dijous, 23 de febrer de 2017

Maternitzar els centres de debat


A la seu de districte de Ciutat Vella, a Barcelona, hi ha un servei d’acollida d’infants. Es tracta d’un espai que s’ofereix a la població amb criatures a càrrec seu que, d’aquesta manera, té l’oportunitat de participar de la vida política del barri i assistir als diversos actes que s’hi celebren (plenaris, reunions, consells, etc.). La idea és senzilla: facilitar que tothom, i per tant també les persones que fan tasques de criança, pugui dir la seva o ser present a les trobades on es parla del districte.

Per fer possible un servei com aquest, tampoc calen grans recursos ni infraestructures: oferir-lo o no depèn, bàsicament, de la voluntat de valorar les tasques de cura, tenir-les en compte i situar les persones al centre de qualsevol acció política. Tot i això, la iniciativa de Ciutat Vella no és gens habitual i, tot i que n’hi ha d’altres, l’existència de serveis com aquest no deixa de ser anecdòtica.

Tenim massa integrat l’arraconament sistemàtic que pateixen les persones cuidadores en l’agenda i les activitats on es cou el debat social i polític de casa nostra. I tenim massa callat, també, que aquestes persones (les que tenen cura d’altres persones, grans o petites) són gairebé sempre dones i que els seus treballs, tot i ser infravalorats i invisibles, són els que sostenen qualsevol altra activitat.

I ja ho sabem, avui, que això de la ma(pa)ternitat és una tasca en solitari, que compta amb poca xarxa i poques reciprocitats. L’enorme pressió social que existeix per reproduir-se (sobretot si ets dona i fregues els trenta anys) no va acompanyada de cap mena de suport social un cop es tenen criatures, si és que es decideix tenir-ne.

Ja sabem que no hi ha ajuts, ni permisos dignes ni cap facilitat per respectar els ritmes propis de la criança en un sistema individualista i obsessionat en produir. I que tot plegat, a més, es completa amb un imaginari social que entén la figura de la mare com a cuidadora abnegada i absoluta que renuncia al que faci falta per lliurar-se en cos i ànima als altres. En aquest sentit, per cert, són interessants les reflexions de Marcela Lagarde, que assenyala  la necessitat de “maternitzar la societat i desmaternitzar les mares”, així com les que fa Brigitte Vasallo a l’article Desocupar la maternidad, publicat a Pikara Magazine.

Amb tot, que des d’una administració es faci el gest de tenir present la població que té criatures i es decideixi no excloure-la de la participació i el debat ciutadà fa, com a mínim, il·lusió. Perquè, de fet, és una manera de dir en veu alta que aquesta gent també compta, que també hi és.

Les facilitats per poder participar amb infants als actes socials, culturals i polítics dels nostres pobles i ciutats haurien de deixar de ser una excepció per passar a ser la norma. I justament per això, seria bo que serveis com aquest s’estenguessin  a tots els espais des dels quals ens repensem com a societat. Em refereixo, per exemple, als fantàstics cicles de debats que organitzen agents culturals tan potents com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) o el Born Centre de Cultura i Memòria (CCM), entre molts d’altres. En les conferències des d’on es reflexiona sobre el nostre present, el nostre passat i el nostre futur, en jornades, en trobades, en debats, en assemblees, en xerrades.

Les àgores des d’on avui s’intenta entendre o transformar el món no haurien de tancar les portes a ningú. Perquè no és just i, sobretot, perquè no només hi perd qui en queda al marge, sinó la societat com a conjunt.



[Article publicat a Núvol el 14 de febrer de 2017]

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Comentaris