dilluns, 29 de febrer de 2016

No us podeu pas queixar

 

Detesta caminar tot sol pels carrerons foscos que connecten el centre de la ciutat amb el seu barri, i per això fa passes ràpides i evita els racons amb menys fanals. És de nit i no vol tenir cap ensurt, no seria la primera vegada que alguna dona el segueix i l’espanta, o li dedica una floreta desagradable. Mentre avança pensa que el sopar d’avui ha estat divertit, tot i la poca confiança que encara hi ha amb algun dels homes amb qui ha compartit la taula. Són tot pares de nens i nenes de l’escola, homes que de tant coincidir a l’entrada i la sortida del centre han acabat fent-se amics.

Ja és a casa, i tothom dorm. La Marta demà té una reunió molt d’hora a Barcelona i suposa que se n’ha anat a dormir aviat, pobra. Sort que abans de sortir ell mateix ha donat el sopar a les nenes i li ha deixat un plat a punt perquè no hagués de cuinar. Es fica al llit, té molta son. L’endemà, quan es lleva, la Marta ja no hi és (li ha deixat una nota a la calaixera) i les nenes encara dormen. Les desperta, les vesteix, els prepara l’esmorzar i les porta cap a l’escola.

Són les nou del matí i encara ha de fer moltes coses. Primer anirà al supermercat; després farà una visita ràpida al seu pare, que li ha demanat que li compri el diari i pa (rodó tallat, no de barra), i al migdia té una entrevista de feina al polígon dels afores. És per a una empresa audiovisual i, tot i que el sou és ridícul, li permetria reincorporar-se al món laboral després d’haver perdut la feina fa gairebé dos anys, quan la seva cap va assabentar-se que tornaria a ser pare.


―Buenos días, Pau! ―és en José, el noi de la neteja de casa el seu pare―. Su papá está en la habitación.

El seu pare sempre havia estat un home molt actiu: havia criat cinc fills tot sol (la seva dona viatjava molt) i s’havia fet càrrec de la casa. Ara, però, els anys li pesaven i passava massa estona davant la pantalla. Pel passadís, de camí al dormitori, topa amb la porta entreoberta de la que durant gairebé vint anys va ser la seva habitació. Bé, la seva i la de la seva germana. Encara recorda el racó de les joguines, on ell hi guardava totes les nines que li regalaven, amb els seus vestidets i les disfresses de príncep, i ella hi amuntegava les pilotes, els jocs de científica i els contes d’heroïnes. A ell sempre li deien que era delicat i bonic; a ella, en canvi, que era valenta i que tenia iniciativa. Però d’això ja fa molts anys... Ara la seva germana no la veu gairebé mai, és una de les enginyeres informàtiques més reconegudes del país i sempre va de bòlit engegant projectes i fent seminaris als Estats Units.

Ja és al davant del seu pare, que fa una sopa de lletres mentre l’àudio de la tele retrona per la cambra. A les notícies parlen d’una cimera mundial d’economia on desenes de dones es fan encaixades de mans: dedueix que són polítiques i empresàries d’arreu del món occidental.

―Heu vist, pare? A la convenció aquesta no hi ha ni un home, gairebé. Com poden dir que avui dia ja hi ha igualtat?

Però aquesta mena de converses, al seu pare, no li desperten cap interès. Amb prou feines es molesta a fer un esbufec burleta, que vol dir (en Pau ho sap molt bé) que no l’atabali, que això de la igualtat no és més que una bajanada i que ell no en té ni idea de com eren les coses abans.

―Au va, fill, que no ho veus que fas el ridícul? A l’època de l’avi els homes ni tan sols podien votar! No us podeu pas queixar, vosaltres... 

I en Pau, assegut a l’extrem del matalàs, pensa que al país tan modern on representa que viuen encara no hi ha governat mai cap home. I pensa, també, en alguns dels poquíssims polítics mascles que surten als diaris i en totes les critiques que reben, no per les seves idees, sinó pel seu aspecte físic o la roba que vesteixen. 



Abans d’anar cap a l’entrevista, passa pel pis per arreglar-se, vol fer bona impressió. Per sort, fa un parell de dies va anar a la perruqueria i li van tenyir els cabells blancs (ja se sap que en una dona fan interessant, però que en un home fan deixat i fan angúnia). Pentinant-se de cara al mirall sent, per un instant, la nostàlgia de les il·lusions perdudes: mai no s’hauria imaginat, quan estudiava la carrera de Filosofia, que acabaria anant a una entrevista com la que tenia. En aquells temps de facultat, es passava el dia llegint autores cèlebres, filòsofes i pensadores, historiadores i creadores. Encara ara, pot recordar cites seves... El que li costa, i se’n va adonar no fa massa, és ser capaç de citar un sol filòsof, un sol pensador, una sola teoria escrita per un home.  

A la nau del polígon on l’entrevisten l’atén un recepcionista molt dolç i amable, que el condueix fins a la sala d’espera. De fons sona un fil musical on li sembla reconèixer la melodia d’un dels hits de moda: és d’un cantant jove que té un cos escultural i que en la majoria de videoclips apareix vestit en calçotets i top, ensenyant les natges, les cuixes i fent cares sensuals. Un jove cantant que, de fet, fa el mateix que la majoria d’estrelles masculines en el món de la música pop: cantar amb poca roba i mostrar el cos, que funciona com a reclam.


Un altre noi, sembla un secretari, el ve a buscar. Ja pot entrar al despatx, la directora general el rebrà. Entra, i des de l’altra banda d’una taula una dona de mitjana edat el fa seure i engega un guió que és alhora fred i cordial. Finalment, però, i després d’una repassada fugaç al currículum, arriba el moment de la pregunta determinant, la que sempre cau, la que mai pot esquivar.

―Molt bé, molt bé... I ara digue’m, Pau, una pregunta. Ets pare? Tens fills?

En Pau respon amb sinceritat, com sempre, i mentre s’acomiada secretament de la feina (sap perfectament que no el contractaran) pensa que d’aquí a poca estona ha d’anar a buscar les nenes i fer-los el dinar. Que la petita a la tarda té hora a la pediatra, i que amb la gran han d’anar a comprar una llibreta per a la classe de llengua de l’endemà. 

dijous, 25 de febrer de 2016

Moll


Potser és només això (i no la resta). Potser som aquests batecs d'ara, que és de nit i que plou i el món ens és més fràgil, tot d’una. Potser és només això...

Però el cor el tenim moll, i hi ha tempesta.

dimecres, 24 de febrer de 2016

De sexe, joves i ruletes


Faré allò que no s’ha de fer mai d’escriure sobre una cosa que he sentit dir, però que no sé si és certa del tot. Però ho faré, sobretot, perquè es tracta d’una informació que m’ha deixat impactada des de primera hora del matí i fins ara, que encara m’apareix com un flashback.

En una conversa informal, a l’hora de l’esmorzar, una companya m’ha explicat (que li havien explicat) que joves universitaris de Barcelona fanfarronejaven l’altre dia de divertir-se amb una pràctica sexual nova. Resulta que la duen a terme grups de nois i noies de la ciutat en un context de botellón on, en un moment determinat, les noies es col·loquen d’esquena als nois, l'una al costat de l'altra, i s’abaixen els pantalons: el joc consisteix a veure quin dels nois és capaç de penetrar més noies abans de tenir un orgasme. Així de simple, i així de salvatge.

Com que em costa de creure que això passi, i que passi aquí, he entrat al Google per intentar fer una mica de recerca i de seguida m’han aparegut notícies sobre el fenomen: es tracta d’una “moda”, diuen els diaris, d’una tècnica coneguda com la “ruleta sexual”. Fantàstic. Llegint les informacions, veig que totes incideixen en els perills que comporta tant pel que fa a les malalties de transmissió sexual com a embarassos no desitjats. Del que no es parla tant, però, és del que representa que gent tan jove visqui i entengui la sexualitat d’una manera tan aberrantment masclista, androcèntrica i patriarcal.

