dissabte, 8 d’abril de 2017

Coses que passen


No ens cansarem de repetir que cal parlar més de la pressió que pateixen les dones que no volen ser mares. De com se les estigmatitza i com se les obliga, un cop i un altre, a justificar-se, com si allò que fan fos una equivocació que cal corregir perquè és contra natura i (elles no ho saben, però) les abocarà cap a l’abisme existencial més absolut. Alhora, parlarem tant com faci falta del poc suport que reben aquelles dones que tot i voler-ho no poden ser-ho, de mares, i de com sovint se les deixa al marge en una societat on se’ns inculca que per a realitzar-nos hem de quedar-nos embarassades. Finalment, també assenyalarem ―ho farem aquí― què passa amb aquelles dones que quan decideixen ser mares topen amb discriminacions i violències perversament normalitzades, especialment a les seves feines.

Una d’aquestes violències consisteix a collar les dones que estan embarassades perquè no agafin cap baixa allà on treballen. En la cultura empresarial de casa nostra, on els llocs de treball encara s'ajusten al patró d’home amb les responsabilitats domèstiques resoltes, hi regna la idea que una bona empleada no faltarà mai a la feina mentre està embarassada. Si ho fa, segurament és perquè és una comediant o una mandrosa (les possibilitats que necessiti una baixa per mal d’esquena o qualsevol altre malestar més aviat s’ignoren). No cal anar massa enllà per conèixer casos d’empreses que han amenaçat les seves empleades d’acomiadar-les si no treballaven fins al final. Fa poc, una noia explicava que a ella li havien renovat el contracte justament perquè mentre estava embarassada de bessones havia treballat fins al darrer moment i sense faltar cap dia, ni tan sols quan li havien fet proves mèdiques a primera hora i es trobava malament. Després dels sacrificis, deia, el seu cap la va acabar recompensant i li va renovar el contracte temporal: “N’hi ha moltes que per menys del que tens tu es queden a casa. T’ho has ben guanyat”, li havia dit, felicitant-la. El missatge per a la resta de companyes devia quedar clar.

Un altre abús és el que castiga les dones just quan es queden embarassades, bé acomiadant-les de la feina (aprofitant l’avinentesa per no renovar-les, per exemple), bé traslladar-les cap a posicions inferiors dins de l’empresa. I una altra penalització és la que pateixen les mares que, un cop acaben les seves 16 setmanes miserables de permís, tornen a l’empresa i descobreixen que les han canviat de departament, o que els han canviat l’horari, o que les han arraconat dels projectes que lideraven. En ocasions, la discriminació es dóna fins i tot sense embaràs: en una entrevista de feina a una universitat catalana, no fa massa, s’entrevistaven dues persones, un noi i una noia: a l’aspirant a professora li van preguntar si tenia parella i criatures, mentre que al possible professor només li van fer preguntes de caire laboral i acadèmic. (La plaça, evidentment, no va ser per a ella).

Amb tots aquests “obstacles” és fàcil d’imaginar que per a moltes dones la idea de viure una maternitat digna s’assembla força a un miratge. Si a més hi sumem que avui encara és la dona qui assumeix la gran part de les càrregues familiars i el treball domèstic, que cobrem un 26% menys per una mateixa feina i que la nostra presència és ridícula en llocs de poder, no cal ser cap crac per entendre la injustícia que representa tot plegat.

Aquestes discriminacions quotidianes són un petit gran escàndol que tenim mig assumit perquè ja-se-sap-són-coses-que-passen. Però la veritat és que davant d’aquest panorama, no s’hi val a mirar cap a una altra banda. Enlloc de quedar-nos de braços plegats, hauríem de crear aliances, teixir resistències i treballar perquè cap dona es trobi en aquestes situacions, o com a mínim perquè si ho fa compti amb tota una xarxa de suports per alçar la veu sense por per protestar quan calgui.

I hauríem de lluitar, alhora, per una corresponsabilitat real en la criança i el treball domèstic. Pels permisos compartits. Per reconèixer el treball reproductor i donar valor a les tasques de cura. I per fer possible, d’una vegada per totes, que qui vulgui ser mare pugui ser-ho amb dignitat, i que qui no ho sigui pugui viure sense haver de disculpar-se. I ja de pas, aprofitar per exigir al conjunt de la societat que totes les energies que dedica a bombardejar-nos amb el mantra de tota-dona-ha-de-ser-mare les destini a fer-nos l’existència més bonica, més justa, més fàcil. Més lliure, en definitiva, vaja.

[Article publicat al diari Ara el 8 d'abril de 2017]

2 comentaris:

  1. Ets un geni, Berta! Molt ben dit! L'altre dia comentava amb la meva parella el tema i ell em deia que "ara se'n fa un gra massa de tot això de ser pares, tampoc cal parlar-ne tant, abans també es feia i ningú en parlava tot el sant dia" deia ell. Pobre! No s'adona que abans tot es feia en silenci perquè a qui importava, a qui interessa i qui se'n cuidava era a aquella meitat de la humanitat que sempre estava en silenci i que no posava "les seves coses" al centre del món. És molt important i que ara es parli molt més de maternitat només és un principi del que hauria de ser, que les coses de tots dos gèneres tenen espai en la vida comú de la societat. Ara a veure si, com tu dius, aconseguim posar la cosa al nivell d'importància real que té.

    ResponElimina
  2. Moltes gràcies per aquest comentari! No l'havia vist. Sí, parlem-ne més, dignifiquem-ho. Ja prou de criar el futur de la societat en silenci, que bé que hi som. Abraçada!

    ResponElimina

Comentaris