dissabte, 29 d’octubre de 2016

Monstres


Ei, parla’m, no callis just ara. Sigues amb mi, si us plau, que tanta tristesa m’espanta. Ensenya’m una fotografia o un llibre o una planta, o corre les cortines i obre la finestra perquè aquí dins hi entri aire. Que tinc por, i no vull el meu silenci ressonant dins del dolor.

Necessito sentir-te-i-tenir-te aquí, mentre a fora les fulles cauen pansides de marró (que vol dir mortes). No te’n vagis ara; ara no. Toca’m la guitarra o acarona’m els cabells com saps que m’agrada... Si no ho vols, no diguis res, ni una paraula. Només jeu amb mi sota la manta i abraça’m. Siguem tu i jo ―tu i jo de debò―, lluny de tot això que ens esgarrapa l’ànima fins a mossegar-nos el cor.

(No em deixis sola enmig de la invasió de monstres que ho tornen tot foscor: sempre m'han fet pànic els túnels del terror).