dilluns, 6 de juny de 2016

El .Cat i la testosterona


Aquest dijous TV3 dedicava el seu programa .Cat a parlar dels fets de Gràcia i ho feia amb una taula de debat on, entre les set persones que hi seien, no hi havia ni una sola dona. L’opinió que es construïa, doncs, en aquest programa en prime time de la televisió pública (la que paguem tots, però també totes) era exclusivament masculina, i no comptava ni amb una sola veu femenina. Com si a Catalunya no hi hagués dones expertes en res, o capacitades per opinar sobre res, o preparades per dir el que pensen.

Fins aquí, però, la novetat no era tan gran. Val a dir que el .Cat és un programa on la paritat brilla per la seva absència i on és molt habitual veure taules formades només per mascles (n’hi ha que van amb corbata, n’hi ha que porten samarretes, però al capdavall tots són homes els que acostumen a parlar-hi). Però la sorpresa d’aquest dijous va ser el rebuig que un programa sense cap tertuliana va provocar en bona part de l’audiència i que es va traduir en un bon rebombori a les xarxes.

Cada cop més les xarxes socials serveixen per articular denúncies que, a la llarga, acaben tenint el seu efecte... Dijous, la pressió a Twitter va ser tan forta que fins i tot al final del programa Natza Ferrer va fer-ho notar: “Hem rebut moltes queixes”, va dir a Xavi Coral, mentre ell argumentava que de vegades hi ha noms que han de venir però que a última hora fallen, en un intent de justificar allò que era injustificable. 

I és que els nostres mitjans continuen perpetuant una mirada androcèntrica, on allò que és masculí es considera universal, on l’home és el protagonista i on la mirada d’ells és la que val. La representació de les dones als espais d’opinió de casa nostra és ridícula (ronda el 20 % segons aquest estudi), i comprovar-ho és tan fàcil com fullejar les seccions d’opinió de diaris o les tertúlies de ràdios i televisions. Sempre hi ha més homes que dones. Sempre hi ha més experts que expertes. Sempre hi ha més homes dient la seva que dones expressant el que pensen. I això no és ni just, ni democràtic, i no és ―ni molt menys― un fenomen casual.

Les redaccions dels programes necessiten, urgentment, incorporar una perspectiva de gènere que, com a mínim, asseguri que el punt de vista de les dones (som més de la meitat de la població!) també tingui un lloc a l’esfera pública. Si a la seva agenda, els mitjans no hi tenen contactes de possibles tertulianes, que els busquin, que ja va bé de tant en tant ventilar la casa... I si les idees no vénen, sempre es pot recórrer al cercador d’expertes de l’Institut Català de les Dones, que és una eina la mar de bona.   

Una altra manera d’intentar evitar aquests platós testosterònics és apel·lant als mateixos tertulians (homes): seria un gest bonic i immensament necessari que es neguessin a participar a programes on la representació femenina fos o bé nul·la o bé anecdòtica.

I finalment, queda clar que una via eficaç per combatre els platós on les dones es marginen de manera sistemàtica és a través de les xarxes socials o de qualsevol mitjà que permeti fer córrer el missatge (l'etiqueta #Onsónlesdones és una de les més utilitzades). Perquè el pitjor que pot passar, quan una cosa no és justa, és que l’endemà tot segueixi com estava. Que res canviï. Que res avanci.


[Article publicat a Núvol el 4 de juny de 2016]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris