cantant. El missatge citava l’antiga parella de Shakira per insistir en això que era “de todos” i que tothom qui volgués tenia accés al seu cos. Perquè les dones, per a gent capaç d’escriure pancartes així, no som més que trofeus o objectes. Perquè citar l’exparella era una manera de dir que Shakira era una fresca perquè havia tingut altres relacions. Perquè ja ho sabem: quan una noia té relacions és una guarra, però quan un noi té moltes nòvies és un supermascle i un triomfador.


Que ahir aquests missatges lluïssin impúdicament al mig del camp és molt greu, però encara ho és més, tanmateix, que un cop produït l’incident ningú l’hagi condemnat com el que és: una manifestació repugnant de masclisme. Un atac contra una dona que és, a la pràctica, un atac contra totes les dones. Encara ara, no hem sentit cap autoritat de la Generalitat, ni de l’Ajuntament de Cornellà ni dels clubs de futbol assenyalant sense por aquesta nova demostració de violència contra les dones.

És preocupant i entristeix moltíssim que cap mitjà sigui capaç d’analitzar el fet més enllà d’un atac al jugador (a ell!) i que en cap notícia s’hagi pogut llegir que es tracta d’un nou atac masclista dins d'una societat patriarcal on l'any passat hi va haver 57 víctimes mortals per feminicidi i on aquest 2016 ja s'han assassinat 5 dones en només 13 dies (l’última va morir justament ahir, executada a trets pel seu exmarit al mig d’un carrer de Vila-seca i davant de la seva filla).

Clar que demanar que es condemni una expressió evident de masclisme dins el món de l’esport, on les dones són absolutament ignorades (només cal veure quantes notícies d’esport femení apareixen al telenotícies) o directament objectificades (penseu, si no, en la representació de les dones als campionats de motor, on les hostesses reben els pilots amb un somriure, una ampolla de cava i un ram flors) és pecar d'utopista, suposo. 


[Article publicat a Núvol el 16 de gener de 2016]

diumenge, 10 de gener de 2016

L'habitació del costat


A l'habitació del costat una dona riu fins a esgargamellar-se. Té el televisor a tot drap i parla amb un home de veu ronca que li fa bromes barroeres i tus cada dues paraules. Se'ls imagina estirats al llit, xuclant Malboros amb una ànsia amarga (al terra, llaunes de cervesa buides, rebregades i plenes de cendra). 

Fan zàping, i del canal d'esports salten als anuncis, i dels anuncis al reality. Entre els llençols, tacats de tabac i amb engrunes de pizza, també hi ha restes de la roba que s'han anat traient en un ritual après de memòria, just després d'engolir la tarrina de gelat que han encarregat de postres (era una promoció especial per a sopars, els ha explicat la noia, quan han trucat). 

El fum dels cigarros s'enlaira dins l'habitació fosca il·luminat per les imatges barrejades i caòtiques i quan arriba al sostre fa espirals de boira hipnòtica sobre el matalàs on jeuen els cossos.

La dona ja no riu, i l'home ja no parla. El xivarri de la publicitat, que ressona per tota la planta, és l'himne d'una resignació covarda (no hi ha lloc per a la nostàlgia!): com si els crits de la pantalla fossin, per a tots dos, anestèsia i esperança.