dimecres, 10 de febrer de 2016

La lluna és immensa


És a la cuina, fent una truita, i a través de la finestra sent com a fora el vent bufa. Deixa de batre els ous i decideix pujar al pis de dalt: té por que la ventada s’emporti la roba estesa. Mentrestant, al menjador, el televisor segueix anunciant l’actualitat amb aquell to accelerat de sempre.

Puja les escales i, sense abrigar-se, surt al terrat per recollir l’estenedor plegable. Tan bon punt obre el finestral, l’aire gelat se li escola sota el pijama i li ressegueix l’espinada en una fiblada elèctrica (fa tant vent que els cabells se li enfilen, incontrolables, per les galtes i les orelles).

Tota ella tremola, però lluny de neguitejar-se, sent una emoció estranya que no esperava. Sota el temporal de vent, amb la pell de gallina i les pupil·les enceses, descobreix constel·lacions alienes a les truites, als sofàs i als TN. Hi ha estrelles que sempre hi són, pensa. I absolutament captivada, es despulla.

Al seu costat, l’estenedor plegable es mou d’un cantó a l’altre, i les peces que hi ha penjades volen per la terrassa. Tant li fa on vagin a parar els llençols, aquesta vegada. I tant li fan els ous, les patates i la ceba. Nua dalt del terrat, en una ciutat que no s'immuta, somriu i deixa que el vent li petonegi les cuixes.

Al cel, aquesta nit, la lluna és immensa.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris