diumenge, 3 de desembre de 2017

Escarxofar-se en la queixa


Ser conscients dels problemes del món està molt bé i és, sobretot, necessari. Com també ho és assenyalar-los i lamentar-los. Però no n’hi ha prou, amb això: per canviar realment les coses cal passar a l’acció. Aquest és una de les moltes veritats que l’activista i escriptora Rebecca Solnit dispara des del seu llibre Esperança dins la foscor, recentment publicat per Angle Editorial i traduït per Bel Olid.

Per a Solnit hi ha un perfil de progre molt estès dins les esquerres que en lloc d’afavorir el canvi n’acaba sent un fre. Es tracta d’aquelles persones que viuen escarxofades en la queixa i que es dediquen, bàsicament, a profetitzar desgràcies. Són gent a qui encanta tenir el que ella anomena ‹‹La conversa››, que no és més que “un bombardeig de queixes mútues sobre com de fatal va tot”. Ser testimoni o participar de ‹‹La conversa››, té efectes paralitzadors i condueix a la desesperança, a la sensació que el vaixell s’enfonsa i que ja tot està perdut, que el desastre és imminent i ja és massa tard per evitar-lo.

Aquesta figura derrotista es preocupa més de tenir raó i reafirmar el propi discurs que de capgirar la situació, i encomana desolació i pessimisme. Posa, a la pràctica, pals a les rodes a qualsevol oportunitat de transformació i és una postura d’allò més còmoda per a aquells que mai no estan disposats a moure un dit i que han trobat, en aquest rol, l’excusa perfecta per jutjar-ho tot des del sofà de casa o des dels privilegis de la seva posició.

Davant d’aquesta actitud, que ens porta directament a l’abisme, l’autora defensa l’esperança com a motor d’acció i ens recorda el nostre poder transformador. Perquè quedar-se de braços plegats no serveix de res. I aferrar-se a la decepció és, a més de poc útil, una drecera directa a la depressió profunda. El que ens cal, diu, és reivindicar l’esperança com a finestra oberta a la possibilitat d’un canvi: “L’esperança és una aposta. És una aposta pel futur, pels teus desitjos, per la possibilitat que el cor obert i la incertesa valguin més que la grisor i la seguretat. L’esperança és perillosa, i alhora és el contrari de la por, perquè viure és arriscar”.

I és que l’esperança genera acció, i sovint també alegria, perquè actuar segons els nostres ideals ens fa sentir bé i ens fa creure que tenim alguna mena de paper en aquest món on ens ha tocat viure: que no en som tan sols públic espectador, sinó que tenim la capacitat de construir escenaris més dignes (o com a mínim, de provar-ho). Per convèncer-nos de la nostra força, tant personal com col·lectiva, només hem de mirar enrere i repassar totes les revolucions i totes les victòries assolides al llarg de la història (les grans, però sobretot les petites, que sovint passen desapercebudes i que hem d’aprendre a celebrar perquè són motiu d’inspiració i lluita).

L’esperança i l’alegria són, doncs, un bon antídot contra els discursos immobilistes i desmoralitzadors, i un raig de llum per a l’activisme. Solnit ho explica amb una lucidesa deliciosa: “L’alegria no traeix l’activisme, sinó que l’alimenta. I quan t’encares amb una política que aspira a fer-te sentir temorós, alienat i aïllat, l’alegria és una bona manera de començar la insurrecció”. I encara: “L’alegria és una força revolucionària en si mateixa contra la malenconia i l’avorriment i l’aïllament de la vida diària”.

El missatge és clar: deixem-nos estar de laments i lliçonetes, i atrevim-nos a mirar l’horitzó com un lloc que ens pertany i amb un somriure. No té cap sentit desentendre’ns-en i deixar-nos arrossegar a la deriva: podem arriscar-nos i (intentar) agafar el timó. Si ho fem no només esdevindrem la resistència a la resignació i al conformisme, sinó que contribuirem a crear una societat que probablement no serà perfecta, però que —de ben segur— serà molt millor que aquesta.

Dins la foscor hi ha esperança, sí. I molta! Que s’escriguin llibres com aquest n’és un exemple (meravellós).





[Article publicat al diari Núvol el 3 de desembre de 2017]




dijous, 30 de novembre de 2017

Plantofades existencials


“Les coses importants són les que no ho semblen”, va escriure Mercè Rodoreda, una de les moltes creadores que el grup Les Kol·lontai (integrat per les cantautores Meritxell Gené, Ivette Nadal, Montse Castellà i Sílvia Comes) va reivindicar el passat 24 de novembre al Teatre de la Garriga en un concert ple de feminisme i poesia. I també era Rodoreda qui deia: “Escriure bé costa. Per escriure bé entenc dir amb la màxima simplicitat les coses essencials”. I és que escriure i viure són dues activitats semblants en molts aspectes: totes dues impliquen un exercici constant per despullar el soroll i abraçar l’essència.

Enmig de l’eixordament mediàtic, telemàtic i la xerrameca, de tant en tant, potser en el moment que menys ho esperem, la vida ens apareix en tota la seva nuesa, lliure de parafernàlies: neta. I quan això passa, senzillament sentim que passa. Ho sabem. I no ens cal donar-hi massa voltes ni intentar entendre massa res.

Com quan et trobes una persona que fa temps que no veus i et sorprens, tu mateixa, de la il·lusió que et fa tenir-la al davant i poder-hi compartir una estona (que és com dir que de sobte t’adones de fins a quin punt l’enyoraves sense ser-ne ni tan sols conscient). Com quan algú que estimes et comunica una notícia deliciosa i no pots evitar emocionar-te i sentir la (seva) felicitat a flor de pell. Com quan plores. Com quan desitges. Com quan t'enamores. Com quan un instant  (una mirada, un paisatge, una lectura, un pensament) et fascina tan profundament que és capaç de provocar-te un plaer ferotge. 

Hi ha dies que la vida transcorre silenciosa, tímida, per sota les nostres mil i una rutines. N’hi ha d’altres, però, que simplement esclata davant dels nostres nassos i ens destarota. I mai no ens avisa amb anticipació, quan decideix enlluernar-nos. Ho fa, i ja està. I és una de les sensacions més intenses (trobo) que es poden experimentar.

És un tòpic, però també una realitat, dir que la nostra existència ens fuig de les mans. Dir que vivim sota l’anestèsia de l’entreteniment i la sobreinformació. Dir que ens cruspim les setmanes i els mesos i els anys sense dedicar-nos prou temps. Suposo que per això, per aquesta inèrcia que ens porta a viure de pressa i corrents, fent molts cafès amb molta gent, enviant-nos fotografies a l'engròs per tots els grups de Whatsapp alhora i planificant els caps de setmana amb doodles i demés, és fàcil que ens oblidem de (re)trobar-nos, per més que dita així la cosa pugui sonar new age.

