dilluns, 28 de març de 2016

Volta Masclista a Catalunya

Josep Lago AFP
Que una de les curses amb més tradició del món ciclista sigui la de casa nostra, està molt bé. Que aplegui prop de 200 corredors i que circuli pel territori, també. Que sigui una prova eminentment masculina, ja no tant. I que, a sobre, tracti les dones com si fossin objectes sexuals és directament inadmissible.

La Volta Ciclista a Catalunya, que del 21 al 27 de març ha recorregut 1.219,6 quilòmetres per terres catalanes, va finalitzar ahir a Montjuïc, on el ciclista Nairo Quintana va proclamar-se guanyador. Per celebrar-ho, l’organització havia preparat un pòdium on Quintana va rebre el premi de la mà de dues noies (no en sabem els noms) que l’esperaven rialleres amb un ram de flors i unes malles ajustades. No cal dir, que les dues hostesses eren joves i guapes (entenent “guapes” dins els cànons de bellesa establerts, que ja sabem quins són). Les joves tenien una tasca encomanada: restar dretes a l’escenari acompanyant el guanyador, somriure en tot moment, lliurar-li les flors i, en un moment determinat, fer-li un petó. El petó li feien totes dues alhora, una a cada galta, i és justament aquesta instantània la que ha corregut com la pólvora per mitjans i redaccions.

L’esport no només margina les dones (els mitjans de comunicació n'invisibilitzen sistemàticament qualsevol informació esportiva), si no que quan les dones apareixen a les notícies d’aquestes seccions ho fan, sovint, en virtut de gerro de flors. Ahir Quintana guanyava la Volta Ciclista a Catalunya i una part del seu premi consistia a poder abraçar aquestes dues noies dòcils i entregades, que el besaven mentre el públic l’ovacionava: "Quintana agarra su Volta", titulava el diari Marca. I és que el ciclista era un triomfador, i les dues dones que hi havia a l’escenari formaven part del reconeixement que rebia pel seu esforç i la seva dedicació.

Jon Herranz
Ja sabem que el món de l’esport és masclista, però cal repetir un cop i un altre aquesta mena d’escenificacions casposes, que situen la dona en una posició tan ridícula i submissa? Com a país, fer gala d’una de les proves ciclistes més antigues del món és tot un orgull, suposo. Però si aquest prova, que passeja el nostre nom per altres contrades i ens dóna visibilitat com a poble, és coneguda per numerets com aquest, crec que més que enorgullir-nos ens hauria d’avergonyir.


I sí, ja ho sabem que la perfomance de les hostesses besant esportistes és gairebé una tradició en el món de l’esport (masclista com pocs), però de veritat que no podem evolucionar una mica? La Volta Ciclista a Catalunya es finança, en part, amb diners públics a través del patrocini de Generalitat, diputacions i ajuntaments. I està molt bé que es promogui una prova històrica com la Volta, però el que no pot ser és que amb aquests diners s'orquestrin escenificacions que discriminen la dona i la menystenen.

Hi hauria d’haver protocols, dins de la mateixa administració, que vetllessin perquè aquestes situacions no es produïssin: és inacceptable que en  una prova patrocinada amb fons públics les dones ens hàgim de veure així. Si l’esport rep ajuda de les institucions i encara que no ho faci  hauria de comprometre’s a no discriminar les dones tractant-les com a mones de fira que quan se’ls diu que han de petonejar un senyor ho fan i somriuen. Quina mena de referents crea, una cerimònia així? Els homes són els que fan coses, els actius, els protagonistes... I les dones, quan hi són, és sempre en funció del seu aspecte físic, en condició d’anònimes i amb la missió d’adorar-los a ells, que són els que importen.

La Volta Ciclista a Catalunya contribueix, amb aquesta mena d’espectacles, a reproduir clixés que perpetuen i fomenten la violència contra les dones. I això, es miri per on es miri, és un perill social i una vergonya.

[Article publicat a Núvol el 28 de març de 2016]

dimecres, 23 de març de 2016

M'agrada la gent


M’agrada la gent que riu. I la gent que fa coses. I la gent que sap parlar, però que (enlloc d’escoltar-se) et sap escoltar. M’agrada la gent que té idees, la gent que crea, la gent que lluita. M’agrada la gent que no s’aferra a la queixa com a excusa per no moure fitxa. M’agrada la gent que no es troba més interessant que la resta. M’agrada la gent que no necessita trepitjar ningú per poder créixer. M’agrada la gent que, si mana, ho fa sense cridar (ningú es mereix que el bordin, i encara menys en una feina). M’agrada la gent que quan estima, simplement sent que ho fa. M’agrada la gent que vol aprendre, que vol saber, que vol comprendre...

M’agrada la gent que es contradiu, de vegades. La gent que s’equivoca, la gent que dubta, la gent que bada, la gent que prova. M’agrada la gent que reivindica la sorpresa com a actitud vital. I m'entristeix, profundament, la gent que sempre té respostes.

(M’agrada, en definitiva, la gent que és lliure, suposo).


diumenge, 20 de març de 2016

Primera nit de primavera


―Potser la millor manera d’immortalitzar un instant és no fotografiant-lo ―li deia ella, amb els ulls clavats a l’espectacle de núvols que s’alçava rere les muntanyes. El miraven des del balcó. Ell fumava, ella ja no.