I és que per més que ens repetim un cop i un altre que la nostra societat és molt més igualitària que fa uns anys, no deixa de ser evident (ho tenim davant dels nassos) que moltes vegades aquesta igualtat és només un miratge. Un bon exemple d’aquesta fal·làcia el trobem en la sexualitat on, encara que ens pugui semblar surrealista, sovint hi continua imperant un model en què el plaer de la dona es margina i es nega de forma sistemàtica. Un model, en definitiva, on el que compta de debò és el plaer del mascle. 


No costa massa d’imaginar que en el “joc sexual” d’aquestes colles siguin sempre ells els que arribin a l’orgasme, i que difícilment puguin ser elles les que el tinguin. Com tantes i tantes dones al llarg de la història, les joves que accedeixen a jugar-hi passen a ser, automàticament, una mena de proporcionadores de plaer que no demanen res a canvi. Elles són passives i submises, i ells són actius. De fet, seran els nois, sempre, qui marcaran quan finalitza la trobada: quan ells acabin, elles també ho faran. 

A Catalunya, com al conjunt de l’Estat, no hi ha cap assignatura d’educació sexual obligatòria des que Wert va retirar la polèmica Educació per a la Ciutadania. Als instituts, quan es fan xerrades sobre el tema és a través de les hores de tutoria i sempre a decisió de cada centre. Els i les adolescents saben què és un coit, però el que potser encara no tenen tan clar és que el sexe va molt més enllà d’això i que perquè una noia s’ho pugui passar bé no n’hi ha prou a posar un preservatiu i copular (que amb això no n’hi ha ni per començar!).

Per més que ens creiem una societat alliberada, on les relacions s'inicien a edats primerenques i on tothom pot tenir múltiples amants, la base del problema segueix sent la mateixa. No hi ha una igualtat real, tampoc, en el model de sexualitat (heterosexual) en voga, que és el mateix amb què ens bombardegen els videoclips, els anuncis i les pel·lícules (des de les comèdies romàntiques fins a les pornogràfiques). No hi és ara, no hi era fa 100 anys. I no hi serà mai si no ens comprometem a reivindicar-lo i a lluitar per una societat on les dones puguem empoderar-nos, també, del nostre potencial sexual.


dimecres, 10 de febrer de 2016

La lluna és immensa


És a la cuina, fent una truita, i a través de la finestra sent com a fora el vent bufa. Deixa de batre els ous i decideix pujar al pis de dalt: té por que la ventada s’emporti la roba estesa. Mentrestant, al menjador, el televisor segueix anunciant l’actualitat amb aquell to accelerat de sempre.

Puja les escales i, sense abrigar-se, surt al terrat per recollir l’estenedor plegable. Tan bon punt obre el finestral, l’aire gelat se li escola sota el pijama i li ressegueix l’espinada en una fiblada elèctrica (fa tant vent que els cabells se li enfilen, incontrolables, per les galtes i les orelles).

Tota ella tremola, però lluny de neguitejar-se, sent una emoció estranya que no esperava. Sota el temporal de vent, amb la pell de gallina i les pupil·les enceses, descobreix constel·lacions alienes a les truites, als sofàs i als TN. Hi ha estrelles que sempre hi són, pensa. I absolutament captivada, es despulla.

Al seu costat, l’estenedor plegable es mou d’un cantó a l’altre, i les peces que hi ha penjades volen per la terrassa. Tant li fa on vagin a parar els llençols, aquesta vegada. I tant li fan els ous, les patates i la ceba. Nua dalt del terrat, en una ciutat que no s'immuta, somriu i deixa que el vent li petonegi les cuixes.

Al cel, aquesta nit, la lluna és immensa.