Però és que com va escriure Julio Cortázar: “No puede ser que estemos aquí para no poder ser”. Sort en tenim, doncs, d’aquestes plantofades existencials que de tant en tant rebem, ja sigui en forma d’una alegria sobtada o a través d’un disgust que ens remou l’ànima insospitadament. Perquè és aleshores quan sentim amb més força els batecs d’això que hi és sempre però que sovint no veiem. I quanta tendresa, quan, tot d’una, se’ns fan presents!



[Article publicat al diari EL 9 NOU l'1 de desembre de 2017]


dilluns, 13 de novembre de 2017

Maternitat, Igualtat i Fraternitat


Quan una dona explica que serà mare, tot són felicitacions. Que bé! Enhorabona! Quina alegria! I si la decisió és volguda el més comú és que tots aquests comentaris acostumin a fer il·lusió. El que crida l’atenció, més tard, però, és l’aïllament amb què moltes dones acaben vivint la seva maternitat un cop ja han tingut la criatura. Com si tota la joia social que les acompanyava durant l’embaràs s’esfumés, tot d’una. Com si de cop, tothom desaparegués. I és que si bé a la nostra societat hi ha una enorme pressió perquè les dones siguem mares, també és cert —i per tant paradoxal— que tot allò que té a veure amb la criança i la maternitat esdevé a l’hora de la veritat una qüestió privada (i no pas pública) que cadascú ha de portar com pot i sense “molestar” gaire. 

Mentre per un cantó la maternitat segueix estant mitificada —i les dones que no volen ser mares s’han de justificar cada dos per tres, com si anessin contra natura—, per l’altre les possibilitats de viure una maternitat digna és per a moltes una mena d’utopia inabastable. I això és justament el que denuncia Patricia Merino al seu llibre Maternidad, Igualdad y Fraternidad (Clave Intelectual, 2017), que va presentar fa pocs dies a l’Espai Contrabandos de Barcelona acompanyada de la periodista Esther Vivas.

L’obra, extensament documentada, reivindica la centralitat social i política del treball reproductor i les tasques de cura. Per fer-ho, radiografia i contraposa a moltes altres la realitat espanyola, on el permís de maternitat és tan sols de 16 setmanes, on no hi ha cap prestació universal per a menors al càrrec, on la inversió en infància és a la cua dels països d’Europa: on, en definitiva, la criança (amb tot el que comporta) senzillament sembla haver estat esborrada del mapa.

L’autora assegura que la reproducció i les cures durant la infància ocupen una posició marginal en l’agenda política actual i lamenta la invisibilització i la devaluació d’aquests treballs, que en canvi són crucials per al funcionament de la societat. “Potser és el moment de començar a elevar les persones que cuiden la vida i no les que acumulen capital i poder”, afirma. I és que és innegable que a casa nostra la criança i l’experiència de la maternitat han quedat arraconades als marges del sistema i supeditades, sempre, a les necessitats del mercat laboral.

Del que es tractaria, en canvi, és de tenir l’opció de gaudir d’una maternitat lliure: és a dir, que qui fos mare pogués decidir com vol viure aquesta experiència, sense models imposats i sobretot amb prou garanties de fer-ho amb dignitat i qualitat de vida. Per avançar cap a societats més justes i sostenibles, explica Merino, calen inversions i polítiques específiques en criança i infància. La tribu a la qual fa referència el conegut proverbi africà (“Cal tota una tribu per educar un infant”) l’hem de poder trobar més enllà de la família, més enllà de les parets dels nostres pisos. Cal que la societat, a través d’un compromís i d’accions polítiques (i econòmiques!) reals, també se’n responsabilitzi.

Maternidad, Igualdad y Fraternidad és un llibre que, per damunt de tot, fa pensar i que dispara interrogants sobre algunes premisses encara poc qüestionades: Qui es beneficia de la gratuïtat de les tasques de cura? Què s’amaga darrere de la seva precària externalització, en mans d’altres dones (sempre més pobres i sovint procedents d’altres països, on hi deixen les seves famílies)? Són desitjables les custòdies compartides, quan són imposades? La paternitat ha de ser equiparable a la maternitat en totes etapes de la vida dels infants? Per què és important visibilitzar allò que és privat i traslladar-ho a l’esfera pública?


Entre les moltes dades que recull el llibre, destaquen, per exemple, les diferències dels usos del temps entre homes i dones: elles, encara que també tinguin llargues jornades laborals fora de casa, dediquen 4 hores i 29 minuts diaris a les responsabilitats domèstiques i familiars, exactament 2 hores al dia més que els homes que en principi també s’ocupen d’aquestes tasques. I encara una altra dada: en les famílies monoparentals, les dones destinen pràcticament la mateixa estona a la llar i a les criatures (4 hores i 38 minuts diaris) que a les cases on conviuen amb un company home.

L’obra, que lamenta que el feminisme sempre passi de puntetes sobre la qüestió de la maternitat i que sovint l’hagi concebut  una “maledicció biològica i patriarcal”, també alerta dels perills de reduir-la a una funció reproductora purament instrumental. Una bona mostra dels riscs de banalitzar la maternitat, adverteix, és l’ús que en fa el capitalisme més ferotge que, com hem vist darrerament, no té cap escrúpol a l’hora de mercantilitzar la capacitat reproductora de les dones sota una cortina d’eufemismes i modernitat.

Maternidad, Igualdad y Fraternidad reivindica el valor social de la criança i la maternitat, i creu que només a través de la seva dignificació aconseguirem una societat més justa i, per tant, millor. Mentrestant, un consell que ens pot ser molt útil: deixem de fer servir la maternitat per dividir, encara més, les dones i allunyem-nos, tant com puguem, dels falsos enfrontaments (curiosament tan de moda) entre les males mares i les mares bones. Que no ens distreguin amb polèmiques buides i malintencionades... El debat pendent és tot un altre, tinguem-ho present.


[Article publicat al diari Núvol el 13 de novembre de 2017]


divendres, 3 de novembre de 2017

Molts (més) motius per seguir lluitant


És un dijous estrany. Al matí sentim dir que Carles Puigdemont convocarà eleccions. A la tarda el veiem comparèixer per desmentir-ho. Vivim una nova jornada de nervis i rumors (ignorem que l’endemà es proclamarà la República), però aquest vespre al Museu de Granollers hi organitzen una taula rodona sobre dones i creació amb motiu de l’exposició d’homenatge a Simone de Beauvoir. Decidim deixar de banda els telenotícies, el Twitter, el Whatsapp... i anar-hi. Busquem una pausa, o un refugi. Un lloc on retrobar-nos amb idees que últimament semblen (així, en general) oblidades.