―Saps què deia Stendhal? ―seguia, com pensant en veu alta (i des de molt endins de l’ànima)― Que la bellesa és una promesa de felicitat.

I amb aquest parell d’idees voltant pels seus caps, van restar drets al balcó, amb els braços recolzats a la barana, l’un al costat de l’altra, fins que el sol ja no hi era. I els núvols, mica en mica, van passar del rosa al lila, del lila al gris i del gris a l’encanteri fosc i emocionant de la (primera) nit de primavera.

No els calia res més, de vegades. Tenir-se a la vora i saber-se còmplices de la fragilitat del present. Com ara, com fa un moment. 


diumenge, 13 de març de 2016

Només vols dormir


Tremoles sota les mantes, com si t'haguessin pres el cos. Maleïda febre que no baixa! Amb els ulls untats de grip mires per la finestra: a fora la vida avança, com sempre, i et sembla veure un ànec volant cap a un altre lloc.

T'enfonses en un tou de pensaments flàccids que es repeteixen un cop i un altre, obsessivament, com penjats d'una nòria de fira que grinyola (si fa vent).

No vols pensar, no vols pensar-te... Només vols dormir per oblidar-te.


dimarts, 8 de març de 2016

Facebook, bruixes i poesia


En aquests temps (surrealistes) en què es denuncien poetesses que reciten poemes sobre dones i ventres, Facebook no s’ha volgut quedar enrere i ha decidit posar-se les piles en això de censurar la poesia. Aquesta vegada li ha tocat el rebre a l’escriptora Luna Miguel, madrilenya instal·lada a Barcelona, que en qüestió d’hores ha vist com els versos que havia penjat a la seva pàgina de Facebook deixaven de ser visibles i com, a més, el seu compte a la xarxa social desapareixia.

Els versos esborrats eren del poema Balada de la masturbadora solitària, d’Anne Sexton, i acompanyaven una imatge de la portada del nou llibre de l’autora madrilenya: un assaig que surt publicat aquest març sota el títol El dedo. Breves apuntes sobre la masturbación femenina (Capitán Swing, 2016).  La portada del llibre no mostra res de l’altre món: tan sols el dibuix d’un dit índex assenyalant una línia corba, que podria ser el cos d’una dona o qualsevol altra cosa. Resulta, però, que per a Facebook parlar en un post de masturbació femenina, encara que sigui d’una manera gens explícita, és una  obscenitat inassumible.

Luna Miguel explicava ahir al seu blog la seva sorpresa i el seu disgust per haver-se quedat sense pàgina a la xarxa, ja que per a ella és una important plataforma de treball i de difusió de la seva obra (l’autora té publicats cinc llibres de poesia i ha estat traduïda a una desena d’idiomes). També comentava que, feia poc, una amistat li havia preguntat per què dedicava un assaig a la masturbació de les dones si aquest era un tema que ja estava superat i que, en cap cas, seguia sent un tabú dins la nostra societat. La retirada fulminant tant de la portada com del poema, però, són una mostra evident que això no és veritat.

Portada del llibre

La sexualitat femenina, que ha patit una repressió ferotge  al llarg dels segles, segueix incomodant determinades mentalitats justetes (o potser n’hauríem de dir perverses). I una de les eines claus d’aquesta repressió ha consistit, justament, a invisibilitar el desig i el plaer femení a través del desconeixement del propi cos: perquè ja se sap que si una possibilitat s’ignora i no s’explica (ni tan sols s’esmenta) és com si, a la pràctica, no hi fos.

Que encara avui molesti i esveri que un llibre parli de masturbació femenina és una bona mostra de l’èxit d’aquesta repressió i, alhora, la constatació que les xarxes socials ―malgrat tenir una aparença moderna i semblar-nos trencadores en molts sentits― són espais hipòcrites on s’accepten amb entusiasme certes representacions del cos de la dona (fotografies de noies sexis anunciant productes, per dir-ne alguna) però on se’n prohibeixen d’altres (com la portada de l’assaig d’aquesta autora, per exemple).

Però a banda de la connotació misògina i retrògrada que suposa que no es pugui parlar de masturbació femenina a Facebook ―i que molesti veure-hi escrita la paraula clítoris, com al Saló de Cent va molestar sentir-hi recitar la paraula vagina―, també ens hauria de fer posar els pèls de punta que les xarxes socials s’hagin atrevit, aquest cop, a censurar un llibre. Com si, tot d’un plegat, Facebook pogués decidir quines lectures són aptes i correctes per a nosaltres i quines no ens convenen i cal que ens siguin amagades. Com si les xarxes, tan modernes elles, tinguessin la potestat de llançar llibres a la foguera i cremar bruixes (i poetesses).


[Article publicat a Núvol el 6 de març de 2016]

divendres, 4 de març de 2016

Papallones


Les ganes de tocar-nos 
eren un secret callat, 
que no existia. 
I la primavera s'intuïa 
sense haver arribat. 

Érem una anècdota,
una coincidència,
una casualitat.

I les papallones (volaven per tot arreu, aquells dies!)  
ens llepaven cada dit, cada mà, cada cuixa.

No érem res, tu i jo, és cert.
Però podíem ser-ho tot (i ho sabíem).