dijous, 30 de juny de 2016

Canviar les regles


Dos mesos després que una moció sobre la menstruació sacsegés els mitjans i les sobretaules de tot Catalunya (mai oblidarem aquelles tertúlies plenes d’homes encorbatats indicant-nos, esverats, com era això de tenir la regla), sembla que, mica en mica, el país ha tornat a la normalitat. De la regla, se’n parla a casa, no als plenaris. Als productes d’higiene íntima femenina se’ls aplica un 21% d’IVA (que és l’IVA dels article de luxe, no pas dels de primera necessitat). I a les escoles no hi ha ni rastre d’una mínima pedagogia menstrual (tampoc d’una educació afectiva ni sexual).

Tot torna a ser “normal”: als debats es parla de temes seriosos i si la menstruació és present a l’esfera pública és, únicament, a través dels fabulosos anuncis de compreses i tampons. Aquesta publicitat, però, no sembla molestar ningú. Tant és que repeteixi fins a la sacietat que la regla és una cosa “bruta” que cal amagar (són incomptables els anuncis en què s’insisteix en la discreció dels productes!); i tant hi fa, també, que el darrer anunci de Tampax asseguri que, si ho volem, podem “canviar” les nostres regles. 




Sota el lema El poder de cambiar tus reglas, l’espot publicitari d’aquest estiu mostra noies fent activitats frenètiques i esports d’aventura: el missatge a entendre és que la regla no ens ha d’impedir “estar com sempre”. I que si ens posem un tampó pearl d'aquests ja estarem "normals" i tindrem ganes de fer ràfting, escalar muntanyes, pujar al Shambala i llançar-nos en paracaigudes. Una meravella, vaja. 

Amb anuncis com el de Tampax Pearl ―tan moderns i divertits― lluny d’avançar, retrocedim. O, en tot cas, avancem encara més en això d’allunyar les dones dels seus propis cossos (que acaben semblant aliens). Mirant anuncis de compreses, les noies poden creure fàcilment que si quan menstruen no tenen ganes de ballar ni de saltar ni de llançar-se en tirolina és que alguna cosa, dins d’elles, no va com hauria d’anar. Perquè, encara que s’ignori, els dies en què es menstrua acostumen a ser dies de recolliment, en què l’organisme disminueix el seu ritme. Perquè som cícliques, per més que la societat ens vulgui lineals. I no es tracta de posar-se un tampó per poder estar “bé”. Es tracta de saber que hi ha fases, i que cada fase té els seus símptomes. I que és natural que hi siguin. I que és bo. I que és sa.


Apartant la menstruació del debat públic (és un tema de dones, quin disbarat!) fomentem el desconeixement del propi cos i deixem que moltes adolescents en tinguin com a única i desastrosa referència les performances cutres i perverses que orquestren multinacionals com Evax Tampax, per exemple. Parlar de la menstruació en un plenari va esgarrifar el país sencer. Però, en canvi, que anuncis com el de Tampax desvirtuïn la naturalesa del cos de la dona, alimentin un tabú històric i siguin una autèntica maquinària de fer negoci, no fa trontollar res.

dissabte, 25 de juny de 2016

La plaça


Un viatge en tren, al matí, d'hora. El vagó que trontolla, el sol que s'alça, els braços que es toquen. Que bé callar i no dir res i saber que s'estan dient coses i que no passa res. Tenir-se a la vora i somiar desperts.

A la ciutat un metro amb gent amuntegada que ens fa estar drets. I després una plaça i un rellotge i unes campanes. Dinem, i tot és bo. Riem. I et faria un petó.

Demanem cafè i remenem les tasses. Que bonica, la plaça! I les paraules i les cases i les mirades i els arbres. Sembla que la vida s'hagi aturat a contemplar-nos. De mica en mica, els sentits s'eixamplen...


(...)


És hora d'anar-se'n.

dilluns, 6 de juny de 2016

El .Cat i la testosterona


Aquest dijous TV3 dedicava el seu programa .Cat a parlar dels fets de Gràcia i ho feia amb una taula de debat on, entre les set persones que hi seien, no hi havia ni una sola dona. L’opinió que es construïa, doncs, en aquest programa en prime time de la televisió pública (la que paguem tots, però també totes) era exclusivament masculina, i no comptava ni amb una sola veu femenina. Com si a Catalunya no hi hagués dones expertes en res, o capacitades per opinar sobre res, o preparades per dir el que pensen.

Fins aquí, però, la novetat no era tan gran. Val a dir que el .Cat és un programa on la paritat brilla per la seva absència i on és molt habitual veure taules formades només per mascles (n’hi ha que van amb corbata, n’hi ha que porten samarretes, però al capdavall tots són homes els que acostumen a parlar-hi). Però la sorpresa d’aquest dijous va ser el rebuig que un programa sense cap tertuliana va provocar en bona part de l’audiència i que es va traduir en un bon rebombori a les xarxes.

Cada cop més les xarxes socials serveixen per articular denúncies que, a la llarga, acaben tenint el seu efecte... Dijous, la pressió a Twitter va ser tan forta que fins i tot al final del programa Natza Ferrer va fer-ho notar: “Hem rebut moltes queixes”, va dir a Xavi Coral, mentre ell argumentava que de vegades hi ha noms que han de venir però que a última hora fallen, en un intent de justificar allò que era injustificable. 

