divendres, 4 de novembre de 2016

L'avortament i el silenci social


Patir un avortament no desitjat durant els primers mesos d’embaràs és una realitat no habitual, però sí força freqüent, encara que resulti incòmode parlar-ne. Els números diuen que aproximadament un 20% dels embarassos no arriben al final, i que d’aquests un 80% s’aturen durant el primer trimestre. De fet, quan pateixes un avortament inesperat en aquesta etapa descobreixes, ràpidament, que al teu voltant és ple de casos de dones (o de dones que coneixen altres dones) que també n’han tingut. Te n’arriben testimonis a través d’una xarxa immensa de vivències subterrànies. I aviat te n’adones que conèixer altres casos et fa sentir menys sola, més acompanyada.

El que no s’acaba d’entendre, però, és per què totes aquestes experiències segueixen mig silenciades i a les fosques... Quan reps una notícia com aquesta et sents, sobretot, desemparada. No tens cap referent sobre el que et passa, ningú t’ha explicat mai com seria ni que tindries un desgavell hormonal tan gran que a voltes la tristesa esdevindria insuportable i gegant. 

En plena era de la informació i la modernitat, vas a cegues i et sents ignorant. Et capbusses a Internet, però tampoc no hi trobes massa res: alguns fòrums i articles puntuals en to enciclopèdic, sí, però en un volum molt (però molt!) inferior al que tenen les entrades sobre les meravelles de la lactància materna o les fases de desenvolupament dels nadons quan són a la panxa, per citar alguns exemples. 

És evident que l’avortament és una qüestió molt més callada i molt menys normalitzada, tot i que forma part dels processos gestacionals i dels nostres possibles cicles naturals. I és fàcil de veure, especialment quan t’hi trobes, que si no som nosaltres les que comencem a capgirar aquest panorama tot seguirà com fins ara, que ja sabem que a la societat li va de perles tenir-nos desinformades i rebent una sola idea de què és una dona i com s’ha de comportar.

Potser és hora, penses aleshores, que entre totes anem trencant els tabús que encara pesen sobre tot allò que afecta els nostres cossos i expliquem, sense vergonyes, com són les nostres maternitats (les de veritat, no les versions sacralitzades que encara ens inculquen), i amb elles els nostres postparts, les nostres regles, els nostres avortaments (inesperats o voluntaris), el nostre desig, els nostres cicles o la nostra sexualitat (la real, eh?, no la que ens han volgut vendre com a normal). 

Perquè, en definitiva, parlar de les nostres experiències permetrà dignificar les nostres vivències, que encara avui són relegades al rang de ximpleria, fenomen obscur o cosa “domèstica”.



[Article publicat al diari ARA el 21 de gener de 2017]


3 comentaris:

  1. és el mateix món on no es parla de la pena que un carrega quan se li mor algú, o de l'estigma de qui no té fills, o de les malalties mentals, o de les dependències, o de la solitud

    ResponElimina
  2. Son els tabus que tot que son realitat, la zona de confort ens fa no comentar com si aquests temes no formessin part d'una realitat més freqüent del que ens pensem.Es quan et sens sol i el món sembla que et hiri l'esquena.Res més lluny de la realitat,hauríem de ser més vslents i parlar de les nostres pors per descarregar i omplir el lloc amb la entesa i companyia dels demés.Eñs tabús compartits ja no ho serian.

    ResponElimina
  3. Sí, hi ha altres temes que també són tabú en la nostra societat, tens raó. En aquest en concret crec que hem de ser nosaltres mateixes les que expliquem el que ens ha passat i com ens sentim quan ens pregunten: i com estàs ara? crec que un "anar fent" és queda curt, i sinó que no preguntin...jajaja
    Jo he normalitzat força l'avort que he tingut perquè no volia mentir quan he estat de baixa. Per què fer-ho?
    Com ve dius les hormones van a la seva...jo tenia la sensació de que el cap i el cos no anaven a una. Quan mentalment m'estava refent el cos no acompanyava i em feia farts de plorar sense poder parar...el cos va més lent a refer-se i en el meu cas m'ha obligat a donar temps a la ment per pair-ho i ens l'hem de donar.
    La vida és una muntanya russa que no para així que només consola pensar que quan estàs a baix només després ve la pujada i que quan estàs a dalt gaudeixis plenament pq en qualsevol moment pot venir la baixa, l'esperis o no. Per mi és aprendre a viure. Només puc donar ànims i força a la gent que ha patit un abort. Cada cas és un món i només en hem d'escoltar i permetre'ns el temps que calgui per refer-nos.

    ResponElimina

Comentaris