A la xerrada som quatre gates i algun gat. Seiem en rotllana, a la planta baixa del museu, a un parell de metres per sota del nivell dels carrers, tan plens de tot, des de fa setmanes. Parlen la directora de l’Observatori Cultural de Gènere, M. Àngels Cabré, la historiadora i crítica d’art Pilar Bonet, les artistes Eulàlia Valldosera i Nora Ancarola, i el periodista i poeta Esteve Plantada. Les paraules van i vénen, sàvies i calmades. Repassem les onades del feminisme i la raó de ser d’aquest moviment transformador que avui no coneixeríem si no fos per les aportacions i les lluites de tantes i tantes dones, al llarg de la història, arreu del món.

Enmig d’una temporada massa plena de corbates i americanes (on tot gira al voltant de polítics-homes, tertulians-homes, policies-homes i monsenyors), les ponents recorden com la mirada femenina sempre s’ha arraconat als marges d’allò que s’ha considerat seriós. I com juntament amb la nostra mirada, també s’han escombrat les nostres sensibilitats, experiències i percepcions. Es fixen en el món cultual i artístic, on les exposicions dedicades a dones representen només el 14% de les que es fan a Barcelona, on prop del 80% dels premis literaris de narrativa adulta van a parar en mans d’homes, on a les seccions d’opinió dels mitjans la presència de les dones amb prou feines arriba al 30% del total. I és just aleshores quan a nosaltres se’ns fa impossible no reflexionar, en clau de gènere, sobre alguns dels episodis d’aquesta tardor convulsa.

I pensem, sense anar més lluny, en la brutal repressió policial de l’1-O, quan a més d’estomacar a tort i a dret, la Guardia Civil i la Policia Nacional van agredir sexualment desenes i desenes de dones pel simple fet de ser dones. En com, a més, de pegar-les, van magrejar-les, vexar-les i humiliar-les per demostrar-los el seu poder d’agents de l’ordre, però també de mascles dominadors. I en com poc després el govern espanyol ignorava, també, aquesta violència i fins i tot amenaçava de castigar qui la denunciava obertament, com va fer l’alcaldessa Ada Colau. Pensem en com, a hores d’ara, ja ningú sembla recordar-se’n, de les agressions específiques que van patir les dones per protegir les urnes, de la doble violència a què van exposar-se. Com si el que de debò importés fos tota una altra cosa, com si això fos de més a més. I pensem, també, en els insults i les burles sexistes que reben aquests dies (però també tots els altres) les dones que fan política. I en com entre qui més mana seguim sent una minoria clamorosa, en com costa trobar dones als llocs on es prenen decisions.



En un moment de la xerrada, la historiadora Pilar Bonet explica que Kant es va negar tota la vida a conversar sobre filosofia amb senyores, perquè considerava que amb elles no podia parlar-se de res important. I també cita Schopenhauer, qui va escriure que les “femelles” no estàvem capacitades per raonar. Són idees de fa uns quants segles, és cert, però la realitat ens demostra que n’hi ha molts que —potser no “de teoria”, però sí que a la pràctica— les continuen defensant.

L’acte s’acaba, ha estat íntim, relaxat. Tornem a sortir a la superfície de la ciutat, reconnectem el mòbil i de seguida ens arriba una fotografia: és del plenari que s’ha celebrat al Parlament Europeu per debatre sobre l’assetjament sexual contra les dones. La cambra es veu pràcticament buida perquè la majoria d’eurodiputats no s’hi han presentat, resulta que un tema com aquest (tan de dones!) no l’han trobat ni necessari ni interessant. Simultàniament, a les  xarxes socials milions de dones segueixen fent piulades amb l’etiqueta #MeToo per denunciar que han patit agressions i abusos a mans d’homes de totes les edats, nacionalitats i posicions socials. Un cop més, una mirada escombra l’altra, i de manera flagrant. Amb els pensaments encara revolucionats i el telèfon ja a la butxaca, la certesa esdevé diàfana: tenim molts (més) motius per seguir lluitant.



[Article publicat al diari EL 9 NOU el 3 de novembre de 2017]


dimarts, 17 d’octubre de 2017

Merlí, joves i prostitució


Sentir a dir que Merlí és una sèrie sexista no ens ve de nou. Ja fa temps que hi ha veus que ho denuncien i que assenyalen la mirada masclista i classista d’aquesta producció. Després de dues temporades plenes de tòpics i clixés en aquest sentit, se n’ha estrenat la tercera (i última) i no ens ha calgut esperar massa per veure que els seus guionistes segueixen entossudits a mantenir la mateixa, diguem-ne, perspectiva del món

Al capítol de la setmana passada (que també incloïa escenes d'alta càrrega xenòfoba, com lamentava la periodista Eulàlia Iglesias en aquest article publicat a l'Ara), el professor més admirat de l’institut Àngel Guimerà, en Merlí, tenia un mal dia, se sentia frustrat. Les coses a la feina no li anaven bé i la seva excompanya li donava carbassa. L’home se sentia trist i deprimit, tenia l’ego tocat, i és per això que... pagava uns quants euros a una noia a canvi de tenir-hi sexe i ofegar(-hi) les penes. 

És fàcil d’imaginar que la relació que mantenien aquests dos personatges no era una relació “afectivament” igualitària, sinó més aviat basada en el conegut qui-paga-mana (ell feia ostentació de la cartera tan bon punt ella, de qui no en coneixem ni el nom, arribava). I és fàcil preveure qui devia fer els possibles per complaure l’altre, sense que la reciprocitat dels afectes fos, en absolut, necessària.

Merlí, com a sèrie que veuen cada setmana milers d’adolescents, és un producte televisiu que crea referents i que, a més, es vanta de reflectir molt bé la realitat que es viu a les nostres aules. Com a sèrie líder d’audiència a TV3, contribueix, també, i això és força inqüestionable, a crear un imaginari col·lectiu, una determinada cosmovisió que, en aquest cas, a més, és assimilada per un públic molt jove que segurament disposa de menys eines per a ser crític i és, per tant, més vulnerable

Si en un capítol el professor-que-mola i que es passa el dia fent gala del seu tarannà antisistema acaba pagant una dona per embolicar-s'hi i oblidar-se dels maldecaps que l’angoixen, molts joves entendran que aquesta és una conducta ben normal, fins i tot si s’és molt d’esquerres, a menys que en un altre capítol es reflexioni sobre el tema o que des del sofà de casa comptin amb un punt de vista que els faci pensar una mica més enllà de l’escena.

