dimecres, 7 de desembre de 2016

Ni un sol cel de nit


Avui te m’has adormit als braços i m’ha agradat tant tenir-te damunt la panxa, amb el cap sobre el meu pit, que hauria aturat rellotges i astres i galàxies. Ni un sol tic-tac, volia. Ni un sol sol ponent-se, ni un sol cel de nit. Només el teu cosset damunt del meu, la teva nina a la meva falda i la teva maneta dins dels meus dits.

Respiràvem alhora, compassades. Tu sospiraves submergida en el son dolç de mitja tarda, i jo et contemplava com es contempla la bellesa (quan és inexplicable).

Aliena a la meva commoció callada, la vida simplement esdevenia i tot (re)començava amb un nou sentit.


1 comentari:

  1. L'altre dia vaig tenir una sensació similar.

    Mai, però, ho hauria descrit tan bé.

    Petó

    ResponElimina

Comentaris