dijous, 26 de maig de 2016

Totes dues


Aquesta nit volies agafar les estrelles. És de nit aquí dalt, deies. I saltaves. I reies. I els teus ulls mirant enlaire, cercant estels, eren tu ni ho sospitaves una fiblada deliciosa de ganes boges d'estimar-te (i de tenir-te sempre com ara, entre els meus braços, respirant-te).

Fascinada, alçaves les manetes i et converties en la constel·lació més tendra, en la més salvatge, en la més menuda. El teu món se'ns enduia rodolant fins a la lluna, a totes dues... I a l’univers ―n’estic segura― només hi érem tu i jo (i el cel).




dimarts, 24 de maig de 2016

13 sentiments (comuns) de la gent de lletres


Ets de “lletres”? Si ho ets, segurament t’identificaràs en alguna de les situacions que recull aquesta llista. L’objectiu és dir en veu alta aquells sentiments o aquelles sensacions que la gent lletraferida sovint viu en silenci i que, potser a partir d’ara, s’atrevirà a compartir... Ens ajudes a ampliar-la?


  1. La il·lusió de contactar amb algú i que t’escrigui un missatge impecable. Amb les comes ben posades, amb els transitius sense preposicions innecessàries, amb les majúscules només on fa falta...

  1. La ràbia que et fa detectar un error (teu!) en un correu electrònic que ja has enviat. El malestar que et provoca veure l’error al mig de la pantalla, sense poder tirar enrere ni fer-lo desaparèixer per art de màgia.

  1. El plaer de rellegir un missatge ben escrit, pel simple fet d’assaborir-lo.

  1. La simpatia automàtica que sents per aquella persona que, en un bar, al metro o al parc, llegeix un dels teus llibres de capçalera.

  1. La inquietud que et generen les circulars de l’escola de la teva filla, i les ganes irrefrenables d’agafar un bolígraf vermell per corregir-ne les faltes. 

  1. La decepció que t’emportes quan, després de passar la nit amb algú que t’ha fet gràcia, reps un whatsapp de bon dia on totes les Q s’han convertit en K  (Bon dia, k fas? kom estàs? vols kdar?).

  1. L’excitació que sents davant d’un ús intel·ligent de les comes. L’efecte (gairebé afrodisíac) de descobrir que algú les col·loca allà on toca i quan toca.

  1. La sensació estranya que t’envaeix cada cop que el teu cap t’envia missatges mal escrits o pronuncia paraules esgarrifoses (la companyia alemana, és un aconteixement important, donem-nos pressa...).

  1. La perplexitat que sovint no pots ocultar quan als mitjans de comunicació hi detectes faltes d’ortografia a manta sense que mai no salti cap alarma.

  1. La il·lusió que et fa veure un ordinal ben escrit (1r, 2n, 3r, 4t), un FINS AL (amb la A) a l’aparador d’una botiga o un SI US PLAU en un rètol qualsevol del barri.

  1. La resignació que, des dels 18 anys, t’acompanya quan algú et diu que amb les bones notes que treies hauries pogut estudiar qualsevol altra cosa (referint-se, evidentment, a “qualsevol altra cosa de ciències”).

  1. L’alegria sobtada quan, entre la multitud, topes amb persones amb sensibilitat lingüística que juguen amb el llenguatge per comunicar-se i divertir-se.
  2.  La solidaritat innata amb aquella gent que, com tu, de jove volia escriure i per això va cursar filologies, humanitats o carreres de periodisme sense imaginar-se que acabaria redactant notes de premsa per a empreses de logística, fent notícies de successos o ensenyant els diftongs i els hiats en una acadèmia sense vistes. 

[Article publicat a Núvol el 22 de maig de 2016]

dilluns, 9 de maig de 2016

Menjar-se el món


Avui és el món qui se la menja a ella i no té forces per rebel·lar-s’hi. No plou, però la tempesta s’endevina condensada dins el núvol fosc que ronda les teulades (i les antenes, i les persianes).

Avui és el món qui se la menja a ella, i no intentarà salvar-se'n. De vegades, pensa, està bé deixar-se endur pel tedi d’un dilluns sense esperança. De vegades, es diu a si mateixa, és bo deixar-se emportar per la melangia trista del gris nostàlgic.