Ens agradi o no, sèries com Merlí tenen una responsabilitat social com a constructores d’imaginaris i tant poden col·laborar a perpetuar la ideologia dominant (amb les seves múltiples discriminacions per raó de gènere, raça, ètnia, classe social, etc.) com ajudar a capgirar-la. 

Normalitzar el fet de ser home i pagar una dona per mantenir-hi una relació sexual (un tipus de relació sexual molt determinada, de fet) quan es té un mal dia o no s’és correspost és, senzillament, reforçar la idea —ja prou instaurada— que els homes tenen dret a accedir al cos de les dones sempre que els vingui de gust. Més que crear models de sexualitat igualitaris, amb escenes com aquesta es mostren les relacions sexuals com a relacions de poder i es passa per alt que, massa sovint, en aquesta hipotètica compra-venda sexual qui “ven” i qui “compra” no es troben en una posició equiparable.


I tot això, a més, en un context on els i les joves no reben cap mena d’educació sexual ni afectiva (recordem que el ministre Wert la va fulminar dels currículums) i on l’única orientació que se’n brinda als instituts es troba a mercè de cada centre, que com a molt pot decidir (o no) dedicar-hi alguna tutoria o taller. 

Sabem, també, que la pornografia mainstream (tan accessible a través de la tecnologia) s’ha convertit en l’acadèmia sexual per excel·lència de molts joves, malgrat ser brutalment misògina. I que tot això passa en una societat hipersexualitzada, on tot sembla convidar-nos a tenir sexe salvatge en qualsevol moment però seguint, encara ara, les normes del joc més retrògrades, que situen les dones al servei dels homes i on se’ns tracta com a objectes cada dos per tres. Per arrodonir el panorama, les dades ens confirmen que la prostitució (femenina i de baix cost, sovint amb noies sexualment esclavitzades) no para de créixer com a opció d’oci entre els nois joves, que la  conceben com una forma de consum i entreteniment més en les seves llargues nits de festa en grup.

I ja per acabar. No ens ha de semblar pas casual que Merlí sigui una sèrie escrita i dirigida per homes, com ho són, per cert, la immensa majoria de les sèries, les pel·lícules i els espectacles que es produeixen al món. És evident que ens calen noves veus, noves mirades: ens calen dones creadores (directores, guionistes...), o més ben dit, ens cal deixar d’invisibilitzar el seu talent, les seves experiències i els seus punts de vista. I ens cal amb urgència introduir una perspectiva de gènere (també) a les nostres pantalles. Només així podrem combatre el discurs social imperant, que és encara més pervers quan es disfressa de guai


[Article publicat a El Periódico el 24 d'octubre de 2017]

dijous, 5 d’octubre de 2017

Dies de boira


Són dies de boira, de ressaca emocional. Costa fer vida normal i ens trobem, sovint, amb el cap saturat d’imatges i moments que, segurament, ja no oblidarem mai. Tentinegem entre la por, la incertesa i la il·lusió, però notem l’ànsia del què-coi-passarà-ara. Les notícies d’última hora se succeeixen a un ritme inatrapable, i les engolim sense ni mastegar-les. Actualitzem les pantalles dels mòbils taquicàrdicament, com si ens haguessin de mostrar el futur més immediat d’un segon a l’altre. I quan rebem un missatge, el reenviem sense ni processar-lo. Ens hem convertit en receptores i emissores compulsives. Som un canal més. Un altre.

Quan tenim temps d’engegar el televisor o la ràdio, encara ho passem pitjor. L’actualitat ens sembla esquizofrènica. Els relats de les cadenes espanyoles (públiques i privades) desmenteixen un cop i un altre la repressió. Proporcionalitat, repeteixen com un mantra. Professionalitat. Legalitat. Constitució. Ahir, un Guàrdia Civil afirmava a Antena 3 que les càrregues de l’1 d’octubre només es van produir en les situacions en què es va considerar absolutament necessari. Som espectadores de la Mentida (en majúscula i lletra gegant!) i de tot el seu engranatge. La mentida institucionalitzada i com a dogma, em deia l’altre dia un company. Doncs això. La mentida com a mur de formigó impenetrable, on tot hi rebota: els clavells, els vídeos de les pallisses, els braços alçats de milions de gent.

Notem l’estat d’alerta als nostres cossos. Dormim poc i mengem malament. Estem cansades. I el cervell ens va a cent. No podem (no podem!) parar de llegir notícies i articles i textos a totes hores, notem que ens hi deixem la vista i que els smartphones cremen, literalment. I és aleshores quan ens n’adonem que la mateixa ansietat amb què ens enganxem a les pantalles per conèixer què passa "just ara mateix" ens debilita enlloc de reforçar-nos. De què ens serveix empassar-nos les mateixes imatges en bucle un cop i un altre? Sentir les mateixes declaracions esgarrifoses 500 vegades? I tots els Whatsapp que ens enviem (rumors i amenaces inclosos), ens ajuden, realment?

Diuen que vivim en l’època aquesta de la infoxicació, de la saturació de dades. I ja ho sabem, això. I sabem, també, que costa molt de salvar-se’n, del col·lapse d’informació, i que ens crea addicció. Però mica en mica anem sent conscients que aquesta voràgine de missatges ens pot arribar a bloquejar i fins i tot —i malgrat la paradoxa— a desconnectar. O a estabornir-nos, directament.

Per això, i ara més que mai, és responsabilitat nostra (també) cuidar-nos. Arraconem de tant en tant els telèfons i els comandaments i trobem estones per mirar-nos, per parlar-nos. Que no estem soles, que és bo compartir-ho, també això. Demostrem-nos que seguim aquí, quan no siguem a les places, i fem broma amb qui ens agrada fer broma, i diguem-nos coses maques, no ho sé. Escoltem-nos. Abracem-nos. Potser si busquem una mica de pau enmig d’aquest guirigall d’histèria aconseguim recuperar-nos d’aquest estat permanent d’alerta. Que el camí serà llarg, diuen. I no podem perdre’ns en el soroll constant i el surrealisme frenètic que ens envolta (i se’ns emporta).

Cuidem-nos, perquè ens cal esperit crític per poder actuar i pensar sense tenir els músculs i el cervells contracturats per una última hora que s’ha tornat boja. Perquè no som un exèrcit testosterònic, nosaltres. Ni som màquines sense emocions. Per tot això, alcem la mirada dels mòbils, respirem fondo i (re)connectem-nos. Potser així, la boira deixa de ser tan densa i recuperem la força.