I és que els nostres mitjans continuen perpetuant una mirada androcèntrica, on allò que és masculí es considera universal, on l’home és el protagonista i on la mirada d’ells és la que val. La representació de les dones als espais d’opinió de casa nostra és ridícula (ronda el 20 % segons aquest estudi), i comprovar-ho és tan fàcil com fullejar les seccions d’opinió de diaris o les tertúlies de ràdios i televisions. Sempre hi ha més homes que dones. Sempre hi ha més experts que expertes. Sempre hi ha més homes dient la seva que dones expressant el que pensen. I això no és ni just, ni democràtic, i no és ―ni molt menys― un fenomen casual.

Les redaccions dels programes necessiten, urgentment, incorporar una perspectiva de gènere que, com a mínim, asseguri que el punt de vista de les dones (som més de la meitat de la població!) també tingui un lloc a l’esfera pública. Si a la seva agenda, els mitjans no hi tenen contactes de possibles tertulianes, que els busquin, que ja va bé de tant en tant ventilar la casa... I si les idees no vénen, sempre es pot recórrer al cercador d’expertes de l’Institut Català de les Dones, que és una eina la mar de bona.   

Una altra manera d’intentar evitar aquests platós testosterònics és apel·lant als mateixos tertulians (homes): seria un gest bonic i immensament necessari que es neguessin a participar a programes on la representació femenina fos o bé nul·la o bé anecdòtica.

I finalment, queda clar que una via eficaç per combatre els platós on les dones es marginen de manera sistemàtica és a través de les xarxes socials o de qualsevol mitjà que permeti fer córrer el missatge (l'etiqueta #Onsónlesdones és una de les més utilitzades). Perquè el pitjor que pot passar, quan una cosa no és justa, és que l’endemà tot segueixi com estava. Que res canviï. Que res avanci.


[Article publicat a Núvol el 4 de juny de 2016]

dimecres, 1 de juny de 2016

Calleu, va...



A la gent ens agrada xerrar, sí, i especialment xerrar dels altres. Però també és cert que hi ha temes en què som més o menys prudents a l’hora de deixar anar una opinió contundent. Un dels camps en què el món sencer se sent legitimat per opinar sense manies és el de la maternitat: quan una dona és o serà mare ha de conviure amb la pressió constant de consells aliens, que vénen tant d’experts i especialistes com de veus anònimes o converses al tren. L’exemple més evident, potser, el trobem en la lactància i en el debat que suscita qualsevol posició envers l’amamantament.

Sembla que en això de la criança hi hagi una mena de barra lliure, on tothom té dret a jutjar allò que la dona —que ara és mare, però que no per això deixa de ser una persona amb identitat i raonament propi— decideix. Així, si a dia d’avui una mare opta per no donar el pit al seu nadó se sotmet, immediatament, a un allau de crítiques o, com a mínim, a un qüestionament constant de la seva decisió. Li dónes biberó? I com és? Pobra criatura... El pit és molt millor! Els comentaris, com dèiem, poden sortir de qualsevol boca, sigui coneguda o no, perquè a l’hora de qüestionar allò que la dona ha volgut fer amb el seu cos sembla que no cal haver-hi ni tan sols confiança per emetre un judici de valor.

Però les dones que (pel que sigui) no poden o no volen donar el pit no són les úniques que s’enfronten al tribunal interrogador: les que amamanten els nadons a demanda, per exemple, tampoc s’escapen de donar explicacions: Li dónes sempre que ho vol? No ha de ser cada 3 hores? No et fa vergonya fer-ho aquí al mig? I no tens por de malcriar-lo? Tampoc se salven les que alleten durant 3 mesos (només?), les que ho fan 6 (vols dir?), les que combinen pit i llet de pot (no va bé!) o les que s’hi estan dos anys i mig (encara el tens a la teta? I si té una addicció?). 

El món de la criança i la maternitat desperta entusiasmes i les ganes de ficar-hi cullerada fan que tothom es vegi capacitat per indicar a les mares què han de fer amb el seu cos, les seves panxes, els seus pits, el seu temps i els seus mugrons. Potser, però, més que polèmiques enceses sobre lactàncies o biberons, parts amb epidural o al sofà de casa, coallitaments o llits de baranes, cotxets o motxilles fetes de mocador, el que hi ha és una reflexió pendent sobre la llibertat de cada dona per decidir què vol fer amb el seu cos sense la pressió externa de modes, mentalitats estàtiques ni teories de manuals en auge.

Perquè un autèntic empoderament femení passarà, també, per  alliberar-nos dels judicis gratuïts sobre el que fem o no fem amb el nostre cos si som mares. Que cadascú sigui la mare que vulgui, sense culpes absurdes i lluny de discursos dogmàtics o uniformadors! I que les energies que es gasten qüestionant-nos es destinin, per exemple, a lluitar per uns permisos maternals dignes, una conciliació real (i no il·lusòria, com és ara) i a preguntar-nos com estem o què ens fa falta. 


[Article publicat al diari ARA el 25 de juny de 2016]