De vegades, se n’ha adonat just ara!, val més rendir-se als dies on allò que érem pesa més que el que som; on allò que somiàvem esdevé, tot d’una, un miratge tan nítid que (inevitablement) ens dol.

Avui és el món qui se la menja a ella... I, per primer cop en molts mesos, (ella) no té ganes de menjar-se el món. 


diumenge, 1 de maig de 2016

Sobre el Dia de la Mare


Eps, que és el Dia de la Mare! Ja heu anar a buscar un ram de flors, una colònia o un fulard? Si encara esteu dubtosos, podeu passar pel supermercats Alcampo, on han destinat un parell de passadissos per a regals especialment pensats per a elles (les mares): aspiradores, batedores, paelles i fins i tot baietes. Tot plegat, etiquetat de color rosa i a preus promocionals.
Passant molt ràpidament per sobre del sexisme que es desprèn, evidentment, d’això de pressuposar que els productes de neteja són opcions que faran felices aquelles dones que són mares (però que un supermercat mai no proposaria ―o fins ara no ha proposat― com a idees de regals per a un pare), el que és innegable és que el Dia de la Mare ha esdevingut una jornada especialment hipòcrita i enganyosa, a banda d’una estratègia comercial.
Està molt bé que es reconegui la tasca que, en aquest cas, fan les mares (els 365 dies de l’any, no tan sols el primer diumenge de maig), però fer-ho a través d’una diada que enalteix només una idea de la maternitat és no jugar net, la veritat.
El Dia de la Mare seria fabulós i fins i tot entranyable en una societat on realment es tingués cura i es valorés la tasca reproductora i de criança. En una societat on els permisos per maternitat no es limitessin a la salvatjada de 16 úniques setmanes, on les dones no haguessin de patir per perdre la feina un cop es queden embarassades, on no haguessin de patir per no aconseguir una feina pel simple fet de ser dones i poder-se quedar embarassades, on no haguessin de patir per haver d’incorporar-se a la feina quan els nadons encara són massa petits per deixar-los a casa. On els horaris laborals permetessin una conciliació real, on els permisos fossin compartits i on no fos sempre la dona qui hagués de tenir el sou més baix i les menors possibilitats de promocionar-se.
El Dia de la Mare tindria un sentit bonic, potser, si les dones poguessin rebre una educació sexual que els permetés conèixer els seu cos, sense tabús ni escàndols. On la menstruació no fos només quelcom a amagar sinó a comprendre, on la sexualitat no fos fal·locèntrica, on el dret a avortar de manera lliure i segura fos una evidència, on les dones que no volguessin ser mares no haguessin de justificar-se una vegada i una altra.
El Dia de la Mare faria il·lusió si la maternitat no s’entengués només com aquella condició natural que converteix la dona en un ésser abnegat, dòcil i amable, sense més aspiracions que tenir cura dels altres. On les dones no haguessin de viure (fins i tot després d’un embaràs) sota els efectes d’una pressió estètica bestial. On l’episiotomia no fos una pràctica habitual i sovint prescindible. On en el postpart la quarantena no fos l’única fita.
El Dia de la Mare estaria la mar de bé si a les escoles bressol públiques hi hagués prou places i als centres d’educació primària no es tanquessin línies de P3 a manta (ja sabem que això es fa a les escoles públiques, no a les concertades ―subvencionades amb diners públics, d’altra banda―). Si als manuals de criança a més del benestar de l’infant també es tingués en compte el de les mares (sempre invisibilitzades). Si les ciutats estiguessin preparades per viure-hi amb criatures. Si la criança fos una tasca amb reconeixement social. Si no es qüestionés les mares que decideixen no donar el pit, ni les que alleten fins als tres anys, ni les que ho són sense tenir parella o fora del marc de la família “tradicional”.

El Dia de la Mare, estaria molt bé, la veritat, si a la dona se la tractés, sempre, com una persona que té dret a viure dignament i amb llibertat.


[Article publicat a Núvol el 29 d'abril de 2016]