[Article publicat al diari EL 9 NOU el 13 d'octubre de 2017]

dijous, 21 de setembre de 2017

Vos tenés la bala... Yo la palabra


A casa ens despertem sentint la sintonia de les notícies de les vuit de Catalunya Ràdio. Sonen a casa la veïna. Ja és l’endemà. Ai, què més passarà. La perplexitat no és fàcil de treure i l’estat d’alerta segueix activat. Ahir va ser un dia d’emocions i de molts nervis, d’impotència, de frustració, però també d’una alegria estranya i contagiosa: els carrers eren nostres, com també ho eren les places i la decisió ferma de no cedir davant d’un atac tan roí.

A la televisió, el president i líder d’un dels partits espanyols més descaradament corruptes, es colpejava el pit com un goril·la estarrufat després d’estomacar l’adversari. “No sigan adelante, están a tiempo de evitar males mayores”, repetia, el senyor. I ho deia ell com ho podien dir els altres, com ja ho han dit els altres, de fet. I els carrers plens de gent, i les institucions plenes de Guardia Civil, i registres simultanis a domicilis propers i a impremtes del costat de casa. Enmig de la bogeria, silencis massa dolorosos. Però que no ho veuen, a fora? Que ningú no mourà un dit? Als ports hi arriben vaixells per encabir-hi més guàrdies civils.

Però els silencis, també són aquí dins. A algunes, ens costa d’entendre que hi hagi gent contrària al referèndum: la idea de no poder estar d’acord a consultar un poble sobre què vol ser o quin futur vol tenir, senzillament, no ens sembla assimilable. Entenem, això sí, que es vulgui votar amb un NO a la independència. Fins aquí d’acord, molt bé. Però és que des d'ahir l’escenari ja és un altre i no es tracta de voler un Sí o un No com a guanyador de l’1O, sinó d’alçar-se en defensa de la llibertat i la dignitat d’un poble.

I no s’hi val, ara no, de mirar cap a una altra banda. Ni d’omplir-se la boca amb el discurs d’és-que-jo-sóc-ciutadà-del-món. Perquè si ho som de debò, de ciutadanes i ciutadans del món, s’entén que ho som (o desitjaríem ser-ho) d’un món just i sense mordaces. D’un món on tinguem el dret a dir què volem ser sense que ens tapin la boca ni ens ensenyin les armes. I tampoc s’hi val a dir que la nostra és una societat amb moltes altres injustícies i greuges pitjors, com si les injustícies seguissin jerarquies i hi hagués causes més nobles que d’altres (això les feministes ja ens ho coneixem massa).



Ho podem combatre tot, perquè tot és allà mateix. I per més que el “Procés” ens hagi esgotat — i fins i tot decebut—  en molts moments, per més que hi haguem vist clarobscurs notables, per més que a estones gairebé hàgim perdut la fe en la possibilitat d’un canvi de debò, ara ja hem passat aquesta pàgina. I n’encetem una de nova on, encara que intentin impedir-nos-ho, hi escriurem la nostra història.

La crida és clara: sortim als carrers i, qui no pugui, que cerqui altres vies de col·laborar en la defensa d’un futur lliure (el nostre) i la lluita contra les urpes brutes d’una dictadura que, per desgràcia, recordem massa bé. Fem soroll a les xarxes, pengem cartells, busquem suports, escrivim articles, denunciem la repressió i, sobretot, no perdem la calma.

Avui és tan sols l’endemà, però és també el principi d’un món que ens farem nostre i on ningú no ens impedirà decidir què volem ser ni ens esgarraparà l'esperança. Perquè —tinguem-ho clar— callar només serveix per enfortir qui vol silenci... I perquè, com deia Berta Cáceres, “Vos tenés la bala... Yo la palabra. La bala muere al detonarse... La palabra vive al replicarse”.



#Votarem

divendres, 1 de setembre de 2017

A l'ermita, una guitarra


Als peus dels Pirineus, en un poble que cada dia trobes més bonic, hi ha una ermita on aneu sovint. El camí fins a ella t’agrada, hi ha estones de baixada, de pujada, de fressa de riu, de paisatges immensos que (mai) no et cansen.

Un divendres d’agost a la tarda, hi pugeu. És a punt de ploure: al damunt dels vostres caps, un cel negríssim i un vent amb ganes de rauxa. No ho teníeu previst, d’arribar-hi, però una veïna us explica que aquest vespre hi fan “una mena d’espectacle”. Les vacances són bones, sobretot, perquè ens fan lliures d’horaris, perquè les coses passen, sense més.

A l’era del davant de l’ermita, quatre cadires i tot de gent asseguda a l'herba. Un parell de rapsodes reciten poemes. Els núvols ja no aguanten més el xàfec i entreu a corre-cuita dins la capella. Seieu als petits bancs de fusta i, just davant l’altar de pedra, hi trobeu un noi jove amb una guitarra. Va descalç, i la imatge dels seus peus nus sobre el terra de seguida t’atrapa. Des d’una senzillíssima cadira de fusta plegable, es presenta. Es diu Izan Rubio i és músic. I així, sense més preàmbuls (no fan cap falta) es posa a tocar la guitarra clàssica.

És aleshores quan dins d’aquest temple romànic, a la falda de la Serra Cavallera, als peus del Taga, tot transcendeix i (d'una manera absolutament inesperada) no pots evitar emocionar-te. No coneixes cap de les peces que interpreta, només et sonen alguns dels compositors que anomena (Granados, Llobet, potser Tàrrrega...), però la delicadesa del seu art t’aclapara.

Perds la noció del temps, del cos, de l’espai... I els acords del guitarrista descalç es transformen, tot d’una, en un mirall (un mirall que no enganya, i que et pessiga l'ànima). És, penses, com si les notes i les veritats callades et bufessin, suaument, les galtes. I sense oposar-hi cap resistència, somrius assaborint la felicitat elèctrica d’uns instants en què, dins de la teva ermita preferida, et retrobes un cop més, una altra vegada!amb la bellesa, cara a cara.


dijous, 8 de juny de 2017

Paraules màgiques


La  meva filla té tres anys i ja sap dir gràcies i si us plau. I no és l’única, clar. La majoria de criatures d’edats tan menudes aprenen aviat a agrair les coses, a demanar-les (enlloc d’exigir-les) i a dir ho sento o perdona quan s’equivoquen. Suposo que són codis bàsics per a la convivència i el respecte entre persones, i que per això els ensenyem i aprenem ja des d’abans d’anar a l’escola.

És curiós, però, descobrir com a mida que ens fem grans i segons en quins entorns, la freqüència amb què es pronuncien aquestes paraules (si us plau, gràcies, em sap greu...) decau fins a extingir-se, de vegades. Com en aquelles feines on se segueix funcionant a través d’organitzacions verticals i jeraquies rígidament antigues (que a voltes resulten molt ridícules) on qui mana es considera exempt de manifestar qualsevol mostra d’agraïment. On qui mana, mana, vaja. O crida. Però no dóna mai les gràcies per la feina feta, ni per la feina molt ben feta. I quan alguna cosa no surt bé, en canvi, esbronca sense problemes i al més pur estil rottweiler.

