divendres, 29 d’abril de 2016

Enyorar-se


Duu sempre una llibreta dins la bossa (entre el moneder, les claus i el mòbil) i un bolígraf de tinta negra i punta fina. Durant el dia l’obre d’amagatotis i hi anota alguna paraula bonica. Potser l’ha llegida, potser l’ha sentida, potser li ha aparegut, tot d’una, des d’un plec oblidat de l’esperit. L’escriu en una de les pàgines i de seguida guarda el bloc per retornar al món que gira. De vegades, al supermercat, fent cua per pagar a la caixa imagina històries i personatges... Però com que té les mans ocupades (duu la nena a coll i empeny el carret metàl·lic) no té temps d’apuntar-les i es concentra ―sense que ningú ho sàpiga ―a gravar les idees a la memòria. 

Els dies avancen atapeïts de correus electrònics, de whatsapps, de reunions, d’encàrrecs, d’anades i vingudes a l’escola, de berenars a la trona, d’estones divertides al parc, de vespres de contes i pessigolles... Però de tant en tant, i fent malabarismes entre rellotges i horaris, esgarrapa una estona per enfilar-se a les golfes de la ment ―n’hauria de dir santuari, potser― i dibuixa, amb mots, els batecs d'una vida que corre massa.

Dins d’aquesta petita cambra, obre la llibreta i en llegeix les paraules: hi ha cops que les diu en veu alta; d’altres, en canvi, intenta entrellaçar-les i imagina un conte que no sap ben bé com comença a créixer dins la pantalla. Aquí només hi és ella (i el text que crea) capbussant-se com un ànec dins d’un mar sense aigua on les idees són onades que li espeteguen a les galtes. És el moment d’interpel·lar-se, d’explicar-se, de reivindicar-se: és el moment de perdre’s per després trobar-se. Ara és en un món, i després baixarà a l’altre. De vegades, però, se sent culpable. Culpable de no ser a fora, a l’altra banda. O culpable d’enyorar-se massa (a ella sola). 


dijous, 21 d’abril de 2016

Hamaca

{Apunt ràpid inspirat en una noia que caminava, 
molt de pressa, per Passeig de Gràcia}


Que és primavera, diuen, i als carrers la gent passeja. Volem alliberar-nos dels correus i dels telèfons, però caminem amb pressa per no fer tard a la feina. Les dèries (Per què no em truca? Li agrado? Trobo a faltar la Paula. Un dia d’aquests aniré a la platja. Com t’enyoro, de vegades) queden amagades en algun calaix subterrani. Ara toca engegar l’ordinador, obrir els missatges, respondre trucades... Però al migdia, després de tres o quatre reunions pusil·lànimes, mirem per la finestra i retrobem l’estampa d’un cel ple d’aire: la primavera segueix esperant-nos, a fora, penjada d’un parell de palmeres imaginàries, com una hamaca que ens empeny a balancejar-nos per l’escampall de pensaments que hem tancat amb pany i clau (per no atabalar-nos). 

Ja ho diuen, oi, que la primavera ens convida a retrobar-nos?

dijous, 14 d’abril de 2016

Sorrals a banda



Fa uns dies, per un ensurt, vaig ser a Urgències de l’Hospital General de Granollers. Concretament, a Urgències de Pediatria. I la major part del temps, per ser fidel als fets, a la sala d’espera d’aquest departament. Quan ens toca esperar el nostre torn, ja sigui a cal metge o a la perruqueria, els adults acostumem a llegir, a fer encreuats o, darrerament ―sent realistes― a navegar sense rumb per les pantalletes dels smartphones. Però per a una criatura de dos anys, una espera de dues hores en una sala com la d’Urgències pot resultar eterna i feixuga, i més encara quan a la cambra no hi ha ni una sola joguina, conte o joc per fer avançar l’estona.

Tant costa, a casa nostra, adequar l’espai públic perquè els més petits s’hi puguin sentir una mica còmodes? No cal dir que el cas d’aquesta sala és només un exemple entre mil més, i per comprovar-ho només cal fer un volt per les administracions (ajuntaments, jutjats, oficines de correus...), les estacions, els comerços o els bars i restaurants on ens trobem. Quants d’aquests llocs disposen d’un espai adaptat per a criatures? A quants podem anar-hi còmodament si portem un cotxet o si necessitem donar el pit o canviar uns bolquers, tot d’una?

Les tasques de cura, encara ara, es consideren quelcom domèstic, que cal fer a casa i de les quals la societat no té cap obligació d'ocupar-se, i això ―a la pràctica― es tradueix en ciutats hostils per a la criança. Tinguem-ho clar: dignificar i posar en valor aquests treballs va molt més enllà de posar un parell de gronxadors i un sorral amb galledes i pales a les places dels barris.

A Estocolm –i sé que és un exemple “extrem” per a nosaltres―  les persones que passegen un infant en cotxet estan exemptes de pagar el bitllet de l’autobús públic: és un petit gest que reconeix, d’alguna manera, la seva contribució a la societat i la tasca reproductiva que estan duent a terme. (Res, ho deixo anar com a idea... Per si algun ajuntament s’inspira i, per una vegada, fa la vida més fàcil a tot aquell gruix de població que a més de fer equilibris per conciliar canalla i feina, també n’ha de fer per moure’s per un país que gira l’esquena a una realitat que durant molts anys ha estat “cosa de dones” i que, precisament per això, avui encara s’ignora).

PD: Al restaurant de  l’Hospital, per cert, no hi havia ni una trona!


dijous, 7 d’abril de 2016

Cireres


Diu la llegenda que la primavera és temps de petons amb llengua. La natura esclata, el verd s’escampa i qui més qui menys fa volar coloms i s'entusiasma. Mica en mica, ens traiem la roba i seiem en terrasses de sol elàstic. Diu la llegenda que, a la primavera, l'amor s'imposa.


(Al pati de casa, però, les cireres són tan sols― flor).