Avui és el món qui se la menja a ella i no té
forces per rebel·lar-s’hi. No plou, però la tempesta s’endevina condensada dins
el núvol fosc que ronda les teulades (i les antenes, i les persianes).
Avui és el món qui se la menja a ella, i no intentarà salvar-se'n. De vegades, pensa, està bé deixar-se endur pel tedi d’un dilluns
sense esperança. De vegades, es diu a si mateixa, és bo deixar-se emportar per
la melangia trista del gris nostàlgic.
De vegades, se n’ha adonat just ara!, val més
rendir-se als dies on allò que érem pesa més que el que som; on allò que somiàvem esdevé, tot d’una, un
miratge tan nítid que (inevitablement) ens dol.
Avui és el món qui se la menja a ella... I, per primer cop en molts mesos, (ella) no té ganes de menjar-se el món.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Comentaris