Hi ha patrons de lideratge passats de moda i rovellats que persisteixen, per més que ens sorprengui, i hi ha gent que entén les responsabilitats professionals com una excusa per imposar-se als altres a base d’ordres i mal caràcter: és la mateixa gent que pensa que si és al capdamunt d'un "organigrama" no cal que es disculpi en cas d’equivocar-se o fer quelcom malament.

Tot i saber que els sisplaus i els perfavors ajuden a fer els encàrrecs més amables, n’hi ha que directament en prescindeixen, com si es tractés de mots poc seriosos per a “caps” respectables. Tot i saber que els felicitats i les enhorabones motiven el personal i l’esperonen, sovint es poden comptar amb els dits de cap mà els cops que es pronuncien a la feina. Les figures autoritàries abunden, encara, a moltes organitzacions i empreses, i adonar-se’n és tan fàcil com preguntar a les nostres amistats com és el seu dia a dia "professional".

La veritat és que davant d’aquest panorama —i dels nivells d’estrès, ansietat i depressió per motius laborals que l’acompanyen— potser seria hora de reivindicar estructures de treball més horitzontals, on ningú es cregués millor que ningú altre. On ens poguéssim tractar de tu a tu, amb humilitat i sense tanta parafernàlia, deixant enrere tot aquest regust de jerarquia sergentiana.

Potser una bona manera de començar a transformar l’escenari, penso ara, seria que des de les mateixes organitzacions “serioses” on ens guanyem els salaris (ja sabem que el treball domèstic no compta com a seriós perquè no interessa) es programessin visites guiades a les aules de parvulari dels nostres nens i nenes: sortides com aquestes ens permetrien reaprendre les famoses paraules màgiques que ens ensenyaven de criatures (si us plau, ho sento, gràcies) i la vida ens seria, n’estic segura, molt més agradable.

Mentrestant, però, sort en tenen algunes institucions i empreses de la competència i la bona fe de la gent que hi treballa: d’aquelles persones que sense rebre mai cap paraula bonica creuen en allò que fan i en el sentit de la seva tasca, i segueixen donant el millor d’elles mateixes a pesar de les males maneres, la manca d'educació o la indiferència. 

dimarts, 11 d’abril de 2017

Ningú et cuidarà com una mare



Poques setmanes després que Barcelona hagi acollit la fira Bebés & Mamás, per les xarxes i en algun mitjà hi hem vist córrer un anunci de la plataforma virtual Mom2Mom amb l’eslògan “Quién mejor que una madre para cuidar de tu hijo”. La plataforma consisteix en una aplicació mòbil per posar en contacte mares que s’ofereixen a fer cangurs  perquè, tal com es pot llegir si entres al web, “Sólo una madre puede cuidar a un hijo como tú”. 

En una societat que ignora les cures i on moltíssimes dones segueixen assumint pràcticament soles aquestes tasques d’una manera gratuïta i gens reconeguda, missatges com aquests (hem esmentat dos casos recents, però en trobaríem molts més) no fan més que reforçar la idea que això de la criança és cosa nostra i que som nosaltres, les dones, qui tenim la responsabilitat d’assumir aquesta feina, perquè ens pertoca. 

Si bé les dones hem entrat ja fa temps al món laboral remunerat que a l’època de les nostres àvies era reservat als homes, no es pot dir que els homes (tampoc els joves) hagin entrat en l’àmbit domèstic amb la mateixa força. Un dels moments en què aquest desigual repartiment del treball domèstic es fa més evident és, justament, quan una parella (heterosexual) decideix tenir criatures: encara avui, i és molt fàcil de veure, són les dones en gran part qui s’ocupen de la major part de la feina relacionada amb l’atenció i cura del nen o nena. 

Des de fa molts anys, i encara ara, es considera que la dona ve programada de fàbrica per cuidar els altres, per entregar-s’hi i per estar al servei de les persones que estima fent tots els sacrificis que calgui. Com si la seva capacitat cuidadora fos un fet inqüestionable, natural i automàtic. Aquesta creença, tan arrelada i tan còmoda per a molts, fa que en moltes cases on la dona treballa a fora de la mateixa manera que ho fa l’home, sigui igualment ella l’encarregada de vestir la canalla, d’alimentar-la, de banyar-la, de canviar-la, d’adormir-la. Fa, en definitiva, que es vegi com a normal que sigui la dona qui carregui amb la immensa part d’aquests treballs sense que ni tan sols ningú es plantegi per què li toca a ella (i no a ell).

Les estadístiques diuen que entre la població que té infants menors de 10 anys, les dones dediquen a Catalunya 5 hores i 30 minuts al dia a les feines domèstiques i familiars, mentre que els homes hi dediquen 2 hores i 45 minuts. Alhora, està comprovat que ells disposen de més temps per al lleure i “les seves coses”, mentre que en el cas d’elles el temps lliure propi és o inexistent o molt més escàs. De fet, és habitual que quan una noia que és mare està gaudint d’una activitat de lleure tota sola se li pregunti amb qui ha deixat els fills o filles, mentre que això no passa en el cas dels pares (en aquests casos, es pressuposa que és la parella-mare qui se n’està fent càrrec). 

Fins i tot en parelles més igualitàries i amb un repartiment més equitatiu, acostuma a ser ella qui planifica les feines a fer: és qui pensa quines disfresses cal portar per Canaval a l’escola, és qui demana hora a la pediatra, és qui compra roba nova quan es fa petita, és qui forma part del grup de WhatsApp de la classe i qui pensa què cal posar a la llista de la nevera. Són feines, totes aquestes, que no es veuen però que hi són, i que comporten una dedicació i una energia impossibles de mesurar per inacabables. 



Aquesta doble jornada que fan moltes dones sense que consti massa enlloc es tradueix, és clar, en menys disponibilitat per a altres activitats socials o per a l’autocura i el benestar personal. Es tradueix, a la pràctica, en una vida més atrafegada, on la criança sembla ser responsabilitat, sobretot, de qui és mare (amb el sentiment de culpa que suposa sovint l'intent de desmarcar-se d'aquest engranatge). En aquest sentit, són moltes les dones que se senten malament si no s'ocupen personalment de tot el que té a veure amb les seves criatures, i alhora, són comuns els comentaris de mofa o de sorpresa que reben alguns pares que exerceixen una paternitat activa i compromesa (que no és més que una paternitat responsable, de fet).

