Menjar-se el món

Avui és el món qui se la menja a ella i no té forces per rebel·lar-s’hi. No plou, però la tempesta s’endevina condensada dins el núvol fosc que ronda les teulades (i les antenes, i les persianes).

Avui és el món qui se la menja a ella, i no intentarà salvar-se'n. De vegades, pensa, està bé deixar-se endur pel tedi d’un dilluns sense esperança. De vegades, es diu a si mateixa, és bo deixar-se emportar per la melangia trista del gris nostàlgic.

De vegades, se n’ha adonat just ara!, val més rendir-se als dies on allò que érem pesa més que el que som; on allò que somiàvem esdevé, tot d’una, un miratge tan nítid que (inevitablement) ens dol.

Avui és el món qui se la menja a ella... I, per primer cop en molts mesos, (ella) no té ganes de menjar-se el món.