dissabte, 17 de setembre de 2016

Potser és això


No sabria dir exactament cada quan esclata ni per què, ni definir amb les paraules justes tot allò que et fa sentir. Però us convidaria a experimentar-ho, això sí. A notar com, una tarda d’una tardor que encara no arriba, la vida t’apareix tot d’una, com una v(b)ella amiga. Se’t planta al davant i et mira, i els seus ulls són tan purs que t’emocionen (i t’espanten una mica).

Veus la vida cara a cara i de cop t'adones que ets feta de venes i de sang. No hi ha soroll, ara, i el (teu) món es desempallega de tot allò que rondina, que cau. 

Sou només tu i la (teva) vida fitant-vos l’esguard, com bones amigues. Us heu trobat mentre caminaves i ja ni sospites a què donaves voltes perquè els pensaments han volat. Com l’enyoraves (o com l’havies oblidat!). Ara que la tens aquí, tan a la vora, el cor et batega amb més força, els pulmons se t’eixamplen i els cabells se’t mouen. De cop i volta, un remolí d'aire fred et frega les galtes i ella s’esfuma, misteriosa: et deixa sola enmig d’un carrer que no recordes.

Tot et sembla diferent, ara. Notes pessigolles a la panxa i el cap se t’enlaira, incontrolable, cap a una lucidesa deliciosa. Potser és això, la felicitat, penses. I desitges que comenci a ploure.



2 comentaris:

Comentaris