Repetir i escampar missatges com “Quién mejor que una madre para cuidar de tu hijo” o organitzar fires de puericultura per a mares i nadons (deixant els pares al marge) contribueix a enfortir aquest panorama que esgota tantes dones i que fa que molts homes (no tots, ja ho sabem, però encara massa) visquin còmodament escarxofats sobre uns privilegis que ningú no els qüestiona i que ells no tenen cap interès a abandonar. 

Finalment, difondre el dogma de la dona naturalment cuidadora també és una solució perfecta per a un estat que ja té qui li fa una feina imprescindible sense cobrar ni un euro: una feina que es menysté perquè interessa, però que hauria de ser un dels pilars més visibles de la nostra organització social, econòmica i política. 


dissabte, 8 d’abril de 2017

Coses que passen


No ens cansarem de repetir que cal parlar més de la pressió que pateixen les dones que no volen ser mares. De com se les estigmatitza i com se les obliga, un cop i un altre, a justificar-se, com si allò que fan fos una equivocació que cal corregir perquè és contra natura i (elles no ho saben, però) les abocarà cap a l’abisme existencial més absolut. Alhora, parlarem tant com faci falta del poc suport que reben aquelles dones que tot i voler-ho no poden ser-ho, de mares, i de com sovint se les deixa al marge en una societat on se’ns inculca que per a realitzar-nos hem de quedar-nos embarassades. Finalment, també assenyalarem ―ho farem aquí― què passa amb aquelles dones que quan decideixen ser mares topen amb discriminacions i violències perversament normalitzades, especialment a les seves feines.

Una d’aquestes violències consisteix a collar les dones que estan embarassades perquè no agafin cap baixa allà on treballen. En la cultura empresarial de casa nostra, on els llocs de treball encara s'ajusten al patró d’home amb les responsabilitats domèstiques resoltes, hi regna la idea que una bona empleada no faltarà mai a la feina mentre està embarassada. Si ho fa, segurament és perquè és una comediant o una mandrosa (les possibilitats que necessiti una baixa per mal d’esquena o qualsevol altre malestar més aviat s’ignoren). No cal anar massa enllà per conèixer casos d’empreses que han amenaçat les seves empleades d’acomiadar-les si no treballaven fins al final. Fa poc, una noia explicava que a ella li havien renovat el contracte justament perquè mentre estava embarassada de bessones havia treballat fins al darrer moment i sense faltar cap dia, ni tan sols quan li havien fet proves mèdiques a primera hora i es trobava malament. Després dels sacrificis, deia, el seu cap la va acabar recompensant i li va renovar el contracte temporal: “N’hi ha moltes que per menys del que tens tu es queden a casa. T’ho has ben guanyat”, li havia dit, felicitant-la. El missatge per a la resta de companyes devia quedar clar.

Un altre abús és el que castiga les dones just quan es queden embarassades, bé acomiadant-les de la feina (aprofitant l’avinentesa per no renovar-les, per exemple), bé traslladar-les cap a posicions inferiors dins de l’empresa. I una altra penalització és la que pateixen les mares que, un cop acaben les seves 16 setmanes miserables de permís, tornen a l’empresa i descobreixen que les han canviat de departament, o que els han canviat l’horari, o que les han arraconat dels projectes que lideraven. En ocasions, la discriminació es dóna fins i tot sense embaràs: en una entrevista de feina a una universitat catalana, no fa massa, s’entrevistaven dues persones, un noi i una noia: a l’aspirant a professora li van preguntar si tenia parella i criatures, mentre que al possible professor només li van fer preguntes de caire laboral i acadèmic. (La plaça, evidentment, no va ser per a ella).

Amb tots aquests “obstacles” és fàcil d’imaginar que per a moltes dones la idea de viure una maternitat digna s’assembla força a un miratge. Si a més hi sumem que avui encara és la dona qui assumeix la gran part de les càrregues familiars i el treball domèstic, que cobrem un 26% menys per una mateixa feina i que la nostra presència és ridícula en llocs de poder, no cal ser cap crac per entendre la injustícia que representa tot plegat.

Aquestes discriminacions quotidianes són un petit gran escàndol que tenim mig assumit perquè ja-se-sap-són-coses-que-passen. Però la veritat és que davant d’aquest panorama, no s’hi val a mirar cap a una altra banda. Enlloc de quedar-nos de braços plegats, hauríem de crear aliances, teixir resistències i treballar perquè cap dona es trobi en aquestes situacions, o com a mínim perquè si ho fa compti amb tota una xarxa de suports per alçar la veu sense por per protestar quan calgui.

I hauríem de lluitar, alhora, per una corresponsabilitat real en la criança i el treball domèstic. Pels permisos compartits. Per reconèixer el treball reproductor i donar valor a les tasques de cura. I per fer possible, d’una vegada per totes, que qui vulgui ser mare pugui ser-ho amb dignitat, i que qui no ho sigui pugui viure sense haver de disculpar-se. I ja de pas, aprofitar per exigir al conjunt de la societat que totes les energies que dedica a bombardejar-nos amb el mantra de tota-dona-ha-de-ser-mare les destini a fer-nos l’existència més bonica, més justa, més fàcil. Més lliure, en definitiva, vaja.

[Article publicat al diari Ara el 8 d'abril de 2017]

divendres, 24 de març de 2017

Riures


Ni tan sols quan tot sigui feixuc i gris i res tingui cap sentit deixarem que ens esborrin les ganes de creure que el món pot arribar a ser com ens agradaria veure’l. I entre les guerres d’egos i les empentes, de la gent que no entenem i de la que preferim no entendre, de les agendes i la burocràcia i els correus indexifrables que rebem sense voler rebre, seguirem cercant racons per perdre’ns. I ens buscarem dins les escletxes oblidades per confessar-nos les pors (i les esperances), per fer broma, per celebrar-nos, per pensar-nos en veu alta, per beure cervesa i menjar xocolata. I ens farem pessigolles, si cal. I riurem, i tant. Però que ningú no s’enganyi: els nostres no són riures de resignació o estupidesa. Els nostres, són riures en peu de guerra.


dijous, 23 de febrer de 2017

Maternitzar els centres de debat


A la seu de districte de Ciutat Vella, a Barcelona, hi ha un servei d’acollida d’infants. Es tracta d’un espai que s’ofereix a la població amb criatures a càrrec seu que, d’aquesta manera, té l’oportunitat de participar de la vida política del barri i assistir als diversos actes que s’hi celebren (plenaris, reunions, consells, etc.). La idea és senzilla: facilitar que tothom, i per tant també les persones que fan tasques de criança, pugui dir la seva o ser present a les trobades on es parla del districte.

Per fer possible un servei com aquest, tampoc calen grans recursos ni infraestructures: oferir-lo o no depèn, bàsicament, de la voluntat de valorar les tasques de cura, tenir-les en compte i situar les persones al centre de qualsevol acció política. Tot i això, la iniciativa de Ciutat Vella no és gens habitual i, tot i que n’hi ha d’altres, l’existència de serveis com aquest no deixa de ser anecdòtica.

