dijous, 14 d’abril de 2016

Sorrals a banda



Fa uns dies, per un ensurt, vaig ser a Urgències de l’Hospital General de Granollers. Concretament, a Urgències de Pediatria. I la major part del temps, per ser fidel als fets, a la sala d’espera d’aquest departament. Quan ens toca esperar el nostre torn, ja sigui a cal metge o a la perruqueria, els adults acostumem a llegir, a fer encreuats o, darrerament ―sent realistes― a navegar sense rumb per les pantalletes dels smartphones. Però per a una criatura de dos anys, una espera de dues hores en una sala com la d’Urgències pot resultar eterna i feixuga, i més encara quan a la cambra no hi ha ni una sola joguina, conte o joc per fer avançar l’estona.

Tant costa, a casa nostra, adequar l’espai públic perquè els més petits s’hi puguin sentir una mica còmodes? No cal dir que el cas d’aquesta sala és només un exemple entre mil més, i per comprovar-ho només cal fer un volt per les administracions (ajuntaments, jutjats, oficines de correus...), les estacions, els comerços o els bars i restaurants on ens trobem. Quants d’aquests llocs disposen d’un espai adaptat per a criatures? A quants podem anar-hi còmodament si portem un cotxet o si necessitem donar el pit o canviar uns bolquers, tot d’una?

Les tasques de cura, encara ara, es consideren quelcom domèstic, que cal fer a casa i de les quals la societat no té cap obligació d'ocupar-se, i això ―a la pràctica― es tradueix en ciutats hostils per a la criança. Tinguem-ho clar: dignificar i posar en valor aquests treballs va molt més enllà de posar un parell de gronxadors i un sorral amb galledes i pales a les places dels barris.

A Estocolm –i sé que és un exemple “extrem” per a nosaltres―  les persones que passegen un infant en cotxet estan exemptes de pagar el bitllet de l’autobús públic: és un petit gest que reconeix, d’alguna manera, la seva contribució a la societat i la tasca reproductiva que estan duent a terme. (Res, ho deixo anar com a idea... Per si algun ajuntament s’inspira i, per una vegada, fa la vida més fàcil a tot aquell gruix de població que a més de fer equilibris per conciliar canalla i feina, també n’ha de fer per moure’s per un país que gira l’esquena a una realitat que durant molts anys ha estat “cosa de dones” i que, precisament per això, avui encara s’ignora).

PD: Al restaurant de  l’Hospital, per cert, no hi havia ni una trona!


2 comentaris:

Comentaris