dilluns, 29 de febrer de 2016

No us podeu pas queixar

 

Detesta caminar tot sol pels carrerons foscos que connecten el centre de la ciutat amb el seu barri, i per això fa passes ràpides i evita els racons amb menys fanals. És de nit i no vol tenir cap ensurt, no seria la primera vegada que alguna dona el segueix i l’espanta, o li dedica una floreta desagradable. Mentre avança pensa que el sopar d’avui ha estat divertit, tot i la poca confiança que encara hi ha amb algun dels homes amb qui ha compartit la taula. Són tot pares de nens i nenes de l’escola, homes que de tant coincidir a l’entrada i la sortida del centre han acabat fent-se amics.

Ja és a casa, i tothom dorm. La Marta demà té una reunió molt d’hora a Barcelona i suposa que se n’ha anat a dormir aviat, pobra. Sort que abans de sortir ell mateix ha donat el sopar a les nenes i li ha deixat un plat a punt perquè no hagués de cuinar. Es fica al llit, té molta son. L’endemà, quan es lleva, la Marta ja no hi és (li ha deixat una nota a la calaixera) i les nenes encara dormen. Les desperta, les vesteix, els prepara l’esmorzar i les porta cap a l’escola.

Són les nou del matí i encara ha de fer moltes coses. Primer anirà al supermercat; després farà una visita ràpida al seu pare, que li ha demanat que li compri el diari i pa (rodó tallat, no de barra), i al migdia té una entrevista de feina al polígon dels afores. És per a una empresa audiovisual i, tot i que el sou és ridícul, li permetria reincorporar-se al món laboral després d’haver perdut la feina fa gairebé dos anys, quan la seva cap va assabentar-se que tornaria a ser pare.


―Buenos días, Pau! ―és en José, el noi de la neteja de casa el seu pare―. Su papá está en la habitación.

El seu pare sempre havia estat un home molt actiu: havia criat cinc fills tot sol (la seva dona viatjava molt) i s’havia fet càrrec de la casa. Ara, però, els anys li pesaven i passava massa estona davant la pantalla. Pel passadís, de camí al dormitori, topa amb la porta entreoberta de la que durant gairebé vint anys va ser la seva habitació. Bé, la seva i la de la seva germana. Encara recorda el racó de les joguines, on ell hi guardava totes les nines que li regalaven, amb els seus vestidets i les disfresses de príncep, i ella hi amuntegava les pilotes, els jocs de científica i els contes d’heroïnes. A ell sempre li deien que era delicat i bonic; a ella, en canvi, que era valenta i que tenia iniciativa. Però d’això ja fa molts anys... Ara la seva germana no la veu gairebé mai, és una de les enginyeres informàtiques més reconegudes del país i sempre va de bòlit engegant projectes i fent seminaris als Estats Units.

Ja és al davant del seu pare, que fa una sopa de lletres mentre l’àudio de la tele retrona per la cambra. A les notícies parlen d’una cimera mundial d’economia on desenes de dones es fan encaixades de mans: dedueix que són polítiques i empresàries d’arreu del món occidental.

―Heu vist, pare? A la convenció aquesta no hi ha ni un home, gairebé. Com poden dir que avui dia ja hi ha igualtat?

Però aquesta mena de converses, al seu pare, no li desperten cap interès. Amb prou feines es molesta a fer un esbufec burleta, que vol dir (en Pau ho sap molt bé) que no l’atabali, que això de la igualtat no és més que una bajanada i que ell no en té ni idea de com eren les coses abans.

―Au va, fill, que no ho veus que fas el ridícul? A l’època de l’avi els homes ni tan sols podien votar! No us podeu pas queixar, vosaltres... 

I en Pau, assegut a l’extrem del matalàs, pensa que al país tan modern on representa que viuen encara no hi ha governat mai cap home. I pensa, també, en alguns dels poquíssims polítics mascles que surten als diaris i en totes les critiques que reben, no per les seves idees, sinó pel seu aspecte físic o la roba que vesteixen. 



Abans d’anar cap a l’entrevista, passa pel pis per arreglar-se, vol fer bona impressió. Per sort, fa un parell de dies va anar a la perruqueria i li van tenyir els cabells blancs (ja se sap que en una dona fan interessant, però que en un home fan deixat i fan angúnia). Pentinant-se de cara al mirall sent, per un instant, la nostàlgia de les il·lusions perdudes: mai no s’hauria imaginat, quan estudiava la carrera de Filosofia, que acabaria anant a una entrevista com la que tenia. En aquells temps de facultat, es passava el dia llegint autores cèlebres, filòsofes i pensadores, historiadores i creadores. Encara ara, pot recordar cites seves... El que li costa, i se’n va adonar no fa massa, és ser capaç de citar un sol filòsof, un sol pensador, una sola teoria escrita per un home.  

A la nau del polígon on l’entrevisten l’atén un recepcionista molt dolç i amable, que el condueix fins a la sala d’espera. De fons sona un fil musical on li sembla reconèixer la melodia d’un dels hits de moda: és d’un cantant jove que té un cos escultural i que en la majoria de videoclips apareix vestit en calçotets i top, ensenyant les natges, les cuixes i fent cares sensuals. Un jove cantant que, de fet, fa el mateix que la majoria d’estrelles masculines en el món de la música pop: cantar amb poca roba i mostrar el cos, que funciona com a reclam.


Un altre noi, sembla un secretari, el ve a buscar. Ja pot entrar al despatx, la directora general el rebrà. Entra, i des de l’altra banda d’una taula una dona de mitjana edat el fa seure i engega un guió que és alhora fred i cordial. Finalment, però, i després d’una repassada fugaç al currículum, arriba el moment de la pregunta determinant, la que sempre cau, la que mai pot esquivar.

―Molt bé, molt bé... I ara digue’m, Pau, una pregunta. Ets pare? Tens fills?

En Pau respon amb sinceritat, com sempre, i mentre s’acomiada secretament de la feina (sap perfectament que no el contractaran) pensa que d’aquí a poca estona ha d’anar a buscar les nenes i fer-los el dinar. Que la petita a la tarda té hora a la pediatra, i que amb la gran han d’anar a comprar una llibreta per a la classe de llengua de l’endemà. 

4 comentaris:

  1. Bertaaaa m'encantaaaa amb la visió de l'escrit.

    Encara malautadament anys lluny d'igualtat.

    Marina

    ResponElimina
  2. Oh, Dolors! Quin honor tenir-te com a lectora!Que bé!!! Gràcies pel comentari, exmestra (meva) de català ;-)

    ResponElimina

Comentaris