Tenim massa integrat l’arraconament sistemàtic que pateixen les persones cuidadores en l’agenda i les activitats on es cou el debat social i polític de casa nostra. I tenim massa callat, també, que aquestes persones (les que tenen cura d’altres persones, grans o petites) són gairebé sempre dones i que els seus treballs, tot i ser infravalorats i invisibles, són els que sostenen qualsevol altra activitat.

I ja ho sabem, avui, que això de la ma(pa)ternitat és una tasca en solitari, que compta amb poca xarxa i poques reciprocitats. L’enorme pressió social que existeix per reproduir-se (sobretot si ets dona i fregues els trenta anys) no va acompanyada de cap mena de suport social un cop es tenen criatures, si és que es decideix tenir-ne.

Ja sabem que no hi ha ajuts, ni permisos dignes ni cap facilitat per respectar els ritmes propis de la criança en un sistema individualista i obsessionat en produir. I que tot plegat, a més, es completa amb un imaginari social que entén la figura de la mare com a cuidadora abnegada i absoluta que renuncia al que faci falta per lliurar-se en cos i ànima als altres. En aquest sentit, per cert, són interessants les reflexions de Marcela Lagarde, que assenyala  la necessitat de “maternitzar la societat i desmaternitzar les mares”, així com les que fa Brigitte Vasallo a l’article Desocupar la maternidad, publicat a Pikara Magazine.

Amb tot, que des d’una administració es faci el gest de tenir present la població que té criatures i es decideixi no excloure-la de la participació i el debat ciutadà fa, com a mínim, il·lusió. Perquè, de fet, és una manera de dir en veu alta que aquesta gent també compta, que també hi és.

Les facilitats per poder participar amb infants als actes socials, culturals i polítics dels nostres pobles i ciutats haurien de deixar de ser una excepció per passar a ser la norma. I justament per això, seria bo que serveis com aquest s’estenguessin  a tots els espais des dels quals ens repensem com a societat. Em refereixo, per exemple, als fantàstics cicles de debats que organitzen agents culturals tan potents com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) o el Born Centre de Cultura i Memòria (CCM), entre molts d’altres. En les conferències des d’on es reflexiona sobre el nostre present, el nostre passat i el nostre futur, en jornades, en trobades, en debats, en assemblees, en xerrades.

Les àgores des d’on avui s’intenta entendre o transformar el món no haurien de tancar les portes a ningú. Perquè no és just i, sobretot, perquè no només hi perd qui en queda al marge, sinó la societat com a conjunt.



[Article publicat a Núvol el 14 de febrer de 2017]

dissabte, 4 de febrer de 2017

Sabates fugisseres


Entre l’asfalt i el fred, un caminet que creua el descampat. És un tros d’herba oblidat enmig dels cotxes i els passos zebra, una ruta que han obert les sabates fugisseres, les que de tant en tant s’escapen del gris obligatori i en desafien (una estoneta, una miqueta) l’absurditat.
El seu traçat és dèbil, desdibuixat en alguns trams. Esquives els bassals i, sota les soles, hi notes pedretes i closques de cargols que esclafes sense voler-ho (crec! ai, quin mal que et fa).
A banda i banda del camí, esperances xopes de boira, pensaments esquitxats de fang. I al capdavall, altre cop els semàfors, les voreres i els quatre arbres plantats allà on s'ajacen els contenidors del plàstic. El sol ja s'apaga i la ciutat, cada dia més cansada, aviat encendrà els fanals. 

diumenge, 1 de gener de 2017

Bon any? Encara no



Primer dia d’un any que just desperta. Ens llevem tard, a moltes cuines encara hi ha plats per fregar. I quan aconseguim desfer-nos de les primeres lleganyes, de Madrid ens arriba la notícia d’una (altra) dona assassinada per un home, que era el seu company. Poc després ens assabentem d’un nou assassinat, aquesta vegada a Gran Canaria: de nou, un home ha matat una dona. En poques hores, dos assassinats.

Bon any? Comencem aquest 2017 amb un bany de la crua realitat d’una societat masclista on, per més inri, encara hi ha gent a qui no agrada que es parli de masclisme. No n’hi ha per tant, diuen. N’esteu fent un gra massa. Esteu exagerant.

Si el primer dia de l’any hagués acabat amb dos assassinats perpetrats per terroristes, l’alarma seria monumental. Estem en perill! Ens volen matar! Segur que els mitjans oferirien especials informatius per parlar dels atemptats, que les institucions farien declaracions públiques, que el carrers s’omplirien de mostres de rebuig a la violència i a favor de la pau.

Però això d’aquests dos assassinats (de dones) és tota una altra cosa. Res a veure. Temes domèstics que no cal sobredimensionar. Perquè aquestes dones, que no ho veien que els seus companys eren males persones? Que no els havien denunciat? Per què s’hi havien embolicat? La culpa també és seva. O sobretot seva, no? I au, no cal parlar-ne més que al món hi ha qüestions més importants.

Davant totes les violències que pateixen les dones pel fet de ser dones hi ha una actitud perversament comuna que consisteix a menystenir aquesta realitat, dissimulant-la. Són desgràcies que passen, ja se sap! De vegades fins i tot hi ha qui fa un pas més i directament s’atreveix a fer-hi brometa, a sentenciar que aquests "casos aïllats" no volen pas dir que el nostre sigui un país masclista, que ja n’hi ha prou d’aquesta cançoneta, que això és pur victimisme oportunista. Que prou.

El pitjor de tots aquells que ridiculitzen la lluita feminista ―ja siguin de dretes o d’esquerres, que tant hi fa al final― és que són incapaços (segurament perquè no els interessa) de reconèixer la dimensió estructural d’una violència i una desigualtat present a tots els àmbits de les nostres vides i que apareix en una pila d’escenes quotidianes que aprenem a normalitzar des que tenim ús de raó. I si no, només cal que us fixeu en algunes de les sobretaules d’aquests dies. O en els espais de festa. O en qualsevol bar de poble. O en qualsevol transport públic. O en els murs Facebook i Twitter. O en certs grups de WhatsApp. O en qualsevol carreró.

Si avui algú encara no entén com podem començar l’any amb dos nous presumptes femincidis, és que no s'ha adonat (o no ha volgut fer-ho) que sota la pretesa igualtat formal assolida (ei, gràcies per deixar-nos votar i treballar!) hi ha tota una xarxa de privilegis i submissions que sempre, sempre, sempre decanten la balança cap al mateix cantó.


Bon any? Encara no.