dilluns, 12 de desembre de 2016

Nadie es ferpecto


Que la majoria de persones som complexes no és cap secret. Però, per sort, tenim la capacitat de relacionar-nos amb altra gent, de teixir vincles, de compartir moments. Bons i dolents, s’entén. Si bé la família ens ve donada, les amistats les podem triar i elles ens poden triar a nosaltres. Si t’ho mires bé, la cosa és bonica: hi ha gent que t’agrada i decideixes passar-hi estones, explicar-los les teves dèries, escoltar els seus pensaments o, simplement, fer-hi broma. Un amic o amiga és una persona que t’estimes i que vols tenir a la vora perquè, en algun punt concret, les vostres tangents s’entrecreuen i d’allà en surt tot un univers que us fa sentir bé.

Passa, però, que sovint massa vegades apareixen idees intruses que compliquen un camí que hauria de ser planer. Una d’aquestes idees es basa, per exemple, a exigir una manera determinada de fer les coses i enfadar-nos si els altres no ens responen com nosaltres creiem que respondríem si la situació fos a l’inrevés. Una altra és la que ens fa creure amb el dret de demanar a tothom el mateix, independentment de les seves circumstàncies, dels seus contexts. Com si l’amistat funcionés amb un barem de punts inamovible que cal complir rigorosament.

Sembla poc realista esperar que totes les nostres amistats ens aportin allò que necessitem a cada moment. Que totes sàpiguen fer-nos riure, ens ajudin a cultivar-nos, siguin  bona companyia per fer viatges, s’interessin pels nostres projectes, ens truquin quan vulguem parlar, ens sàpiguen escoltar, ens facin propostes divertides, ens comprenguin i s'emocionin amb el que ens fa emocionar.

La gràcia, probablement, és saber que amb un amic parlarem de llibres tot i que no ens sabrà animar quan tinguem un mal dia; que amb una altra amiga xerrarem de les relacions i la vida però que hi haurà moltes tardes que no podrà quedar; que amb un altre sortirem a passejar, farem vermuts de tant en tant i ens enviarem Whatsapp plens d’ironia, i amb una altra recordarem anècdotes que ens faran riure i, quan calgui, tindrem converses existencials.

Perquè tothom té coses bones a aportar, sempre, i del que es tracta (imagino) és d’allunyar l’amistat dels judicis absurds i els compromisos impossibles. De potenciar l’empatia, d’agrair el temps que ens dediquen, de respectar les altres vides. I de preocupar-nos de què generem nosaltres, de què podem regalar.

Perquè, al capdavall, no som aquí per assenyalar-nos els defectes, sinó per ajudar-nos a viure. Som persones complexes, sí, però de vegades ens emboliquem encara més l’existència amb uns nivells d’exigència insostenibles. Potser és hora que ens acceptem d’una vegada com a éssers contradictoris i imperfectes, que a voltes s’equivoquen, sense més.

Nadie es ferpecto, diu una pintada d’Acción Poética a l’Argentina. Doncs això. I que quina sort no ser-ho!, hi afegiria jo.

1 comentari:

  1. Quanta raó tens... perquè ens ho compliquen tant quan lo important es fer nos la vida mes còmode?

    ja prous problemes externs, fortuïts i sobrevinguts tenim, com per a sobre crear problemes amb la gent q estimem i amb qui no en volem, sinó q el que volem es que ens acompanyin i acompanyar los...

    ResponElimina

Comentaris